Pau Alabajos: “L’anticatalanisme és una expressió més de l’extrema dreta”

BarcelonaCiutat a cau d’orella és el títol del disc amb què Pau Alabajos (Torrent, 1982) homenatja Vicent Andrés Estellés. Amb produccció de Santos & Fluren i arranjaments de corda de Laura Navarro i Adriana Sena, Alabajos posa música a una dotzena de poemes d’Estellés.

Per què Estellés?

Estellés sempre ha sigut una inspiració per a la meva labor creativa. Des de la primera volta que vaig llegir un poema seu em va agradar molt la manera tan planera com s’expressava, i això crec que és un bon ingredient per fer cançons. La majoria de poemes que he triat són molt íntims, escrits en una dictadura després d’una postguerra, i aquella repressió sura pels versos, però crec que hi ha uns sentiments i unes emocions que són universals.

¿Fins a quin punt l’experiència de Nashville, on vas gravar L’amor i la ferocitat

Doncs són dues maneres diferents d’enfrontar-se a un disc. A Nashville vam fer un disc molt urgent, amb cançons enregistrades en directe, sense claqueta, amb músics que van escoltar les cançons dues o tres vegades abans d’entrar a l’estudi de gravació i sense cap postproducció més enllà de triar la veu bona de guia. I, efectivament, hi ha algunes imperfeccions que li donen una vivacitat i la visceralitat que volia. A Ciutat a cau d’orella buscava un altre tractament, que fos una cosa molt introspectiva. Hem fet una feina d’orfebreria construint el disc amb Santos i Fluren. Les cançons les portava despullades a guitarra i veu. Vam anar vestint-les entre tots tres i després comptàrem amb els arranjaments de corda de Laura Navarro, que és la violinista que m’acompanya habitualment, i d’Adriana Sena, la violoncel·lista que s’ha afegit a la formació. I, com a excepció, per a Coral romput vam encomanar a Roger Conesa un arranjament de banda simfònica que vam gravar amb la Lira Ampostina, perquè volíem que tinguera un aire de música popular. Tot plegat ha sigut una feina més d’orfebreria que la de l’altre disc, que era més de treure el cor per la gola.

¿La naturalesa dels poemes ha fet que n’interpretis alguns en format cançó, que en d’altres recitis i que en algun cas, com a Memòria tristíssima, hi barregis les dues coses?

Musicar poemes és una feina molt delicada perquè els textos estan concebuts per ser llegits, per ser recitats. El repte, per exemple, és trobar-hi una tornada. Alguns poemes han condicionat la manera de fer la cançó. En el cas de Memòria tristíssima, com que és vers lliure era molt difícil posar-lo a martellades dins un patró mètric, així que vam fer una espècie de hip-hop recitatiu i vam buscar un vers que fora la tornada final èpica que es va repetint amb tenacitat. I en altres casos, com a Sonata a Isabel, vam jugar a convertir unes parts en estrofes i d’altres en tornades, buscant-hi un motiu musical melòdic que es va repetint enllaçant estrofa i tornada. Això hi va donant un poc de dinamisme.

Per adaptar Els amants, ¿has triat el piano i no la guitarra per distanciar-te del que van fer Ovidi Montllor i Toti Soler?

Evidentment, hi ha l’ombra allargada de les versions que havien fet l’Ovidi i el Toti, que per a mi són material de capçalera. A més, Els amants forma part de l’imaginari col·lectiu valencià, però és que aquest poema és pràcticament el primer que vaig descobrir i era necessari fer-lo. Amb el piano buscava la intimitat que té el text, i quan de sobte hi entra la rauxa de passió, hi vam incorporar la guitarra, la bateria i la corda.

A Els amants i Els amantsSaló

Els amants té una estructura d’addició: comencem del no res i anem afegint-hi coses fins que arribem al punt climàtic més fort amb tota l’artilleria pesant. Saló, en canvi, és un poema que descriu la quotidianitat del sexe, la senzillesa de fer l’amor i d’intimar amb una altra persona, i vam triar la mínima expressió musical: que el piano fos unes poques notes repetitives i que de sobte entrara un violí per donar-hi oxigen, però que en realitat el text i les poques notes de piano foren tot el que hi ha a la cançó.

¿La celebració de l’Any Estellés ha canviat la percepció que es té del poeta a la societat valenciana?

Indubtablement. Sempre ha sigut el nostre poeta del segle XX, però en els últims anys la seva poesia s’ha socialitzat més. Això ha fet que se l’estimés més del que se l’estimava, que ja se l’estimava prou. S’ha fet més popular, més viu.

També hi ha gent que en vandalitza l’estàtua a Burjassot.

Hem tingut una dictadura de la qual no s’han jutjat els crims. Encara hi ha gent que està buscant on són enterrats els seus éssers estimats i ara, després de tants anys, comencen a exhumar-se les primeres fosses al País Valencià. Això vol dir que tenim una falta de cultura democràtica, unes ferides latents que no s’han tancat i una impunitat del feixisme que fa que l’extrema dreta es pugui envalentir i se senti intocable. I l’anticatalanisme és una expressió més de l’extrema dreta i de la xenofòbia. Estellés representa una manera desacomplexada de ser valencià i moltíssima gent sent orgull de tenir un poeta d’aquesta qualitat que s’expressava en la nostra llengua. Com Fuster i tantíssims altres treballadors de la cultura al llarg de la història recent, Estellés és un símbol que l’anticatalanisme utilitza de punching ball.

És la mateixa gent que hi ha al darrere del boicot

Exactament, és el mateix. En el cas d’Ebri Knight i Herba Negra, fins al final no s’ha sabut que hi ha hagut un partit d’extrema dreta al darrere. Simplement semblava que Amstel Heineken havia decidit unilateralment que un parell de grups no poguessin actuar tot i tenir els contractes firmats feia molt de temps, però l’extrema dreta va fent. L’anticatalanisme està organitzat. Durant molt de temps s’han invertit molts diners perquè això existís des de les capes més reaccionàries i troglodites de la nostra societat i, evidentment, si no hi ha una unitat democràtica per acabar amb la xenofòbia i l’anticatalanisme serà difícil que desaparegui. Ara no té força, és un moviment residual, perquè la gent ja no compra eixe discurs. Després d’anys i panys del PP dient que eren els únics garants del valencianisme, quan de sobte veus que t’han furtat fins i tot la camisa, la gent ja no es creu aquest discurs perquè s’ha utilitzat tantes vegades de manera fal·laç. "Que vienen los rojos", deien. I quan han vingut, les falles es continuen fent, fins i tot han tingut un reconeixement internacional que no havien tingut en tota la història a través de la declaració de la Unesco, i es continuen fent moltíssimes activitats culturals i religioses perquè hi ha un respecte per qualsevol manifestació civil i que ve de la societat civil. El que aquest moviment organitzat, però un poc amagat, està intentant és marcar una línia política. I el que crec que hauria d’identificar els valencians i les valencianes és un respecte democràtic per qualsevol tipus de manifestació. Això és la llibertat d’expressió.

¿Les cançons de L’amor i la ferocitat

Sí, abans.

Per tant, des que ets a la política institucional no has escrit cançons amb textos propis.

No, encara no. Bé, estic escrivint-les, però encara no les he enregistrat ni les he tocat en directe.

Et resulta més difícil escriure cançons?

No, al contrari. Em resulta més fàcil perquè el problema que tenia abans era que veia la política des de la barrera, des de fora. He estat cantant cançons de contingut social i polític tota la meva carrera, des que vaig gravar el primer disc l’any 2004, però accedia a la informació a través del sedàs dels mitjans de comunicació. En canvi ara, des del municipalisme, que és la manera com he entrat a participar en la política institucional, tinc accés a la informació de primera mà. Veus les coses des d’una altra perspectiva perquè et trobes amb un mur de burocràcia i de competències que no veus des de fora, perquè no són senzilles de veure, perquè hi ha lleis o condicionants que no estan fets a València o a Torrent, sinó a Madrid, i que s’han decidit als despatxos de la troica. Això afecta completament la manera com es pot gestionar un ajuntament. Moltes vegades tenim molta pressa per fer les coses, jo també tinc moltíssima urgència perquè es facin algunes coses, però si volem treballar contra l’opacitat i que hi hagi transparència, això implica temps i uns recursos humans que no tenim a causa d’una llei Montoro que condiciona la quantitat de treballadors que pots contractar a mesura que se’n van jubilant. Tenim molt poc múscul per a cada volta més treball municipal. Ara mateix m’he embrutat les mans de política i veig les coses des del terreny de joc i no des de la graderia.

Tornant al disc, en cançons com Crònica especial, També i Crònica especialTambéShow

No m’ho havien dit mai. N’he escoltat els discos i estic convençut que som el que escoltem, d’alguna manera. Quan em pregunten per influències em resulta molt complicat ressaltar-ne unes quantes de concretes perquè ara, amb un clic, pots escoltar una cançó de l’altra punta del món de manera immediata, i això fa que tinguem una dieta musical i cultural tan vasta que és difícil saber què t’inspira per fer determinades cançons. Dit això, Joan Miquel Oliver i Antònia Font són artistes que he tingut en el meu lector de MP3 molt de temps.

Potser perquè treballes amb versos curts com fa ell?

Podria ser. I també crec que Joan Miquel Oliver, a diferència d’Antònia Font, té una part molt sòbria de fer la posada en escena i les gravacions que també remet a això, a agafar el vers i donar-hi tota la importància, i deixar la música com una espècie d’acompanyament.

Al poema D’un any

Moltíssim. Quan ell parla de les músiques populars es refereix a les bandes dels pobles o als balls de plaça tipus pasdoble en una època, el franquisme, en què eixe tipus de música era present al carrer. Després d’un moment a la Transició en què la cançó d’autor va tenir una presència importantíssima, a poquet a poquet ha anat canviant cap a una cosa d’arrel més anglosaxona. Avui les músiques populars de les revetlles les fan amb grups de rock o de mestissatge com Obrint Pas, La Gossa Sorda i Aspencat, eixe tipus de cultura popular és molt present i és com es fan les festes en molts pobles. Ara s’ha obert el ventall a altres músiques com el hip-hop, la cançó d’autor continua però amb un altra manera de mesclar amb altres estils, i les bandes de música encara funcionen, però són més la banda sonora de les baixades de moros i cristians, de les cercaviles i no tant la banda sonora del ball.