Denuncien que el Museu Frederic Marès exhibeix escultures "robades" a Galícia

BarcelonaL'octubre del 1957, José Filgueira Valverde, aleshores apoderat del Servei de Defensa del Patrimoni Artístic a Pontevedra, va escriure una carta a la direcció general de Belles Arts de Madrid per comunicar que, malgrat la vigilància de la Guàrdia Civil, continuaven els robatoris i la destrucció al Mosteiro de San Lourenzo de Carboeiro, un antic monestir benedictí a la riba del riu Deza (Galícia) considerat una de les joies romàniques de Pontevedra. Filgueira lamentava el robatori de dues peces importants del timpà de l'església [l'espai triangular inscrit dins les cornises d'un frontó]: un Crist entronitzat i un relleu medieval amb símbols dels evangelistes Sant Lluc i Sant Joan. No va ser fins molts més anys després que les peces van reaparèixer: el 1980 les va comprar el museu Frederic Marès de Barcelona a Ericka, la viuda de Fernando Birk, un empresari i col·leccionista d'origen alemany.

Tanmateix, continua sent un misteri el recorregut que van fer aquestes peces des d'un monestir situat enmig d'un bosc del municipi de Silleda fins al domicili de la família Birk. L'historiador de l'art Francisco Prado Vilar publicava un extens i molt ben documentat article aquest cap de setmana al diari gallec La Voz de Galicia, on demostrava que les dues peces havien estat sostretes. Ho feia amb cartes que ha localitzat tant als arxius gallecs com a l'Arxiu General de l'Administració de l'Estat. Una és la carta de Filgueira i l'altra és una missiva que Manuel Chamosa Lamas, comissari de la Primera Zona de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional, va enviar el 1957 a Luis Menéndez Pidal, arquitecte conservador de monuments. A l'escrit, Chamosa donava detalls de l'espoli d'aquestes peces. Entre altres coses, deia que havia informat la Comissaria General i l'Autoritat Governativa i que havia fet ell mateix, acompanyat de dos inspectors de policia, una investigació per tot Silleda. No va obtenir cap resultat. Chamoso, que sospitava d'un antiquari català, s'havia posat en contacte amb agents de la policia de Barcelona, però tampoc va localitzar les peces.

"Sempre s'ha sabut que el monestir havia patit espoli, però fins ara no ho podíem provar amb documentació oficial", assegura Prado a l'ARA. Chamosa guardava còpies mecanografiades de totes les cartes que enviava. "Sospitava que les escultures les tenia un antiquari de Barcelona i va mobilitzar policies de la capital catalana, però no va aconseguir res", assegura Prado. El Mosteiro de San Lourenzo de Carboeiro, malgrat ser un monument protegit des del 1931, va patir continus espolis i estava en estat ruïnós fins ben bé la segona meitat del segle XX. "Moltes coses van anar a mans privades i és impossible seguir-ne la traçabilitat", diu Prado. "Crec que les dues escultures haurien de tornar a Galícia, no tindria cap sentit que acabés tot plegat en un judici", afegeix l'historiador de l'art. "El monestir és un monument protegit per decret llei des del 1931 i, segons la legislació de patrimoni del 1933, que es va mantenir vigent durant tot el franquisme i fins al 1985 (la del 1985 és una còpia de la del 1933), no es pot extreure cap part d'un monument protegit i vendre-la al mercat privat. No hi ha cap dubte que es tracta d'un delicte. Es va mobilitzar la policia gallega i catalana i, fins i tot, la policia de duanes", assegura Prado.

El museu barceloní assegura que investigarà i revisarà tota la documentació pertanyent a aquestes dues peces. De moment se sap que el Frederic Marès les va comprar a Ericka Birk, el 1980, perquè l'empresari va morir a Barcelona el 1977. L'Ajuntament de Barcelona assegura que la política del consistori és tornar les peces si tenen un origen il·legítim, però de moment ningú de cap administració pública gallega s'ha posat en contacte amb el consistori per fer una reclamació oficial. La Xunta explica que estan estudiant en profunditat el cas i que avaluaran "les possibilitats jurídiques i les iniciatives polítiques que corresponguin" i que es posaran en contacte amb el museu Marès per conèixer com van obtenir les peces.

Birk i el blanqueig d'actius nazis

Birk té un passat una mica obscur. L'historiador Manu Valentín, autor de La ciudad y la esvástica. Fascismo y antifascismo en la Barcelona de los años treinta y cuarenta (Comanegra), assegura que hi ha documentació que situa Birk a Barcelona als anys 20 del segle passat, i el relaciona amb la indústria química espanyola. "No he trobat documentació que acrediti que va militar al partit nazi, però sí que n'hi ha que el relaciona amb el blanqueig d'actius alemanys", detalla Valentín.

Quan els nazis van perdre la Segona Guerra Mundial, es va constituir el Consell de Control Aliat, que havia de fiscalitzar el patrimoni dels jerarques nazis. El govern de Franco, quan va veure que Hitler perdia la guerra, s'hi va adherir, però va continuar protegint els seus antics aliats i fins i tot va donar la nacionalitat espanyola a alguns antics jerarques nazis. "Birk era un poderós empresari, va ser president de la Cambra de Comerç alemanya entre el 1944 i el 1948, estava molt ben considerat per l'alta societat barcelonina", detalla Valentín. L'empresari d'origen alemany també era un home ben considerat pel règim franquista. En un consell de ministres l'octubre del 1950, li van concedir el control d'Unicolor SA, Colorantes y Productos Químicos, de Barcelona. Unicolor SA era la filial espanyola de la IG Farben, una empresa en el punt de mira dels aliats. En un article del 1946 titulat Què passa amb Espanya?, el brigadista britànic Alonso Lon Elliot denunciava que, com que Unicolor SA era ara una empresa espanyola i protegida per la legislació espanyola, els aliats no la podien tocar. Aquell 1946, quatre anys abans que passés oficialment a ser gestionada per Birk, el brigadista britànic assegurava: "L'autèntic cervell a l'ombra d'aquesta empresa és Fernando Birk".