Quan la càmera enfoca la família

BarcelonaEl 10 d'agost del 1983 Marta Povo (Barcelona, 1951) va fotografiar la seva filla Martina tot just quan començava a sortir de la matriu. És una perspectiva força inusual, perquè qui agafa la càmera és la mare mentre dona a llum. Però aquest alt grau d'intimitat és present a les 200 fotografies que aplega l'exposició Família, amics i fotografia. Entorn de l'espai fotogràfic de la llar, que es pot veure a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) fins al 20 d'octubre. "La fotografia familiar és el 99,9% de la fotografia que es produeix, és un document molt important, sempre que en tinguem dades. Més que fotografia familiar, l'exposició es vol centrar en l'àmbit domèstic, en la llar com a centre fotogràfic", explica el comissari de la mostra, Jordi Calafell. L'àmbit domèstic ha estat tradicionalment menystingut, però en els darrers anys ha estat reivindicat com a font documental i alguns artistes contemporanis l'han utilitzat de manera recurrent.

A l'AFB es poden veure fotografies familiars de més d'un segle. N'hi ha del segle XIX, quan fotografiar-se estava tan sols a l'abast de les famílies més benestants. Alguns retrats ara serien força impensables, com el d'una nena difunta. D'altres són força íntims, com un retrat amb què Carme Sandalinas va obsequiar Joaquim Garrigosa en el dia del seu sant, el 26 de juliol del 1913, quan era el seu promès; anys després, ell va apuntar al dors una petita cronologia dels moments de la relació que per a ell havien estat més importants. La parella són els avis de Calafell.

"En aquestes primeres fotografies es posa en evidència la jerarquia, les diferències entre la vida urbana i la rural, i hi ha un biaix de gènere molt accentuat. El món del servei és omnipresent", detalla Calafell. Les fotografies mostren el poder econòmic i són sobretot de les famílies de l'alta burgesia durant les vacances o els dies de festa acompanyats de mainaderes, serventes i masovers. Així, el fons de la família Villalonga Serra, vinculada a l'aristocràcia, mostra els seus lligams amb la monarquia amb diferents felicitacions dels avis i pares de l'actual rei espanyol, o una imatge amb tot d'egües on el propietari deixa clar que totes són seves, tot un símbol del poder adquisitiu.

Menys cerimònia i més llibertat

A partir dels anys setanta hi ha un canvi. Com escriu la fotògrafa i sociòloga Irène Jonas, apareixen moments que fins aleshores eren inèdits: "La festa d'inauguració al primer apartament de la jove parella substitueix o precedeix les fotos del casament; la mare embarassada i el part substitueixen, o es juxtaposen a, les del bateig; una festa entre amics ocupa un lloc tan important com les reunions familiars, i la nuesa, ja sigui durant l'embaràs, la lactància o durant les vacances, ja no està prohibida". La societat viu un canvi important, tant polític com cultural, i això es nota a les fotografies: una parella que es casa en una capella perduda a la muntanya, una dona donant el pit, excursions amb el 600, una altra parella que es banya nua al mar de Mallorca, reunions de militants antifranquistes o festes de disfresses on predominen les de guàrdia civil, capellà o monja. "Unes disfresses que són una forma de revenja generacional dels qui van créixer sota a la repressió", afirma Calafell.

L'exposició recull també l'obra de fotògrafs professionals que han enfocat la família. Hi ha les fotografies de Jacques Léonard (Maisons-Laffitte, França, 1909 - l'Escala, 1994), que va fotografiar la vida a les barraques de la Vinyeta a Montjuïc i va documentar els gitanos i la seva cultura. "Ell s'asseia al tamboret, observava i fotografiava", diu Calafell. La sèrie Nit de Nadal a la barraca de tia Maria, de Léonard, contrasta amb Com si fos Nadal, del fotògraf d'arquitectura Lluís Casals Coll (Barcelona, 1954-2021), que capta un dinar de Nadal molt més formal d'una família de l'Eixample. Es poden veure també les fotografies de Lluís Bover Pons (Barcelona, 1949), Mònica Roselló Menasanch (Tarragona, 1961), Jordi Guillaumet Anés (Barcelona, 1953) i Christian Maury (Nevers, França 1953 - Barcelona, 2014). L'exposició acaba amb els dos fotògrafs més joves: la xilena Tatiana Donoso Matthews (Concepción, 1970), que va arribar a Barcelona fugint de la dictadura de Pinochet i és crítica amb la desigualtat a través de fotografies d'un treball domèstic no remunerat, i Salvador López (Barcelona, 1984), que fotografia amb una gran tendresa els seus avis durant cinc anys.