Patti Smith assalta el Palau Reial

BarcelonaDesprés de l’èxit rotund de l’any passat al Primavera Sound, Patti Smith tornava a Barcelona, però aquesta vegada sense el compromís d’interpretar sencer el disc Horses (1975), la qual cosa va convertir la seva actuació d’ahir al Festival Jardins de Pedralbes en un concert més convencional, que va començar recitant un fragment del poema Howl, d’Allen Ginsberg. Per a Smith, els seus referents són immunes al pas del temps. Tanmateix, en el seu cas, convencional no significa ni rutinari ni avorrit, perquè les gairebé dues mil persones que van pagar entre 48 i 88 euros per veure-la van viure l’actuació amb la intensitat de qui contempla un fet extraordinari que alhora se sap que no pot decebre.

Smith, sempre ben acompanyada per una banda en què el guitarrista Lenny Kaye és molt més que la seva mà dreta, va sortir amb ganes de cridar i de comunicar amb una veu que segueix transmetent la poètica de la indignació, ja sigui política o existencial. Després d’una dotzena d’àlbums i més de quaranta anys de trajectòria discogràfica, de material en té a cabassos, tot i que, com és habitual, va teixir l’actuació sobretot amb els fils dels quatre primers discos, potser perquè entre la crisi del món convuls de la segona meitat dels anys 70 i els sotracs del present hi ha una mena de connexió funesta, com ella mateixa va fer palès ahir en recordar la violència d’aquests temps just abans de cantar l’enuig de Beneath the southern cross, que va tancar amb una crida contra les armes.

L’ofici acumulat pels cinc músics que l’acompanyen -incloent-hi el seu fill Jackson- són una garantia d’eficàcia, i ella, amb 69 anys, se sent còmoda per trencar la veu quan la cançó ho demana, com va passar a Redondo beach i Ghost dance. Dominadora, la dona que als anys 80 exclamava que el poble tenia el poder va saber conduir amb sensibilitat i fermesa el crescendo de Free money davant de la façana neoclàssica del Palau Reial de Pedralbes, i alguns espectadors van respondre-li amb udols i crits. Qui podria resistir-se a una petició d’aquesta mena?

Un homenatge a Prince

Aprofitant que aquesta tardor farà quaranta anys del seu primer concert a Catalunya, a l’antic pavelló del Joventut de Badalona, Smith va dedicar Grateful al promotor d’aquella actuació, Gay Mercader. Va ser un moment de certa contenció rítmica, amb la guitarra acústica desplaçant l’elèctrica. El to es va mantenir fins que va homenatjar Prince amb una emocionant interpretació de When doves cry, que Smith va portar al seu terreny. No va ser l’única versió d’una nit en què també van sonar Eight miles high (The Byrds), The last time (The Rolling Stones) i, esclar, la Gloria de Them, que Smith pràcticament va convertir en un tema propi fa més de quaranta anys. Precisament quan va cantar la dels Stones, una part del públic va decidir abandonar les cadires i acostar-se a l’escenari, i allà s’hi van estar molts mentre creixia el vigor del so amb Summer cannibals i Smith tronava amb veu tel·lúrica, crua i salvatge. Va ser el tarannà incendiari que va manar en la part final d’un gran concert, sobretot en temes com Pissing in a river i en el bis: un People have the power que ella va cantar amb convicció idealista i que el públic de Pedralbes va corejar amb entusiasme.