Pau Castell: "La bruixa es fa a partir de la mirada dels altres"

BarcelonaAls segles XV, XVI i XVII hi havia un debat constant entre els lletrats sobre si realment existia o no el crim de bruixeria, si podien considerar-se proves les delacions o les confessions després de dies de turments. En canvi, popularment hi havia molt de consens: hi havia algú capaç de fer mal i era una veïna o veí. La por a un enemic intern és ancestral, però no forma part només del passat. Es pot assenyalar algú i les conseqüències poden ser nefastes tant als segles XV, XVI i XVII, quan desenes de milers de persones, la gran majoria dones, van morir acusades de bruixeria, com al segle XXI.

Aquest dimarts, al monestir de Pedralbes, en una nova sessió dels Diàlegs de Pedralbes titulada L'amenaça de l'enemic intern. Conspiranoia, psicosi i poder, els historiadors Pau Castell i Pol Serrahima i el periodista Antoni Bassas han parlat de la persecució de les bruixes. "És la mateixa societat la que, sobretot en contextos de males collites o morts d'infants, assenyala certs individus", explica Castell, que ha dedicat molts anys a la investigació de la bruixeria i ha publicat La cacera de bruixes a Catalunya (Diputació de Barcelona), un recull historiogràfic que posa nom i cognoms a les dones acusades i condemnades per bruixeria. 

Sempre s'han perseguit minories: fos perquè eren diferents o perquè es creia que eren una amenaça. "En el cas de la bruixeria, però, va succeir una cosa més terrible: es perseguia un col·lectiu que no existia, no hi havia cap crim i, per tant, tothom podia ser acusat", destaca Castell. ¿Com es demostra alguna cosa inexistent? Amb delacions i confessions. Sovint, els tribunals europeus declaraven l'estat d'excepció i fàcilment es renunciava a qualsevol dret per donar màniga ampla als jutges. "Va passar una cosa semblant durant l'atac a les Torres Bessones", diu Castell. "Sí, amb la Patriot Act es va renunciar a les garanties processals", afegeix Bassas. 

Condemnades per pressió popular

A Catalunya, el 90% de les condemnes van ser per a dones, i n'hi va haver milers segons Castell. Les autoritats locals, sobretot als Pirineus, van treballar amb ganes per enviar a la foguera els membres d’una suposada secta diabòlica amb poders sobrenaturals. A Catalunya, la majoria de judicis no van ser iniciativa de la Inquisició, sinó de les autoritats locals instigades per la pressió popular. 

"Arreu hi havia misogínia entre els lletrats, entre la població i en els judicis", destaca Castell. Qualsevol dona podia ser assenyalada, però sovint eren migrants o vídues. A vegades, eren acusacions gestades durant anys: la fama i la murmuració a l'hora d'identificar una suposada bruixa eren molt importants. Molts metges també van contribuir a estendre la sospita sobre les dones que tradicionalment havien tingut cura de la salut dels seus veïns i a blasmar-les. Però qui eren realment les bruixes? ¿Eren dones que tenien coneixements de botànica? ¿Vídues de qui algun familiar o veí cobejava les terres? ¿Dones que blasfemaven sovint? "Durant dècades ens hem preguntat qui eren o què feien les bruixes i no crec que aquesta sigui la pregunta, sinó què feia que una dona fos vista pel seu entorn com a bruixa i fos acusada de bruixeria. Les bruixes es fan a partir de la mirada dels altres", destaca Castell. "La majoria de lògiques mentals al darrere de les acusacions de bruixeria són actuals, excepte el mal donat. Per això és important fer una crida a conèixer el passat per no repetir errors i evitar futures caceres de bruixes", conclou l'historiador.