Les dones del Modernisme recuperen el nom

BarcelonaLes cases de la burgesia barcelonina de l'època modernista acostumen a portar el nom del propietari. Però a vegades el nom que ha arribat fins avui no és el que pertoca. La professora d’història de l’art de la Universitat de Barcelona (UB) Teresa M. Sala i l’historiador i bibliotecari Ramon Anglada, també de la UB, revelen que la Casa Fuster, actualment l’Hotel Casa Fuster, s’hauria de dir com la propietària del solar i la promotora de l’habitatge, Consol Fabra de Fuster, després de trobar que el mateix arquitecte de la casa, Lluís Domènech i Montaner, va escriure “Casa de Doña Consuelo Fabra de Fuster” en els plànols, conservats a l’Arxiu Contemporani de l’Ajuntament de Barcelona.

La raó per la qual es va imposar el nom del marit de Consol Fabra, l’advocat Marià Fuster (1862-1929), és que ell va actuar “en nom i representació de la seva esposa”, com diuen Muntaner i Anglada en un article que apareixerà publicat l’any que ve en un llibre coordinat per la catedràtica emèrita de la UB Mireia Freixa i que veurà la llum a l’editorial Triangle. Així mateix, aquesta informació desmunta el tòpic que la casa va ser un regal de Fuster a la seva dona i reforça la idea que el medalló amb les lletres CF que hi ha a la façana posterior no són les inicials de Casa Fuster sinó de Consol Fabra.

“El que passa en totes les societats jeràrquiques i patriarcals és que mana el marit, encara que la propietària sigui ella, és molt injust”, lamenta Sala, que veu en aquesta revisió del nom de la Casa Fuster l’inici d’un camí per revisar els noms d’altres habitatges burgesos. Consol Fabra era filla de l’empresari tèxtil i primer marquès d’Alella, Camil Fabra i Fontanills, de la coneguda fàbrica Fabra i Coats. Malauradament, Consol Fabra va poder gaudir pocs anys de la casa, que va ser considerada com la més cara de Barcelona, perquè va morir el març del 1912. La seva mort prematura hauria contribuït a fer desaparèixer el seu cognom del nom de la casa. 

“Els Fabra van arribar a ser una de les bones famílies de la Barcelona de finals del XIX, tant pel seu poder econòmic com per la seva forta ascendència social –expliquen els autors–. De la mà de Camil Fabra i Fontanills, els Fabra es convertirien en el model a seguir pel que fa a comportament social i moral entre l’alta societat del país”. Una de les grans obres de mecenatge de Camil Fabra, que va ser alcalde de Barcelona, va ser l’impuls definitiu de l’Observatori Fabra. “Hem de visibilitzar les dones, també en el nom de les cases i dels carrers”, reclama Sala.

Les obres de la casa de Consol Fabra van transcórrer en paral·lel a les d’una altra casa mítica, la Pedrera, on ha passat el mateix. En lloc de Roser Segimon, que va pagar l’edifici, la casa és coneguda per Pere Milà. Des de la Fundació Catalunya la Pedrera afirmen que mai han fet servir oficialment la denominació Casa Milà Segimon, encara que hauria de ser Casa Segimon Milà, però sí que han posat sempre en relleu el paper imprescindible d'ella en la construcció de l’edifici. Una altra casa que hauria de portar el cognom de la dona és la Casa Navàs, de Reus, també de Domènech i Montaner. Com defensen des del Grup de Recerca en Història de l'Art i del Disseny Contemporanis (Gracmon), del qual Sala forma part, el nom de la casa hauria de donar visibilitat al fet que Pepa Blasco en va fer l’encàrrec juntament amb el seu marit, un ric comerciant de teixits. La web de la Casa Navàs ja recull que l’encàrrec el van fer tots dos.

Fer justícia a totes les artistes 

En el camp de les arts plàstiques, la visibilització de les artistes continua després d’iniciatives com l’exposició que el Museu Nacional d’Art de Catalunya va dedicar a Lluïsa Vidal el 2016 i la mostra que es va poder veure els anys 2020 i 2021 al Museu de l’Empordà Pintar, crear, viure. Dones artistes a l’Alt Empordà (1830-1939). Ara el Museu d’Art de Girona acull fins al 26 de febrer Feresa de silenci. Les artistes de la revista 'Feminal' (1907-1917). “Les artistes, quan es casaven i tenien fills, primer de tot eren dones i mares, el rol estava molt marcat –adverteix la historiadora i comissària de la mostra Elina Norandi, que també és membre del GRACMON–. Això les afectava molt perquè no permetia que arribessin a dedicar-se a l’art professionalment”.

L’afany de Norandi per visibilitzar dones artistes gens conegudes pel gran públic es pot veure sobretot en l’últim dels tres àmbits de la mostra, on hi ha representades artistes com la pintora i il·lustradora Francisca Rius i Sanuy (1891-1967). També va ser mestra de l’Escola de la Dona i va ser depurada després de la Guerra Civil. També hi ha la pintora de la Franja de Ponent Aurora Folquer Pedret (1883-1964), que va exposar al Saló dels Independents parisenc. Així i tot, les obres van ser recuperades de la brossa.