Qui té dret a decidir què fer amb les restes humanes dels museus?

BarcelonaFa tres anys, fent obres a l'antic Laboratori de Paleoantropologia i Paleopatologia del Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC), es van trobar les restes d'una nena de dos anys que havia mort als anys seixanta del segle passat. Tenia una malformació i el paleopatòleg Domènec Campillo, que el 1971 havia inaugurat el laboratori, la volia comparar amb unes altres restes de l'època medieval. “Quan la vam trobar, no teníem clar quin estatut tenia ni què n'havíem de fer, i es va generar un primer debat. Li vam donar una identitat, el nom d'Estel, i la vam enterrar al cementiri de Montjuïc", explica Jusèp Boya, director del MAC.

No és l'única resta “atípica”. Al museu hi havia dos esquelets d'origen vietnamita que s'utilitzaven al laboratori i també com a attrezzo en algunes exposicions. "L'any vinent farem noranta anys i hem de replantejar la manera de fer i de treballar. El 2026 també renovarem tota l'exposició dedicada a la prehistòria i ens hem d'estudiar la manera d'exposar les restes", va assegurar Boya durant la primera jornada sobre l'ètica en les restes osteoarqueològiques que es va celebrar al MAC.

La majoria dels museus no es plantegen que les restes humanes desapareguin ni de les exposicions ni dels magatzems. A més, el públic les reclama. El Museu de Manchester va fer un intent de treure les mòmies el 2013 i les va haver de tornar a exposar. "Al Regne Unit el públic espera veure restes humanes. Si vas al Museu Britànic de Londres, la sala amb més públic, i ho pots comprovar cada dia de la setmana, és la de les mòmies egípcies", explica Tish Biers, comissària del laboratori Duckworth del Centre d'Estudis Evolutius Humans del departament d'Arqueologia de la Universitat de Cambridge. Ara bé, el que cada vegada es discuteix més és com s'exhibeixen aquestes restes. "Quan al Museu d'Arqueologia i Antropologia de Cambridge va voler exhibir les restes d'una adolescent anglosaxona que s'havia exhumat a Trumpington (Anglaterra), es va parlar amb un teòleg, un arqueòleg local, un professor... És important informar i escoltar a tothom", afegeix Biers, que cada setmana rep més de cinc peticions de diferents comunitats que esperen que se'ls retornin restes. I així s'ha fet, sobretot amb les que provenien d'Austràlia, Nova Zelanda i Amèrica.

Noves aproximacions a Pompeia

"Els ossos són la història sense la intervenció dels historiadors. És coneixement, t'expliquen el que va succeir i s'han d'exhibir però de la manera adient, i en un context", defensa Valeria Amoretti, responsable del laboratori de Recerca Aplicada del Parc Arqueològic de Pompeia, on es guarden les restes de més de mil víctimes de l'erupció de l'any 79. És força impactant veure-les, perquè es conserven tal com van morir: intentant escapar de la mort. "Estem treballant en una nova exhibició que sigui més sensible, no que faci més dramàtic el que ja ho és. Creiem que ho hem de fer de manera que sigui el mateix públic qui decideixi què vol veure i crear un entorn adequat", detalla Amoretti.

El desembre del 2023, Sean Decatur, president del Museu Americà d'Història Natural, va escriure una carta en què afirmava que una de les prioritats del museu havia de ser resoldre què fer i com tractar els 12.000 individus que conserva. Un 23% eren nadius americans que, segons la llei de protecció i repatriació de tombes dels nadius americans, havien de ser retornats, i així s'ha fet amb la majoria. Un 74% són de diferents llocs del món, i un petit grup són d'americans pobres que van anar a parar al museu sense el consentiment de ningú. "Les col·leccions de restes humanes han estat possibles gràcies als desequilibris de poder", diu Decatur. Va decidir treballar per retornar-les perquè cap era essencial per explicar la història i perquè a vegades eren exhibides com si fossin objectes. "Són els ancestres d'algú i en molts casos víctimes de la violència o representants d'un grup que va ser explotat o va ser víctima de l'abús de poder, i exhibir-los allarga aquest abús", assegura.

Comprar restes és legal

Excavar i estudiar restes humanes permet conèixer l'origen i evolució de les malalties, episodis de violència del passat, la dieta, la demografia.. "És una font de coneixement de la societat, de l'economia, de la política... Estudiar-les és important perquè modifica les interpretacions que se n'havien fet originalment", defensa Nicholas Márquez-Grant, professor d'antropologia forense de la Universitat de Cranfield. "Vendre i comprar restes humanes és legal, fins i tot se'n poden comprar a les xarxes, però el que s'ha de valorar és si això és ètic", afegeix. A l'hora de tornar o no tornar les restes, hi ha diferents qüestions a valorar: si es van obtenir o no de forma legítima, si poden ser una font de coneixement, si el que les demana té dret a fer-ho, si pot garantir que tindrà un enterrament digne...

El 2008 els druides van reclamar un esquelet neolític que havia estat trobat al monument megalític d'Stonehenge a prop d'Amesbury, i que conserva el museu Alexander Keiller. Es va fer una consulta pública i es va decidir conservar les restes al museu i no enterrar-les perquè valia la pena estudiar-les. En canvi, en molts altres casos, les restes sí que s'han tornat. Márquez-Grant va treballar en el cas de la repatriació i enterrament de la mexicana Julia Pastrana (Sinaloa, 1834-Moscou, 1860). Pastrana va tenir una vida força trista. Quan es va morir la seva mare, la van vendre a un agent nord-americà i va formar part d'un espectacle de freaks perquè patia hipertricosi, una malaltia que, entre altres coses, provoca que el rostre i el cos estiguin coberts de pèl. Es va acabar casant amb l'agent i va tenir un fill que va morir al néixer. Els cossos de tots dos van ser embalsamats i es van continuar exhibint fins pràcticament a la dècada dels 70 del segle passat. El penúltim destí de mare i fill va ser el departament d'Anatomia de la Universitat d'Oslo. El 2012 Mèxic va reclamar les restes de Pastrana i el seu fill per donar-los un enterrament digne. Després d'anys en un magatzem sense que ningú en fes cap investigació, se'ls va acabar enterrant a Mèxic.

El "gegant irlandès"

No és l'únic cas. Charles Byrne (1761-1783) va ser un irlandès que feia més de 2,30 metres d'alçada i a qui van batejar com "el gegant irlandès". Temia que un cop mort li passés com quan era viu, que fos exhibit, i va demanar i pagar per ser sepultat al fons del mar. No li van fer cas. Durant 240 anys se'l va mostrar al Museu Hunterian del Col·legi de Cirurgians d'Anglaterra. El gener de l'any passat, aprofitant unes reformes, el museu va decidir, finalment, que no l'exhibiria més però que en conserveria les restes per estudiar-les.

No hi ha una fórmula única per a les restes humanes. "Cada situació és única. Una norma o solució generalitzada no és adequada. Hem de permetre avaluar-nos i adaptar-nos a les circumstàncies específiques de cada cas", opina Núria Armentano, arqueòloga i antropòloga, responsable del Laboratori de Paleopatologia del (MAC) i professora de la UAB. "En el terreny de la museïtzació, cal trobar l'equilibri entre l'interès científic i el respecte. Cal ser molt creatiu. Les restes osteoarqueològiques tenen un poder molt gran, i el seu valor científic és innegable, però perquè tinguin un impacte positiu i perquè les nostres investigacions i recerca siguin rigoroses, cal que vetllem també pel nostre compromís amb els valors humans, socials i culturals", afegeix.

El cas de les necròpolis jueves

Arreu d'Europa els últims anys hi ha hagut diferents controvèrsies entorn dels cementiris jueus. En el cas d'Israel, una llei aprovada el 1978 dona poder a les autoritats religioses i restringeix els drets de l'Autoritat Arqueològica d'Israel a excavar els cementiris. A Catalunya les restes de les necròpolis són patrimoni públic. Les lleis de patrimoni cultural protegeixen les restes i indiquen que les restes trobades en excavacions formen part del patrimoni cultural i, per tant, estan sota la tutela del Govern.

A Catalunya s'han excavat les necròpolis jueves de les Roquetes (Tàrrega) i de Montjuïc (Barcelona). En època medieval, el cementiri de les Roquetes es trobava fora muralles, a poc més de nou-cents metres del call, i va ser utilitzat des del 1278 fins al 1492, moment de l'expulsió dels jueus. Es va començar a excavar el 2007 i es van documentar 159 estructures individuals i sis fosses comunes, amb un nombre mínim d'individus de 69. Tanmateix, el maig del 2007, la comunitat ATID, la CIB i la Jabad Lubavitch van demanar la paralització de les excavacions. Al final es va arribar a l'acord de continuar amb els treballs de camp, però sense la possibilitat de realitzar els estudis antropològics, i aquell mateix any 159 individus van ser inhumats al cementiri de Collserola. Tanmateix, uns altres 69 no van ser inhumats i es van començar a estudiar. Després d'un llarg parèntesi, es van poder continuar analitzant al 2024. 

"Les restes antropològiques de la necròpolis de Roquetes de Tàrrega són importants especialment perquè presenten evidències de múltiples lesions perimortals que són evidències directes de les conseqüències de l'assalt al call jueu de la ciutat el segle XIV, que va posar fi a la vida de molts jueus. Tenen interès històric, antropològic, forense... Les evidències de les lesions permeten reconèixer com va ser l'assalt, amb quines eines o armes van atacar, si va ser indiscriminat", assegura Armentano. Tanmateix, no es podrà aprofundir més. Els 69 individus també han estat inhumats aquest mateix any a Collserola. 

El cementiri jueu de Montjuïc, que no està senyalitzat, té uns orígens que es remunten com a mínim al segle XI. Es troba a tocar del penya-segat del Morrot però és gairebé invisible. Moltes de les làpides es van vendre com a material de construcció als segles XIV i XV. Posteriorment, al segle XX, també van afectar-lo obres com les instal·lacions de tir que es van fer el 1945. En aquell moment es va fer una primera excavació, es van estudiar 171 tombes i es van recuperar 114 inhumacions de 24 infants i 90 adults que van ser estudiades a la Universitat de Barcelona. Quan es van tornar a fer obres el 1996, es van localitzar 557 fosses. Algunes d'aquestes restes es troben al Centre de Col·leccions del Museu d'Història de Barcelona (Muhba), on hi ha dipositades 29.453 capses de material arqueològic de més de 1.200 intervencions que s'han fet a tota la ciutat i de diferents èpoques, des del Neolític fins al segle XIX. D’aquestes, 1.830 corresponen a restes humanes exhumades de 168 intervencions diferents. "Al Muhba no fem distinció segons origen, època o religió. El tractament de les restes aparegudes, sigui quina sigui la seva tipologia, antiguitat i adscripció cultural o religiosa, és el mateix.", assegura Emili Revilla, responsable de l'Arxiu Arqueològic del Muhba.

"Hi ha diferents casos on s’han aturat les exhumacions o s’han repatriat restes. Hi ha un cementiri africà a Manhattan, on les excavacions es van aturar perquè la comunitat afroamerciana es va queixar que ningú els havia informat ni els havia dit què es faria amb les restes", explica Márquez-Grant. Al final se'n va fer càrrec la Universitat de Howard afroamericana. Hi hagut altres protestes protagonitzades per descendents directes o, fins i tot, per comunitats que se'n consideren hereves per motius genètics, com va ser el cas de l'home de Kennewick. Es tracta d'un esquelet de fa 9.000 anys que es va localitzar a la riba del riu Colòmbia, a l'estat de Washington, reclamat per cinc tribus indígenes. "A vegades no és tant la religió, com les necessitats d'una comunitat i és un tema de respecte i dignitat", conclou Márquez-Grant.