Pau Riba, 50 anys destruint la cultura catalana

L'Hospitalet– Creus que ajudes a la cultura catalana, tu?

– Sí.

– De quina manera?

– Destruint-la.

L'última pregunta d'Àngel Casas a Pau Riba en una històrica entrevista a l'estació de tren de Canet, l'any 1975, encara t'arrenca un somriure quan la recuperes a YouTube. Aquella nit sortiria a l'escenari passat d'àcid per fer, en calçotets, un dels concerts més caòtics, psicodèlics i recordats que han vist els nostres escenaris. Riba feia anys que havia posat la cultura oficial del país cap per avall, abanderant la contracultura des del seu refugi 'hippie' de Formentera, on va anar a parar després de publicar 'Dioptria', probablement el treball local més influent per a la música popular catalana.

50 anys després de veure la llum, i amb una celebrada reedició en disc de vinil (obra de Munster), Pau Riba l'interpretava, pràcticament íntegre, al Teatre Joventut de l'Hospitalet en el marc del festival Barnasants. Introduït per Màrius Serra i Memi March primer, i Jaume Sisa amb un divertit monòleg galàctic després, Riba va aparèixer des d'un dels laterals acompanyat d'una petita orquestra passabutaques formada per Pepino Pascual, Carles Belda i Joan Garriga.

'Kithou' i 'Rosa d'abril (L'amor s'hi posa)', amb Ana Rossi fent la segona veu –o tercera, que a Riba va acompanyar-lo un cantant en tot moment–, feien pensar que se seguiria l'ordre històric de l'àlbum homenatjat. No va ser així, i dels amors de joventut es va viatjar als èxits seminals, amb la versió del seu primer senzill, 'Taxista', orquestrada i amb lletra mutada per a la segona part de 'Dioptria' del 1971. No és gratuït que aquest elapé jugui a la lliga dels millors discos catalans de tots els temps, el seu triomf és el catàleg de pistes que avui sonen emocionants, sentides i ensordidores, una darrere l'altra. Exemples? Les ahir seguides 'Ja s'ha mort la besàvia' i 'Cançó 7a en colors', que si no és la més bonica que s'ha escrit mai en la nostra llengua, s'hi deu acostar.

Riba, que ha fet els 70, manté el carisma intacte però no la veu, que divendres va agrair l'entrada en escena d'Enric Casasses, un altre dels pares de la contracultura nostrada, per substituir-lo en una simfonia, la dels déus, ben republicana. Seguint el descans del mestre, van aparèixer els desapareguts Herois de la Katalunya Interior amb una 'performance', mig 'mashup', entre 'Noia de porcellana' i 'Blue Monday' dels New Order.

El recés també va servir perquè Riba canviés de banda (abans els Mortimers i ara els Mú), però no per abandonar els temes del 'Dioptria', amb una versió força metàl·lica de 'Vostè (Tu, tu mateixa)', 'L'home estàtic' –de nou amb el combo titular i la tornada més cantada de la nit entre butaques– i un trio de dones per finalitzar el xou: Mercè Romeva, la seva mare a 'Mareta bufona', la Conxita Casas d''Ars eròtica' i un catàrtic final amb 'Helena, desenganya't' (conjuntament amb Orquestra Fireluche). Abans, els poetes Oriol Sauleda i Núria Martínez-Vernis van fer-se seva la simfonia nadalenca de la segona part de 'Dioptria'.

Quedaven uns bisos, fora de l'espectacle oficial, per emocionar les pedres amb 'Noia de porcellana', interpretada per en Pau tot sol a l'escenari. Tot seguit atacaria 'El matí just a trenc d'alba' (de 'Joguines d'època i capses de mistos') acompanyat de Mau Boada, l'encarregat de representar una generació que el venera. En comptes d'ell podria haver-hi estat en Jaume Pla (Mazoni), en Joan Pons (El Petit de Cal Eril), en Guillem Gisbert (Manel) o en Ferran Palau, és igual el nom. Perquè qui volia destruir la cultura catalana, Riba, ha acabat sent la peça clau i pare involuntari, a mitges amb Jaume Sisa, del pop català del segle XXI. I en bona part, gràcies a aquest irrepetible, psicodèlic, culte i boig 'Dioptria', l'àlbum quasi perfecte.

Folk somiador, rock progressiu i pop d'arrel, la nit va topar amb un final inesperat, Caïm Riba va ser baixa –mèdica– d'última hora, així que després de 'Donya Minyeres', dedicada a Mercè Pastor, el concert va acabar amb una ben surrealista, no serviria cap altre adjectiu, versió a la catalana de 'Killing in the name', de Rage Against The Machine.