Pau Vallvé: "He aprofitat per treure’m de sobre molts tics musicals i estètics"

BarcelonaDiu Pau Vallvé (Barcelona, 1981) que ja no ha de cantar des de l'ull de l'huracà i que s'ha tret de sobre els tics del melodrama indie. Alliberat, doncs, dels espectres del passat, defensa La vida és ara (2020) com "un disc de canvi d'etapa", com ho va ser Pel dies bons (2014). "Dels altres també n'estic molt content, però aquests dos tinc la sensació que són dos discos que quedaran subratllats. Són discos de deixar coses i tornar a començar", diu Vallvé, que aquest dissabte actua al Mercat de Música Viva de Vic.

L'estat d'alarma et va enxampar a l'estudi...

Sí, em vaig separar tres o quatre dies abans del confinament i vaig a anar a l'estudi, que és un soterrani a Gràcia. La idea era estar-m'hi uns dies, però aleshores va arribar l'estat d'alarma i m'hi vaig estar 75 dies confinat. Després d'uns primers dies fotuts, va estar bé perquè era en un lloc on tenia els instruments i podia gravar quan em venia de gust, sense estrès.

¿Ja tenies previst fer un disc quan et vas confinar?

No, no. Tenia pensat posar-me a gravar a l'octubre. Sí que tenia cançons perquè ja feia temps que anava fent maquetes i pensant coses, però entre que em vaig separar, el canvi de vida, la pandèmia i trobar-me tres mesos sol amb mi mateix, les cançons que tenia no servien de res, així que vaig tornar a començar. I molt bé. El fet d'estar allà tres mesos sol però content m'ha ajudat a reflexionar molt. M'he adonat de moltes coses: que tenia més sort del que em pensava, que era molt més feliç del que m'imaginava… Les coses s'han anat posant a lloc i suposo que el disc va també d'això.

¿Els instruments que hi havia a l'estudi han condicionat el so del disc?

No. Sempre faig els discos allà. Tenia la bateria i tot, però vaig decidir que no la faria servir. A l'estudi tinc de tot. Podia fer qualsevol cosa, però vaig preferir limitar-me, concretar què volia fer i com volia fer-ho.

¿Diries que en el disc predomina un sentiment de felicitat?

Dins del caos general de tot el que està passant, vaig estar molt alliberat. No havia de córrer. No hi havia exigències. Ningú esperava res de mi, així que podia relaxar-me i treballar. El disc és fruit d'aquest relaxament, gràcies al qual he aprofitat per treure'm de sobre molts tics musicals i estètics que hi havia en els meus discos i que jo ja no tenia. Em sento molt més jo en aquest disc. El meu projecte m'havia arraconat cap a un lloc on jo ja no hi era, perquè ni escoltava aquella música ni soc un drama ni em representa l'èpica, tot i que estèticament m'hi havia quedat. Poder haver fet aquest reinici i mirar-ho amb temps m'ha anat bé. Amb preses estic segur que no hauria arribat aquí.

¿Això vol dir que cançons noves com Què va, què va

Sí, i no només perquè és una bossa nova, que és una música que escolto pràcticament cada dia i mai es notava en els meus discos, sinó per això que diu la tornada: tinc la sensació que he sigut molt afortunat, i soc molt afortunat, perquè tot el que he fet i tot el que he estat vivint aquests anys és espectacular. Des dels 21 o 22 anys que estic vivint d'això i em va bé, però de sobte m'he adonat que ho he patit tot. Vaig fer una gira europea i la vaig estar patint cada dia per si no arribava als llocs… Sempre m'ha preocupat molt que sortís tot molt bé, i al final he acabat patint més que gaudint. La reflexió d'aquesta cançó és això: no em penedeixo del que he fet, però em fa ràbia no haver-ne gaudit més. Potser hauria pogut quedar una mica pitjor, però hi hauria gaudit més.

La vida és ara, La vida és aracom de fet tots els teus discos

Les dues primeres cançons, Bugenvíl·lees i Èpoques glorioses, són les que parlen de la separació i després el disc segueix endavant. La separació no ha sigut un tema que m'hagi martiritzat, ni La vida és ara és el disc sobre la separació. Hi dedico els primers capítols i prou, perquè és així com ho he viscut. I la resta del disc és molt cronològica: són totes les petites conclusions a les quals he arribat durant el confinament i que m'han fet entendre que soc feliç, com si cada cançó fossin les coses que m'han mig remogut o m'han causat problemes: no saber gaudir de les coses, no saber viure el moment, no saber parar un moment i pensar, la por a la mort… I així fins a Mai més vull estar enfadat i Suposo que això és fer-se gran. I al final arriba la cançó Tothom vol ser feliç. No vol dir una felicitat naïf, sinó ser feliç aprenent a conviure amb coses que no t'agraden. Si t'hi estàs enfadant tota l'estona no seràs feliç.

¿Tot això tan personal per què ho expliques amb la veu tan tractada i filtrada, com si l'emmascaressis?

Com en tots els meus discos, no? De fet, crec que és el disc on la veu està més clara. He intentat treure'm la cosa més bruta i més èpica. Però, per altra banda, hi ha el megàfon que faig servir a Com troncs baixant pel riu, una cançó sobre com passa la vida. M'agradava molt fer-la amb el megàfon, com si no fos jo qui ho diu sinó una megafonia que ens està dient a tots que la vida és això. Però en cap moment és per emmascarar-me, sinó per cantar-ho objectivament, com si no ho digués jo sinó la vida. A part de treure el rock, les bateries i l'èpica, entre els tics que volia deixar enrere també hi havia el drama. Abans ho cantava tot com des de dins de l'incendi, des del fang o des de sota l'aigua, i tinc la sensació que aquest cop m'he adonat que ja fa molts anys que no soc així, que ja no soc dins de la trinxera. Més aviat he après a mirar-me les coses des de fora. Crec que en aquest disc he pogut sortir de l'aigua, mirar-me el riu des de fora i explicar-lo en comptes de cantar-lo nadant amb l'aigua al coll, que era aquella cosa tan dramàtica que hi havia als meus discos. La gent que em coneix em deia: "Tu no ets gens així". Ho era abans i em va quedar com a tic estètic, quan soc bastant més reflexiu i tranquil. I potser el gran canvi d'aquest disc és que no estic plorant-lo des de dintre.

Cançons com Com troncs baixant pel riu i Com troncs baixant pel riuSuposo que això és fer-se grans

Sí, suposo que sí. Bé, potser algú ha tingut la sort d'arribar a aquesta lucidesa abans. Jo hi he arribat ara. Suposo que això és fer-se gran és una cançó de la qual estic molt content, i mira que és senzilla musicalment. I l'altra també. Les dues són molt senzilles, i les lletres tampoc és que siguin cap gran revelació, però tinc la sensació que les puc cantar per primer cop sabent-ho de veritat. No és només un text que queda molt bé dir-lo. I La vida és ara és un títol que quadra molt bé amb aquests dos discursos.

En la música què és fer-se gran?

Per a mi ha sigut poder-me desempallegar d'aquesta pressió estètica segons la qual havia de fer indie. Ara puc fer un bolero i una bossa nova, investigar amb parts d'electrònica i fer una cançó folk en el mateix disc, i que no només no em sembli un megamix sinó que em representi més que mai. M'he pogut alliberar bastant i dir: ja no soc un jove intentant molar, sinó que jo escolto tot això, a mi tot això em representa. Escolto molt més bossa nova dels 70 o fins i tot Jorge Drexler que Radiohead. I per a molts segueixo sent el Radiohead català... Bé, ja m'agradaria, però he estat molts anys molt preocupat per l'estètica del que feia i al final m'he adonat que Estanislau Verdet va ser el més sincer que vaig fer musicalment.

Però no intentes fer trap

És que no n'escolto. Suposo que si n'escoltés i m'emocionés trobaria la manera de fer-ho sense que semblés que intento vendre discos. Però no em surt perquè no és una cosa que escolti. Sí que tinc la sensació que m'he fet gran fins i tot en això, en poder fer un batibull d'estils i que no em sembli una cosa escabellada.

En les lletres no busques desesperadament la metàfora, però sí que hi ha imatges molt poderoses, com la de la buguenvíl·lea...

Per a mi la gran imatge és la del confeti que cau. Fa anys que pensava que havia d'escriure alguna cosa sobre això, també perquè sempre he anat als concerts de l'endemà, quan vibra l'altaveu i cau el confeti del concert del dia abans, de la festa que hi havia. Era com estar presenciant les sobres de la festa en el concert trist de l'endemà. Estic content d'haver pogut colar aquesta metàfora per descriure el moment quan te n'adones que el més guai va ser abans i que la relació ja no funciona.

"Aquest no és el final que hauríem esperat", com cantes a Èpoques glorioses.

Exacte. Per a mi aquest és el to del disc. I la primera cançó, Buguenvíl·lees, presenta una disjuntiva. Quan et separes d'algú poden passar dues coses, bàsicament: o que aquesta persona es converteixi en una amistat o que desaparegui de la teva vida. I abans de saber-ho vaig voler fer la cançó preguntant-m'ho.

Sent un disc fet en el confinament, no sembla un disc de confinament. No hi ha costumisme pandèmic, per entendre'ns.

És que ni la separació ni el confinament no els he viscut d'una manera negativa. I en tot moment he sigut molt conscient que, t'agradi o no, la vida va endavant. Sempre he odiat bastant aquestes coses que estan fetes molt per a un moment, com fer bromes de les mascaretes. Perquè d'aquí un any i mig això ja haurà passat, espero.

¿Últimament has anat a concerts com a espectador?

Sí, vaig anar a veure Da Souza al castell de Montjuïc. Ells molt bé, però com a públic és estrany, això d'estar tan separats i tan lluny, i tots com molt tensos. Però millor això que res. Ara tinc ganes de veure què passa quan ets a dalt.

¿Creus que la pandèmia canviarà la percepció social de la cultura, i que els músics, per exemple, sereu vistos com a treballadors?

Estaria molt bé. Crec que no passarà res, però el que estaria molt bé és que per una banda la gent s'adoni que durant el confinament el que li va salvar la vida va ser la cultura. A mi mateix, eh. Si no haguéssim tingut ni sèries ni música, la pandèmia hauria sigut bastant pitjor. Per tant, si quan estem malament el primer a què recorrem és la cultura, com a espectadors li hauríem de donar més valor. I com a treballadors del sector potser hem viscut uns anys molt macos i consideràvem que no calia associar-se, perquè cadascú va a la seva… i hauríem d'adonar-nos que potser sí que cal associar-se més, tenir uns estatuts i uns convenis col·lectius que ens puguin fer una mica més forts quan passen coses com aquesta. Són les dues coses que hauríem d'aprendre i que crec que no aprendrem.