Lluís Domènech Girbau: "Domènech i Montaner era independentista però a nivell intel·lectual"

BarcelonaL’arquitecte Lluís Domènech Girbau (Barcelona, 1940) és el besnet de Lluís Domènech i Montaner (1850-1923). Per a ell, el seu besavi va ser durant anys una "ombra gloriosa, però desconeguda", recorda, coincidint amb l’Any Domènech i Montaner, que commemora el centenari de la mort de l’arquitecte. Tot va canviar quan Domènech Girbau va anar per primera vegada amb el seu avi al Palau de la Música el 1958, coincidint amb el cinquantenari de l’edifici, per escoltar la Passió segons sant Mateu de Johann Sebastian Bach: va sortir del concert colpit tant per la música com per l’edifici. Actualment, Lluís Domènech Girbau és el president de la Fundació Lluís Domènech i Montaner i membre del Patronat de la Fundació Orfeó Català - Palau de la Música Catalana, i ha publicat dos nous llibres sobre el seu avantpassat: Lluís Domènech i Montaner. Una visió des del segle XXI (Viena) i Domènech i Montaner. La vida d’un arquitecte universal (Edicions de 1984). En aquest últim, Domènech Girbau defineix el seu besavi com "un home de caràcter equilibrat, culte, pragmàtic, amb un pensament intel·lectual profund i una capacitat d’acció envejable"; també com un home "posseït per l’amor al seu país". 

Avui el Palau de la Música Catalana i l’Hospital de Sant Pau són Patrimoni de la Humanitat de la Unesco, però Domènech va ser poc reconegut durant dècades.

— Hi ha diferents raons per això. El Noucentisme va ser un autèntic cop d’estat d’Eugeni d’Ors, Josep Puig i Cadafalch i Francesc Cambó que va impactar contra Domènech amb els seus projectils més ben dirigits. D’una altra banda, el gaudinisme va ser una tendència que només jugava a favor del que deia Gaudí i del que feia Gaudí, i això no només va perjudicar Domènech, sinó també altres arquitectes. I després va esclatar la Guerra Civil. 

El catalanisme de Domènech es va anar tenyint de desencís al llarg dels anys.

— Era un intel·lectual que en principi reclama una certa autonomia, com en l’àmbit de la llengua, però se subjecta a la integritat, diguem-ne, de l’imperi espanyol. En els primers escrits, Domènech encara aposta per veure si pot haver-hi una entesa amb el govern d’Espanya per tenir una autonomia pròpia, però a força de donar-se cops contra la paret, va adquirint la idea que Espanya és ingovernable, inviable, fins que aposta perquè Catalunya segueixi el seu propi camí. Aquest camí propi ell el relaciona amb l’evolució dels mateixos partits polítics. Domènech es va adonar que ell no deixa de ser un polític amateur i, en canvi, estan sorgint uns polítics autènticament professionals que el que volen és construir un partit que tingui poder per governar, i aquest partit no hi ha dubte que és la Lliga Regionalista.

La relació de Domènech amb la Lliga va ser difícil.

— Va ser conscient que la Lliga no deixa de ser un partit que només vol generar poder per als seus, com els fabricants i els empresaris, i va advertir Prat de la Riba amb una carta a la qual Prat no va poder fer cas perquè va haver-hi una ruptura molt forta amb l’anarquisme. Catalunya va tenir la sort o la desgràcia de tenir aviat uns moviments socials molt radicals, molt forts. Domènech va veure que això era un desastre, perquè hi havia una ruptura social molt forta en el que havia somiat com a ideal, un país civilitzat i potent. Aleshores va començar a dubtar de la Lliga. 

Com creu que veuria el Procés? 

— Ell analitzava la situació amb una lògica molt estricta. Crec que hauria vist que el Procés que es va culminar l'any 2017 tenia una base popular molt important, i aquest Procés va patir una repressió brutal a tots els nivells. A partir d'aquesta repressió, uns es van tirar endarrere i uns altres van buscar una via que Ortega y Gasset en deia, amb una paraula que trobo horrible, la conllevancia. I llavors hi ha una petita minoria, que són la gent que es consideren totalment independentistes. Penso que Domènech era un independentista però a nivell intel·lectual, una mica com el que soc jo en aquest moment.

Domènech va estudiar a l’escola d’arquitectura de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, perquè encara no hi havia l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Com creu que el va marcar?

— El va influenciar molt i va rebre una molt bona formació, encara que era una escola molt historicista i una mica tronada. Però al mateix temps havien començat a introduir-s'hi alguns professors, sobretot un que es deia Rodríguez Ayuso, que va començar a projectar edificis amb estructures metàl·liques i maó en lloc de pedra. Rodríguez Ayuso va ser qui li va corregir el projecte de final de carrera a Domènech.

Més endavant va ser el director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona durant uns vint anys. Quina creu que va ser la seva aportació més important?

— Precisament pel que havia après a Madrid, va tenir un gran interès per compensar l’estudi acadèmic amb un estudi més tècnic, no només pel que fa a les estructures, sinó per al confort en l’arquitectura: es va inventar una assignatura que es deia Aplicació de les Ciències Físiques a l’Arquitectura, que incloïa l’estudi de l’acústica, l’òptica, la ventilació, els desaigües, tot el que després seria imprescindible per fer un projecte. Va ser una empenta important. També va accedir a la Càtedra de Projectes i va introduir una altra assignatura important, que encara es fa, en la qual els estudiants havien de dibuixar obres de totes les èpoques, no per copiar-ne l’estil sinó perquè aprenguessin el procés mental de comprendre l’obra i transmetre-la a la mà.

Domènech i Montaner és considerat com un precursor de l’arquitectura del Moviment Modern per aspectes com el seu control de les estructures metàl·liques.

— En l’arquitectura de Domènech la lògica i la funcionalitat estan lligades amb el progrés tècnic, que va demostrar sobretot en el camp de les estructures metàl·liques, com les que va veure quan va anar amb el seu pare a les Exposicions Universals de París i amb la Torre Eiffel.

Com encaixa això amb la decoració i els simbolismes dels seus edificis?

— Domènech va elaborar un discurs sobre aquesta qüestió, que ja era en l'ambient de l’època. L’ornamentació formava part del llenguatge de l’estructura, dels enginyers estructurals més importants. El concepte estructural i el decoratiu estaven totalment lligats, al contrari de la idea posterior de fer primer l’estructura i després afegir-hi la decoració.

Potser el gran públic no recorda que la construcció del Palau de la Música va ser conflictiva.

— L’Orfeó Català era una institució molt rica humanament, però molt pobra econòmicament. Estaven de lloguer i van veure que havien de fer un salt qualitatiu tot i comptar només amb les aportacions dels socis. Llavors, el president, el joier Joaquim Cabot, que tenia bastants diners, es va fer responsable del finançament inicial del Palau, però anaven molt curts de diners. Li van encarregar a Domènech el projecte en un solar infecte, perquè només donava a un carrer i era tot entre mitgeres, però s’hi va posar. La junta de l’Orfeó es va espantar, perquè van interpretar que el que estava fent Domènech era una passada total d’ornamentació, de despesa. Aleshores van començar a organitzar reunions per retallar el projecte, mentre que ell els deia que tinguessin paciència. Però a la junta estaven molt nerviosos i Domènech va fer veure, en una carta, que estava malalt del cor i els va dir que no aniria a més reunions perquè el tractaven fatal. També els va dir, amb una frase molt divertida, que si pensaven que el Palau es podia fer en nou mesos, perquè se’ls acabava el lloguer i volien ocupar el nou edifici, els engegaria a dida.

¿Creu que hi ha algun arquitecte català posterior tan transversal com Domènech?

— És difícil. Oriol Bohigas ho volia ser. Bohigas va tenir un drama que és que va néixer noucentista, fins i tot va ser amic d'Eugeni d'Ors, després en va renegar i es va fer, per dir-ho d'alguna manera, modernista. Crec que el model de Bohigas va ser Domènech i Montaner, com a agitador intel·lectual, com a intel·lectual transversal que va parlar d'història, d'urbanisme, i com a director de l'Escola d'Arquitectura, però aleshores era relativament fàcil elaborar un discurs potent, i ara és una bogeria perquè hi ha moltes línies de pensament.