Pau Riba celebra els 50 anys de ‘Dioptria’, el disc dels prodigis

Barcelona“Vaig escoltar un disc de la Maria del Mar Bonet acompanyada per Om i... hòstia! Allò era modern, estava a l’altura d’Europa i del món. I ràpidament vaig a anar a parlar amb el Toti Soler, que va resultar que fins i tot tenim un cert parentesc. Ell és Jordi Soler Galí i jo tinc un germà casat amb una Galí. Érem de les 400 famílies aquestes”, explica Pau Riba (Palma, 1948), rememorant la gènesi de Dioptria, un àlbum pensat com a doble però publicat en dues parts el 1969 i el 1970 i ara remasteritzat i reeditat per Munster Records. A més, dins el Festival Barnasants, el Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat acull el 12 d’abril un concert per celebrar els 50 anys de Dioptria amb Riba i una colla d’amics i còmplices, entre els quals hi ha Pascal Comelade, Joan Garriga, Carles Belda, Enric Casasses, Màrius Serra, Núria Martínez Vernis, Albert Pla, Mau Boada i Jaume Sisa.

El disc de Maria del Mar Bonet que havia escoltat era el senzill Jo em donaria a qui em volgués -una cançó a partir d’un poema de Palau i Fabre-, publicat el 1969 per Concèntric, el segell en què Pau Riba feia de dissenyador gràfic i en què també havia editat un parell de senzills. El grup Om eren aleshores Toti Soler, Jordi Sabatés, Romà Escales, Josep Polo i Doro Montaberry; tots cinc van participar en l’enregistrament de Dioptria 1. I les 400 famílies eren les que remenaven les cireres: aquella burgesia que a Europa va ser qüestionada pels fills el Maig del 68. En aquest context, Dioptria era un disc de la seva època, homologable als de rock anglosaxó del 1969, i el conflicte que Riba va posar sobre la taula era cultural i generacional, com el de moltes propostes artístiques europees d’aquell moment. Era contracultural perquè era antiburgès, militància artística més que política. “La cosa anava de trencar amb les famílies i amb l’atmosfera petitburgesa cultural, i fins i tot amb la cançó antifranquista de militància catalanista”, recorda Pau Riba.

La cosa també anava de donar sortida al gran talent poètic i melòdic del net de Carles Riba i Clementina Arderiu present tant en el Dioptria 1 com en el 2 ; és a dir, tant amb el suport del rock dels Om com en el folk més dylanià de les cançons que va enregistrar amb Albert Batiste. “El primer que em va cridar l’atenció va ser la qualitat de les lletres”, diu Jaume Pla (Mazoni), nascut el 1977. “I a nivell melòdic, Pau Riba em sembla una barbaritat. Escrivia les melodies d’una manera que sabies que eren d’ell encara que les cantés algú altre”, afegeix el cantant dels Manel, Guillem Gisbert, nascut el 1981. Que tots dos siguin admiradors de Dioptria explica com és de profunda la influència del disc. Pla el va descobrir gràcies a Carles Sanjosé (Sanjosex). “Em va enganxar més el 2 que l’1, i sobretot temes com Cançó 7a en colors -diu Pla-. Per això vaig fer-ne una versió en el primer disc de Mazoni en català, Esgarrapada, del 2006. I després vam tocar amb ell al PopArb”. Si fa no fa en la mateixa època, Gisbert va anar a Anglaterra a visitar Roger Padilla, amb qui després va formar Manel. “Recordo que en el trajecte des de l’aeroport vaig escoltar Simfonia núm. 1 (D’un matí, d’una nit de Nadal). Jo estava molt ficat en Dylan, i per mi el Dioptria formava part del mateix camp semàntic. De fet, és un dels discos que van formar part de l’embrió del primer àlbum de Manel, juntament amb Orgia, de Sisa, i Brossa d’ahir,de Pep Laguarda”, diu Gisbert.

La influència estètica i/o ètica de Dioptria s’escampa també en músics com ara Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Mau Boada (Esperit), Joan Colomo i Xarim Aresté, i en poetes com Enric Casasses i Martí Sales. “Bé, el Martí és més de la branca del seu oncle, el Pepe Sales, però com que també veu molt de l’Enric, i l’Enric i jo som de la mateixa branca i de la mateixa arrel...”, diu Riba dibuixant un cercle d’influències que s’eixampla fins a noms inesperats. Per exemple, Joan Garriga serà al concert del Barnasants perquè en els temps de Dusminguet va fer una preciosa versió de Simfonia núm. 3 (D’un temps, d’uns botons). “El Garriga ve de la branca de l’Orquestra Plateria”, precisa Riba per acabar de situar el líder de La Troba Kung-Fú en la constel·lació de les músiques populars compartides.

Aquella naturalesa contracultural d’acord amb el signe dels temps europeus va impactar un Quimi Portet adolescent quan gràcies a Dioptria va descobrir que també es podia “flipar en català”. “El Pau i el Sisa em van obrir la ment. Jo era més aviat anglòfil, perquè en aquella època fugíem de la sordidesa del país -explica Portet, nascut el 1957-. Per exemple, escoltaves discos anglesos i americans i després els que es feien aquí... i era depriment. Però descobrir aquest disc, tot ell molt inspirat, em va obrir els ulls a la nostra llengua. Dioptria donava carta de naturalesa a la llengua en la música d’avantguarda, en la psicodèlia, en la flipamenta”.

“No en vaig fer mai bandera, de cantar en català -diu Riba-. Sí que em van dir que per què no cantava en castellà, que així passaria d’un públic potencial de sis milions de persones a un de 300 millones, com el títol d’aquell programa de televisió. Però no. Podia haver-me espavilat com va fer el Serrat o com ha fet l’Albert Pla, però no em va interessar mai. Cantava en català per tossuderia, no per militància”. D’alguna manera, Pau Riba (i també Sisa) actuava artísticament com si visqués en un país normal i no en aquell país colgat sota els designis d’un dictador. I aquella naturalitat a l’hora d’expressar-se en català fent servir les formes musicals del rock, el folk i la psicodèlia, aquell no fer-ne bandera, va captivar Quimi Portet: “Havíem nascut en un món on la llengua només servia per comunicar-te amb els pares, perquè quan sorties al carrer tot era en castellà: els mitjans de comunicació, l’escola, el cinema... Aleshores sentir la teva llengua utilitzada d’una manera tan desinhibida era més que alliberador per a un adolescent”.

Trenta anys després, Dioptria també va ser alliberador per a Jaume Pla, que el 2004 havia engegat Mazoni com a projecte en anglès perquè aleshores considerava que el català estava massa connotat pel rock català dels 90. “Dioptria va ser un dels discos que em va fer canviar el xip sobre cantar en català. M’ha influït molt”, admet Pla.