Pau Alabajos: "Vicent Andrés Estellés és un antídot contra la ultradreta"

BarcelonaFins ara el cantautor Pau Alabajos (Torrent, 1982) havia assimilat la influència de Vicent Andrés Estellés (1924-1993) en les seves cançons, però coincidint amb el centenari del naixement del poeta de Burjassot ha anat més enllà. Alabajos acaba de publicar el llibre Vicent Andrés Estellés. La veu d’un poble (Sembra Llibres, 2024), que aquest dijous a les 18 h presenta a la llibreria Ona de Barcelona amb el periodista David Fernàndez i l'editora Laura Huerga. També participa activament en els actes de l'Any Estellés.

Quants projectes relacionats amb Estellés tens entre mans?

— El primer és el llibre, que va eixir el 31 de gener, i que era un projecte que requeria molta responsabilitat perquè no s'havia fet cap biografia d'Estellés. I tinc dos projectes més de creació. Un és un disc nou, un EP amb quatre poemes d'Estellés convertits en cançó titulat Una granota viva a la butxaca, i aquest dijous, coincidint amb la presentació de l'Any Estellés per part de la Generalitat de Catalunya, se'n publica el primer avançament: Assumiràs la veu d'un poble, que és un poema superconegut. Per al videoclip, hem fet una mena d'escenografia amb el despatx d'Estellés i ens l'hem emportat a llocs simbòlics del País Valencià. Evidentment, portarem un espectacle de concerts basat en aquestes noves musicacions i en el repertori que havia fet abans.

El repertori del disc Ciutat a cau d’orella (2018)?

— Exacte, i alguna cosa que farem del Mural del País Valencià, del 2013. I després tenim una obra de teatre que s'estrena el dia 10 de març al Teatre Principal de València, i que també té una inspiració estellesiana. Es titula Arbres de pols, com un poema del Llibre de meravelles. És una ficció que he escrit basada en una cosa que diu el poema, que parla de la València franquista. Al poema, un dona amb una cistella penjada al braç baixa d'un autobús. El poema s'acaba dient: "I se'n va a la presó Model". Sense dir gaire, incorpora un personatge anònim que se'n va a visitar un pres polític. El que he fet ha sigut agafar aquest passi de gol d'Estellés i fer la part ficcionada de la trobada entre la dona i el pres polític.

La suma de Partit Popular i Vox ha impedit que les Corts Valencianes facin cap declaració institucional que celebri el centenari d'Estellés, cosa que sí que han fet altres institucions valencianes on no hi ha Vox. És a dir, el factor diferencial és Vox, oi?

— Efectivament, és Vox. És molt curiós que les Corts Valencianes sí que s'han posat d'esquenes davant del centenari d'Estellés, però les Diputacions de València i Alacant han aprovat una declaració institucional d'Any Estelles, i allí també hi ha el Partit Popular. És a dir, que són molt contradictoris els missatges que venen des de les institucions. Crec que no han calibrat bé on han posat el punt de mira, perquè quan Vicente Barrera [conseller valencià de Cultura, de Vox] va dir que retallava el pressupost de la càtedra Estellés, de la càtedra Fuster, etcètera, el que estava fent era una declaració de guerra que ha posat en armes tota la societat civil valenciana i la plataforma Cent d'Estellés. De sobte, s'han organitzat i s'impulsaran una sèrie d'activitats, celebracions i commemoracions nascudes des del carrer, i cada volta la pilota es va fent més grossa. És a dir, que hi ha més gent que s'hi adhereix: entitats, ajuntaments, les universitats públiques valencianes... I la ciutadania de manera particular també està volent involucrar-s'hi. És a dir, que han anat a aixafar el peu que no tocava.

Un efecte Streisand.

— Perquè és que és un poeta molt estimat. Des de la crida que va fer Josep Lozano el 2009, les Nits Estellés no han deixat de fer-se, i cada volta hi ha més comarques representades. Han saltat la frontera mental del Sénia, i també ha arribat a Europa i els Estats Units. Això té una càrrega emocional tan gran que no ho pots aturar dient que tancaràs l'aixeta econòmica

La relació d’Estellés amb els reconeixements institucionals sempre ha sigut conflictiva. El 1978, després de rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, l’acomiaden del diari Las Provincias.

— Estellés és un símbol. Es parla de la Trinitat: Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner i Estellés, i realment estaven en el punt de mira. Estellés, sense plantejar-s'ho, perquè no pretenia ser cap líder de res, però la seva poesia tenia una potència identificativa que va arribar a moltíssima gent i es va convertir en símbol. Quan li van atorgar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la Batalla de València estava agafant una embranzida molt forta. Estellés va ser l'únic dels tres que no va rebre un intent d'atemptat, com el que van rebre Joan Fuster, que d'un pèl que no va perdre la vida, i Sanchis Guarner, però arran de les amenaces que rebia dia rere dia va decidir anar-se'n a Benimodo per refugiar-se.

Fa uns mesos, en l’inici de la legislatura espanyola, la presidenta del Congrés, Francina Armengol, va llegir poemes d’Estellés, Xohana Torres i Felipe Juaristi. I aleshores Jorge Bustos, del diari El Mundo, s’hi va referir com a "poetes perifèrics perfectament irrellevants". Què vas pensar en sentir aquesta desqualificació?

— Que hi ha gent molt atrevida pel món. Estellés era un poeta que salta del paper per formar part del patrimoni dels valencians i les valencianes, i de tots els Països Catalans. Versos com "no hi havia a València dos amants com nosaltres", que els coneix tot el país, i poemes com Assumiràs la veu d'un poble expliquen la teua realitat social, cultural, política, i veus que és evident allò que deia Fuster en el primer pròleg de l'obra completa d'Estellés: pocs poetes tenen la seva potència literària, més enllà d'Ausiàs March i els poetes del segle d'or.

En la teva investigació sobre Estellés, què és el que més t'ha sorprès?

— Bé, coneixia moltes coses, perquè és un poeta que sempre ha sigut de capçalera per a mi.

De fet, recordo que quan vas publicar Ciutat a cau d’orella deies: "Estellés sempre ha sigut una inspiració per a la meva labor creativa".

— Sempre, sí. ¿Coses que m'han sorprès? Una cosa molt divertida és allò de Gandia, l'anècdota del poemari L'inventari clement, que guanya un premi, però que a l'hora de publicar-lo traspaperen l'original, i li demanen el text. I Estellés, en comptes de dir "no tinc el text", fa un altre poemari, l'envia i és el que es va publicar. Gairebé mig segle després, quan troben el mecanoscrit original, no tenia res a veure amb el que es va publicar. A mi em pareix que és una anècdota divertida i que demostra, com deia Josep Pla, que Estellés era un grafòman, perquè escrivia, escrivia, escrivia, escrivia... I com que treballava de manera molt artesanal, doncs escrivia el poema, el donava i ja no n'hi havia cap més còpia; per tant, si algú oblidava citar el seu nom, no sabies ben bé si era seu o no.

Això té a veure amb allò que diu Sebastià Alzamora sobre la personalitat volcànica d'Estellés.

— Sí, sí. Parlant amb gent que el coneixia, familiars però també acadèmics, et diuen que era com un huracà.

Quan parlem de la veu d'un poble, quin creus que és el poble d'Estellés avui?

— Diria que és tots els pobles sumats, tots els pobles que ell va viure tan intensament. Quan el van despatxar de la feina es va dedicar a recórrer comarques, pobles i ciutats del país, i d'allà sorgeix el Mural del País Valencià, un poc en homenatge al Canto general de Pablo Neruda. Eixe càntic als pobles d'Amèrica Llatina, Estellés el va adaptar a la realitat valenciana. Per això vam decidir que tenia molt de sentit que els capítols del llibre anaren vinculats al territori, i per això el poble d’Estellés és la suma de tots aquests territoris: és Burjassot, la infantesa, però al mateix temps és València, perquè sense València no s'entendria Isabel Lorente, que és la seva companya de vida. En una entrevista amb Montserrat Roig, Estellés va dir que sense la seva companya hauria estat incapaç d'escriure els versos que va escriure. Necessitava el seu altre 50% per poder fer la seva labor creativa.

Des d’una perspectiva musical, creus que la poesia d’Estellés també era permeable a la influència de la Nova Cançó?

— No penso que tingui tant una influència de la Nova Cançó, sinó que era un poeta que tenia una voluntat de fer-se entendre, d'utilitzar el llenguatge col·loquial, planer, jugant moltes vegades amb la fraseologia popular, que parlava de qüestions molt quotidianes i amb els peus en la terra, i això fa que condensi en molt poques paraules idees molt elaborades. Això és material sensible importantíssim per fer cançons. Però a més a més era molt metòdic a l'hora de fer versos: cuidava la mètrica. D'alguna forma, Estellés ja t'ha fet el passi de gol del ritme, perquè el ritme està imprès en el poema. Per tant, els músics l'únic que hem de fer és jugar amb les melodies perquè intentin expressar les emocions que transmeten els poemes. El més complicat per a mi, i suposo que també per a la resta de músics, és posar l'estructura en un patró de cançó, que és molt rígid en comparació amb un poema que moltes vegades és un text lligat.

Ovidi Montllor va tirar pel dret amb Coral romput, però al mateix temps també adaptava poemes a un format més clar de cançó.

— Sí, M'aclame a tu, que per a mi és el cim de la nostra cultura: un poema i una cançó que han sigut un al·legat antifeixista que ja forma part de la nostra banda sonora. I amb el Coral romput, a pesar de la barbaritat de versos que són, que fan impossible fer tota una creació musical lligada, va fer eixa part rapsòdica tan increïble amb les guitarres de Toti Soler i de Toni Xuclà. Quan era un adolescent va caure en les meves mans, per una banda, Els amants, que és el que realment em va tocar el cor, però després l'escolta d’aquell disc em va obrir una sèrie de finestres a la literatura i a la música brutals.

Es pot dir que Estellés ha estat molt present en la música valenciana els últims anys, fins i tot en la manera de rapejar del Panxo, dels Zoo.

— Podria ser, sí.

Per això mateix que explicaves: la combinació de temàtiques amb un llenguatge molt popular i rítmic.

— És que és molt musical i cuida molt la mètrica, cosa que aniria molt en la línia del rap, que és ritme i versificar sobre un patró. A més a més, parla de coses quotidianes. Per a mi és la crònica d'uns temps molt convulsos, la dictadura franquista i la transició modèlica –entre cometes, cursiva i subratllat–, però des dels ulls de les classes populars. No dels grans moviments polítics, sinó de les persones que cada dia es creuaven al carrer. I això és molt important, perquè ens faltava eixa èpica de la gent que vivia a pesar de la falta de llibertat i la falta de drets democràtics. Josep Vicent Frechina ha aplegat totes les musicacions d'Estellés que s'han fet històricament des del 1973 fins al 2024. N'hi ha 400 referències!

Aquest any és el centenari de la mort de Joan Salvat Papasseit, un altre poeta popular, com Estellés.

— I com Miquel Martí i Pol. Hi ha molts vasos comunicants entre eixes literatures que posen un focus d'atenció en la vida de les persones que realment omplen els barris, i no tant en els moviments elitistes. Això fa que després siguin molt transversals a totes les capes de la societat. Crec que per això Estellés és tan estimat, i Papasseit i Martí i Pol igual.

Parlaves abans del Canto general de Neruda. Has descobert altres influències d’Estellés?

— Salvador Espriu, que no sabia fins a quin punt havia tingut eixa influència en Estellés, perquè no són poetes molt semblants estilísticament, però sí que hi ha coses que els homologuen. Per exemple, l'obsessió per la mort i per la pèrdua. La primera vegada que es van trobar, Espriu li va demanar que llegís algun poema seu, i Estellés li va llegir una poesia on parlava de la filleta morta. Això ho desconeixia. Sabia que una part del Coral romput l'havia dedicat a Espriu, però no entenia bé la connexió. Després crec que hi ha una retroalimentació molt forta entre ell i Ovidi Montllor. No saps ben bé on acaben els poemes d'Estellés i on comença la veu de l'Ovidi. El timbre de l'Ovidi és la veu oficiosa dels poemes d'Estellés, i moltes de les fraseologies que utilitza l'Ovidi tenen una clara influència estellessiana. Hi havia alguna cosa més que una relació de simbiosi artística. Hi havia també una relació d'amistat molt poderosa; eren com germans.

Estellés pot ser un antídot contra la ultradreta?

— Estellés és un antídot contra la ultradreta perquè realment pareix que senten borradura quan veuen que és un poeta que la gent s'estima tantíssim, i que a més a més hi ha poemes que són molt vigents a pesar d'estar escrits el 1971. Hi ha poemes del Llibre de meravelles que estan parlant pràcticament dels tics feixistes que estan reproduint-se de nou a la societat valenciana el 2024. Per tant, el posicionament antifranquista d'Estellés com a poeta i el compromís cívic amb les causes justes i les qüestions socials ara mateix és un material molt poderós. És un antídot contra totes les persecucions i mordasses que estan tornant a aparèixer, com per exemple la retirada de revistes com Camacuc i Cavall Fort de les biblioteques o com en el cas del meu poble, Torrent, quan l'alcaldessa decidí traure-li a l'auditori el nom de Vicent Torrent, una persona que també havia fet molt per la cultura. Totes eixes coses estan en la poesia d'Estellés.

Tens la sensació que aquest període polític serà més curt que el de l’altra vegada que la dreta va governar al País Valencià?

— Tant de bo! No ho sabria dir-te. Crec que és un govern bastant inestable. Eixa suma del Partit Popular amb un Vox completament destarifat que no es basa en la raó, sinó en el sang i fetge, crec que no serà un govern estable perquè hi ha molta gent que en veure les primeres decisions d'eixe govern de coalició s'han sentit ofeses i agredides, i això va en contra de l'estabilitat d'eixe govern. Tant de bo!