Olèrdola, la ciutat del príncep rebel

Barcelona"Olèrdola va ser, després de Barcelona, la segona ciutat més important entre el segle X i principis del XII, i és el jaciment des d’on podem explicar l’època medieval", afirma l’arqueòloga Núria Molist, responsable del Museu Arqueològic d’Olèrdola. A 350 metres per sobre del nivell del mar, en una plataforma rocosa des d’on es controla la plana del Penedès, les serralades i el mar Mediterrani, aquest jaciment és un dels més importants de Catalunya. Fa dècades que s’hi excava, i és una font de coneixement sobre com es vivia a l’Alta Edat Mitjana, però el centre d'interpretació, inaugurat el 1971, ha quedat obsolet. És per això que, amb una inversió de 424.861 euros dels fons Next Generation, els pròxims mesos es recuperarà part del castell, la torra talaia romana d’època republicana, i es renovarà completament la museografia. Per pujar fins al cim del turó de Sant Miquel tot el material necessari per a les obres es va utilitzar un helicòpter i animals.

El gran creixement d’Olèrdola va córrer paral·lel a l’expansió cap al sud i la conquesta de nous territoris que va emprendre el comte Sunyer I de Barcelona-Girona-Osona, que va governar del 911 al 947. "Sunyer ambicionava sobretot desplaçar la frontera amb Al-Àndalus i anar ocupant territoris amb famílies pageses. Va aprofitar les antigues muralles romanes i va fer construir el castell entre el 925 i el 930. No hem d'imaginar un gran castell, perquè es feia servir com a centre de gestió administrativa", detalla Molist. El comte Sunyer va donar les millors terres a famílies properes o del seu llinatge, i això va comportar l’arribada de nous pobladors, que es van instal·lar dins de les muralles, i el trasllat de la població preexistent i part dels nouvinguts als barris que eren a fora: el de Santa Maria (Pla dels Albats) i les “coves” o abrics de la vall.

Una de les singularitats d’aquest jaciment és que hi ha dues necròpolis que s’han anat excavant i documentant al llarg de diferents campanyes i que, més endavant, també han de donar més dades sobre la dieta de la seva població, si hi havia moltes diferències entre les classes més benestants i les més pobres, o de què morien. Dins de les muralles hi ha l’església de Sant Miquel, que va ser restaurada entre el 2007 i 2008; i fora muralles, l’església de Santa Maria. Fa uns anys es pensava que el cementiri que hi ha al voltant d'aquesta última era només d’infants, perquè hi havia moltes tombes molt petites. Per això popularment se la coneix com la necròpolis del Pla dels Albats.

Les excavacions, però, han demostrat que també s'hi van inhumar molts adults i que va deixar de funcionar després de l’atac almoràvit del 1107. "Simplement les classes benestants s’enterraven en un cementiri i els que vivien fora muralles, en l’altre", afirma Molist. En els dos cementiris, les tombes estan excavades a la roca. "Són les primeres documentades, i per això durant molt de temps a aquest tipus de tombes se les anomenava olerdolanes. Ara s’utilitza més sovint el terme antropomorfes, i se n’han documentat a Escòcia, Grècia, Portugal, Sicília...", explica Molist.

Grans terratinents

L’orografia escarpada i els desnivells van condicionar l’urbanisme, les cases, els tallers i les vies, que es van adaptar al terreny mitjançant terrasses. El nucli estava densament poblat i les cases es van aixecar sobre restes ibèriques i romanes. "Els espais domèstics eren força senzills, però els seus propietaris eren grans terratinents que tenien una economia diversificada: tenien caps de bestiar, molins, vinyes, camps de conreu i de pastura... N’hi havia que anaven adquirint i guanyant terres i d’altres que les perdien", detalla Molist.

En les excavacions s’ha constatat que hi havia molta vinya i s’ha trobat molt de material relacionat amb el consum i la producció de vi, com les restes d'un gran celler medieval, entre la cisterna romana i la cinglera del costat oest, amb dues premses on es premsava raïm i un celler, que segurament pertanyia a un dels terratinents que vivia dins les muralles.

"Sabem que en aquella època es bevia molt més vi que ara, perquè era més segur que l’aigua, des del punt de vista higiènic, i més proteic, però hi havia molt excedent", explica l’arqueòloga. Malauradament, no s’ha pogut seguir el rastre d’on es destinaven aquests litres de vi que no es consumien. "Amb romans i ibers és més fàcil perquè hi ha les àmfores, però a l’època medieval es van fer servir botes de fusta o recipients de pell, que són materials orgànics que no perduren; per tant, no podem saber on es destinava el vi que no s'autoconsumia. Segurament a Barcelona o també a les terres d'Al-Àndalus, perquè allà també hi vivien cristians", afegeix l'arqueòloga.

El declivi d’Olèrdola va començar a mitjan segle XI, després de la revolta liderada per Mir Geribert. Net de Borrell II, cosí segon de Ramon Berenguer I i també cosí del bisbe Guislabert I de Barcelona, va heretar Olèrdola i va ampliar considerablement el seu patrimoni amb dos casaments. La documentació històrica detalla que "era el noble amb més terres, més drets i més autoritat de la Marca del Penedès i es va autoproclamar príncep d'Olèrdola". No se sap realment què ambicionava, si crear un comtat independent al sud del de Barcelona, fer fora el comte Ramon Berenguer I i prendre tot el poder o mostrar la seva superioritat jeràrquica a la resta de nobles. Fos com fos, no se'n va sortir i es va acabar sotmetent al comte. Va ser obligat a compensar-lo amb terres i diners, i a jurar fidelitat. Mir Geribert i el seu fill van acabar morint a Tortosa, en una expedició militar contra el castell de Móra d’Ebre.

Olèrdola va acabar despoblant-se. En part també perquè la població va preferir viure a menys alçada i més a prop de les vies de comunicació i es va acabar traslladant a l'actual Vilafranca del Penedès.

Revelat el misteri dels nadons ibers enterrats a les cases