BarcelonaPau Vallvé (Barcelona, 1981) inicia una nova etapa amb Pels dies bons, un disc autoeditat, “més cru” i “també “més positiu” que De bosc (2012). Aquest diumenge el presenta en concert a la Nova Jazz Cava de Terrassa.
Des de quin sentiment has fet el nou disc?
Des del sentiment d’alliberament, completament. No em puc queixar, perquè no m’estava alliberant d’una tortura. A partir del disc 2010 vaig deixar de fer coses que no volia fer per dedicar-me només a projectes que m’interessessin. Però va passar que m’agraden massa coses: vaig obrir un segell, portava la Maria Coma, Inspira, el Nico Roig... Els meus discos i les gires van anar agafant més pes... Aquests projectes molen molt, però no donen per viure, i per estalviar estava vivint a l’estudi de gravació. Vaig estar cinc anys dormint en un sofà llit. Tot va sumant i al final necessitava parar. Estava fent tot el que m’agrada però em sentia presoner de mi mateix. I els meus discos al final s’havien de fer en els pocs dies lliures que tenia.
També vas fer així De bosc?
Estic molt orgullós de De bosc, però el vaig compondre a les nits. No vaig poder marxar a escriure’l com si fos la meva feina. Llavors, gràcies a una banda sonora, em vaig poder permetre marxar quatre mesos a Banyoles, en una caseta compartida amb uns amics. Vaig deixar totes les feines, vaig tancar el segell, vaig deixar una relació molt llarga i vaig deixar d’haver de dormir a la feina per passar a viure a prop d’un estany en una casa amb gallines.
La geografia del nou disc és Banyoles, fins i tot en fas servir el codi postal per titular una cançó, però en canvi el disc l'has enregistrat en una casa de l'Anoia.
Era important. Crec que Banyoles no és tan present en el disc com semblava quan penjava fotos de l'estany a Instagram. Quan el vaig haver d'enregistrat, tot i tenir un estudi a Barcelona, vaig pensar que necessitava espai i llibertat. Amb la família tenim una casa en un poblet abandonat al mig de l'Anoia, un carrer amb quatre cases. La meva àvia va comprar una casa i que va anar rehabilitant. És un poble que funciona de manera assembleària, i no hi ha botigues ni res. Allà és on he viscut sempre coses bones. Vaig carregar una furgoneta amb instruments i menjar per a dos mesos, i un amic m'hi va acompanyar perquè jo no tinc carnet de conduir. Ho tenia tot preparat, i de sobte vaig descobrir que els ocells es passaven el dia piulant. No podia gravar, perquè el so dels ocells apareixia a totes les pistes. I al final vaig descobrir que aquells ocells dormien de deu de la nit a quatre de la matinada. Així que vaig enregistrar el disc a les nits. Al final, tenir un horari em va anar bé, perquè tenies ganes que arribés la nit per començar a gravar.
Tens molta activitat a les xarxes socials. Fins a quin punt ets esclau del que hi dius?
No en sóc, d’esclau. Sí que sóc molt de xarxes socials perquè és l’únic que tinc. No tinc segell, ni em puc permetre pagar promocions ni anuncis. Acabo tenint uns 10.000 seguidors, i es va creant un entorn molt maco, un grup de gent que compartim coses. Sóc molt partidari de les xarxes. És important que puguem fer les coses entre nosaltres sense cap mena de filtre, ni ideològic ni metodològic.
Els dos discos anteriors els vas escriure des del jo i el nosaltres. Però el nou és més sobre el tu. Qui és aquesta segona persona?
A 2010 volia cremar-ho tot, era molt de la queixa i de tirar les coses a la foguera. De bosc era de l’època del 15-M, quan semblava que tot es podia canviar, i seguim allà, però no amb aquella intensitat. Era el plural: entre tots. En canvi, el nou, suposo que pel fet d’alliberar-me de moltes coses, és un disc d’amor, el disc del tu. Tot està cantant amb aquesta fórmula, tot i que la majoria de vegades no estic parlant a una persona de qui estigui enamorat.
En una cançó confrontes "estar en divendres" amb "estar en diumenge".
Sí, és al principi del disc. No és que sigui un disc cronològic, però sí que comença amb les ganes d'aventura. Sóc un divendres, no em lligo a res. Però després, cap al final del disc, torno a tenir ganes de tenir una casa, un lloc, i fins i tot aquest punt de dir "el món se'n va a la merda, i jo pensant quan vindràs". A mi, que sóc molt polític, m'ha sortit un disc d'amor dins d'aquest caos.
¿La crisi social afecta les relacions sentimentals?
No ho sé. A mi me les potencia. Això sí que no ens ho prendran. Ho passarem malament, però junts serà menys dolent.
Com has gestionat l'èpica, en aquest disc?
Volia que fos un disc més cru. De bosc era un disc de guitarra i veu, però al final va quedar molt ple de coses. Ara, en canvi, tenia molt clar que volia que fos més cru. Ara, aquest deix èpic i melancòlic sempre el tinc. No crec que me'l tregui de sobre mai. Però per això mateix el titulo Pels dies bons, perquè és un disc més positiu. L'he fet bàsicament a partir de les lletres, a diferència dels altres discos. Fins que no vaig tenir les lletres no m'hi vaig posar. Vaig a anar a Banyoles sense la guitarra; només amb una llibreta i la càmera de fotos. Per això les cançons no tenen una estructura tan clara, perquè és la lletra la hi que mana.
Què explica la cançó Que es fonguin els ploms
És la cançó més sentimental del disc. Retrata una realitat que no tinc, que és tenir una parella, estar molt bé, la sensació que et vas fent gran amb seguretat... És un ideal que no sé si tindré mai, però durant els tres minuts que toco la cançó aquell ideal és veritat. La música també serveix per això. I a la vegada és una imatge dels meus pares, que són dos mestres hippies que porten quaranta anys junts i segueixen enamorats. Mola molt i fa molta ràbia alhora [riu]. Quina sort, junts des dels 18 anys.