Patti Smith es deixa estimar a Barcelona
Gairebé dos anys després, Patti Smith va tornar a escopir sobre l'escenari del Palau de la Música. Com aleshores, la seva mera aparició ja va desfermar una sonada ovació. Hi havia fins i tot qui s'aixecava de la cadira abans que comencés el concert i ella somreia agraïda, amb una humilitat que semblava sincera. Vestia com l'última vegada: botes altes, que va haver de cordar-se a mitja actuació, armilla, americana i els seus característics cabells desordenats. La seva estampa allargassada, que fa pensar en un espantaocells a punt d'aixecar el vol, és una icona estranyament pròxima: Smith es guanya concert rere concert aquesta proximitat d'antiestrella.
Com el febrer del 2011, la seva actuació s'emmarcava en el Festival del Mil·lenni, però en aquella ocasió va oferir un concert purament acústic, amb l'únic suport de Lenny Kaye a la guitarra i Tony Shanahan al piano i el baix. Aquesta vegada Smith presentava Banga (2012), el primer disc amb peces originals des del 2004. Venia acompanyada per un quartet (amb Kaye i Shanahan), però -llàstima- no hi havia guitarres elèctriques ni amplificadors. Això va convertir la primera part del concert en una mena d'híbrid que no acabava d'arrencar: el conjunt tapava la veu de la cantant i poeta sense oferir la potència que prometia la presència d'una bateria sobre l'escenari.
Va encetar aquest primer tram amb les clàssiques Dancing barefoot i Redondo beach , però de seguida va introduir les peces noves. April fool és una tonada pop amable que passa bé, i Fuji-san, una postal precedida de discurs ecologista (" Love your mother ", va dir en referència a la natura), però no va ser fins que va arribar la balada This is the girl -dedicada a Amy Winehouse- i, sobretot, Beneath the southern cross -a Roberto Bolaño-, que la cosa no va agafar empenta de veritat. El crescendo d'aquesta última, amb Smith rascant una tercera guitarra acústica, va fer oblidar per uns segons l'abscència d'instruments elèctrics i va marcar un claríssim primer clímax que coincidia amb la meitat del concert.
Un passeig per la platea
Aleshores Smith va abandonar l'escenari per recuperar l'alè i Kaye va liderar per uns minuts l'actuació. Va ser un parèntesi, perquè Smith sabia que reprendre la recta final amb Because the night podia ser massa per a un públic absolutament entregat que no parava de tirar-li floretes i demanar-li cançons. Va dedicar Pissing in a river a la seva primera actuació a Barcelona l'any 1976 i la combinació de Land (més coneguda com a Horses ) i Gloria va acabar de desfermar l'eufòria amb Patti Smith passejant-se entre les butaques de platea.
Als bisos, i abans de l'obligada People have the power , la cantant, Lenny Kaye i companyia van bordar de valent per interpretar Banga , una peça que s'inspira en el gos de la novel·la El mestre i Margarida, de Mikhaïl Bulgàkov, i que convidava a preguntar-se si, a més de ser l'última a escopir al Palau de la Música, Patti Smith també ha estat la primera a bordar-hi.
