Les 'cases grans' del paisatge rural d’Eivissa i Formentera

Santa Eulària des Riu (Eivissa)Són imponents, i a la vegada domèstiques. Moments clau de la vida i la mort de successives generacions d'eivissencs i formenterers passen per les esglésies d'Eivissa i Formentera. “Les esglésies rurals, juntament amb les muralles renaixentistes de la ciutat d’Eivissa, les torres costaneres de guaita i les cases rurals que encara es conservin gairebé intactes, són el millor patrimoni arquitectònic de les dues illes”, afirmava l’arquitecte Elías Torres, durant la presentació d’un llibre de gran format que ell mateix i el fotògraf Michael Moran els han dedicat: Esglésies d’Eivissa i Formentera, publicat en català, castellà i anglès per l’editorial Triangle Books.

Tanmateix, aquestes esglésies són un dels elements patrimonials que més pateixen, sobretot per la proliferació indiscriminada de construccions de tota mena al seu voltant. “Els espais públics i les edificacions són d’escassa qualitat urbana i arquitectònica i difícilment millorables”, lamenta Torres. En aquest sentit, el fet que les fotografies de Michael Moran siguin de l’any 1991 –Torres va començar el projecte fa uns cinquanta anys– permet veure l’estat de les esglésies en aquell moment, i aquesta distància temporal es converteix en un valor en un món tan convuls com l’actual.

Les esglésies recollides en el llibre van ser construïdes entre els segles XIV i XIX. Tres estan dins el recinte de les muralles de la Ciutat d’Eivissa; divuit, distribuïdes arreu de l’illa; i tres són a Formentera. “Les esglésies rurals / parentes de les de Dalt Vila / aixecades amb pedra i argamassa / per mestres d'obres i obrers feligresos / una sola nau de diferent grandària / coberta per volta de canó o apuntada / amb capelles laterals”, diu poèticament Torres al llibre. Després, el blanc es converteix en l’element dominant: “Interiors emblanquinats / la primera façana blanca, d'entrada / eixutes i sòbries / poc ornamentades / components arquitectònics comuns / als de les llars dels camps pitiüsos / eren les cases grans del paisatge rural / identificades per espadanyes / varen néixer aïllades / romanen acollidores i seductores”.

L’església més "complexa"

Per a la presentació del llibre, Torres va triar l’església de Santa Eulària des Riu, la més “complexa” de la ruralia eivissenca, i va estar acompanyat pel fotògraf Michael Moran, l'arquitecte Rafael Moneo, l'escriptor Felip Cirer, autor de les notes històriques que també inclou el llibre, i Bernat Nadal, el degà del Col·legi d’Arquitectes de les Illes Balears. Aquesta església és una de les quatre fortaleses construïdes al segle XVI, i crida l'atenció pel porxo amb una filera d'arcs. Així i tot, la més antiga de les dues illes és la petita capella de sa Tanca Vella a Formentera, que va ser construïda al segle XIV. “Seria molt recomanable protegir-la de l’entorn hostil que l’envolta, per donar-li el valor com a primer edifici cristià que té”, diu Torres. Sense marxar de Formentera, l’església de Sant Francesc Xavier també és una fortalesa, però va ser construïda més endavant que les fortaleses eivissenques, al segle XVIII.

Per entendre millor l’espai de les esglésies, durant la presentació Torres va proposar al públic que va omplir l’església de gom a gom que fessin un exercici d’imaginació: buidar l’església del retaule, les imatges, les capelles, el cancell... El fruit de tot això és “una caixa buida, un bagul, un mundo, un cofre, un espai molt elemental, que servia de refugi de la poca població dispersa que hi havia a l’illa, molt desemparada”. “Totes les esglésies són iguals, o s’assemblen”, diu Torres. Així mateix, defineix el conjunt de la nau i la resta de parts com “un poble”. “En realitat, les esglésies són el primer poble, i el primer guardià del poble és mossènyer. Les esglésies són, sense voler-ho, les llavors del poble, i a vegades acaben menjades pel poble, com la de Sant Antoni i la de Sant Jordi, que pràcticament han desaparegut”, recorda Torres. Així, el porxo és la part “més civil” del temple, i fa segles el que els habitants del poble veien des de l’interior de l’església era el mateix que podien veure des de dins casa. En la seva intervenció, el fotògraf Michael Moran també havia incidit en aquesta idea de l’interior de les esglésies com un espai reservat, fins al punt que es podia convertir en una gegantina càmera obscura.

Treballar sota una "calor abrasadora"

Elías Torres i Michael Moran es van conèixer quan Torres era professor a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA). Moran diu d’ell mateix que no hauria sigut un bon arquitecte, tot i que va treballar al despatx de Frank O. Gehry. “Vaig estudiar ciències i arts, i no em va anar molt bé en caps dels dos; vaig estudiar arquitectura, però hauria sigut un arquitecte mediocre. Malgrat tot, vaig descobrir que tenia aptituds per a la fotografia perquè és una disciplina senzilla; vaig aprendre'n pel meu compte i molt aviat vaig tenir èxit”, recorda Moran. De la seva feina a Eivissa i Formentera fa broma recordant que entre el poc espanyol que havia après destacava la frase “Quisiera acceder al tejado”.

Michel Moran va treballar a Eivissa els mesos de juny i juliol del 1991. Feia molta calor, així que les esglésies es van convertir en un recer. “Aquestes esglésies, amb els seus murs massissos i les seves obertures diminutes, són un refugi contra la calor abrasadora i la llum del sol, però al mateix temps ens fan especialment conscients, de forma visceral i espiritual, de l’extraordinari poder d’aquesta font de vida”, explica Moran. També detalla que la seva feina va anar a dos ritmes diferents: al sol, el temps d’exposició va ser “molt ràpid”, però fotografiar els interiors el va fer més conscient del pas del temps i de l’antiguitat d’alguna de les esglésies. “L’única llum provenia de les finestres i de la porta. L’obertura de l’objectiu era petita, com ha de ser amb la càmera que vaig fer servir, i per això els temps d’exposició eren molt llargs, com donar a la pel·lícula un lent bany de llum”, diu Moran. 

Les esglésies dins un pla defensiu

L’inici del projecte del llibre es remunta a quan Torres li va demanar permís al bisbe Teodor Úbeda als primers anys 70 per accedir a les esglésies per prendre’n les mides i aixecar-ne els plànols. A canvi, Úbeda li va demanar fos arquitecte diocesà a temps parcial, per a la qual cosa Torres i el seu soci José Antonio Martínez Lapeña van fer algunes obres, com la casa parroquial de l’església de Sant Jordi de ses Salines i la capella de l’Assumpció de Cala Llonga, que va ser reconeguda per la fundació Docomomo Ibérico coincidint amb la presentació del llibre. Durant l’estudi de les esglésies, Torres va comprovar una cita del poeta Marià Villangómez: que tres de les quatre fortaleses i la catedral d’Eivissa formen una creu geomètrica. "La creu estableix una relació entre els quatre ports importants de Tramuntana, on hi ha Sant Miquel de Balansat; el port d’Eivissa, que està a migjorn; Santa Eulària, que està a llevant, i Sant Antoni que està a ponent", detalla Torres. 

Aquesta creu és pràcticament és una creu perfecta: el desplaçament de l’església de Sant Miquel respecte de la catedral és només de 428 metres, cosa que fa pensar que el turó damunt el qual està instal·lada l’església de Sant Miquel va ser prioritari al dibuix de la creu per una qüestió defensiva, encara que es desconeixen l’origen d’aquest projecte defensiu i l’autor. “És curiós adonar-se que el sistema defensiu feia servir els ports i els puigs”, rebla Torres abans detallar l’elevació de cadascuna d’elles: la catedral d’Eivissa està 72 damunt el nivell del mar, Sant Miquel de Balansat, 152 metres; Sant Antoni, 10 metres, i Santa Eulària des Riu, 59 metres.

Un llibre "urgent i necessari"

En la cloenda de l’acte, Rafael Moneo va destacar que Esglésies d’Eivissa i Formentera és un llibre feliçment “dens” per la quantitat de materials que hi ha reunits i pel fet que no hi ha un recorregut marcat, sinó que un pot endinsar-se per on vulgui una vegada i una altra. També que és un treball “urgent i necessari” perquè documenta els temples, que considera mancats de la “monumentalitat” i l'afany de "proselitisme" que acompanya molta arquitectura eclesiàstica. I va destacar el fet que van “protegir” la població. I de la visió que en dona Torres, va remarcar el fet que no ha caigut en els tòpics de la seva "mediterraneïtat" i que se les consideri com fonts ideològiques de l’arquitectura racionalista.

Després d’Eivissa, Torres presentarà Esglésies d’Eivissa i Formentera a l’església de la Santa Creu de Palma el 22 de novembre i al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) el 26 de novembre, el teatre del qual és obra d’ell mateix i de José Antonio Martínez Lapeña.