Joaquim Borràs: "Hi ha molta informació dels fets de l'1 d'Octubre que s'ha perdut"

BarcelonaJoaquim Borràs (Barcelona, 1963) va ser arxiver en cap de l’Ajuntament de Barcelona i responsable de l’Arxiu Municipal de Barcelona durant més de 16 anys. Des del març és subdirector general d’Arxius i Gestió Documental al departament de Cultura. A Catalunya hi ha 378 arxius, que ocupen un milió de metres lineals, però un dels principals reptes de Borràs no és com gestionar tots aquests papers, sinó què fer amb la gran producció d’informació electrònica, tuits i missatges que circulen per les xarxes i que són la memòria del passat més recent. De manera més immediata, afronta també la celebració del Congrés Internacional d'Arxius que es farà el 2025. És la primera vegada que se celebra a Barcelona i es debatrà, entra altres coses, de les memòries deslocalitzades, la usurpació de la memòria i els arxius dels països en conflicte.

¿Als arxius nacionals hi podem trobar documentació de totes les èpoques o hi ha algun buit?

— Hi ha hagut destruccions i pèrdues, però som un dels arxius europeus que conserven més documents. Tenim l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), la xarxa d’arxius comarcal, els arxius centrals administratius, els municipals, els eclesiàstics, els de les corporacions, privats i associacions. Són un total de 378 arxius amb documents que ocupen un milió de metres lineals. En part és perquè des de temps immemorables la nostra societat es basa en les proves documentals i les evidències, sobretot per la influència del dret català. Això fa que es conservin molts documents notarials i eclesiàstics, per exemple.

Als arxius nacionals, però, no hi ha tota la història. Una bona part és als arxius estatals.

— Sí, l'Arxiu de la Corona d'Aragó és un arxiu de titularitat estatal i de gestió directa del ministeri de Cultura. Fins al segle XVIII es deia Arxiu Reial de Barcelona. Hi ha documentació dels comtes de Barcelona i reis d'Aragó, València i Mallorca (segles IX-XVII), i dels arxius de diverses institucions civils i eclesiàstiques i arxius privats. Un nucli important del seu fons és la història de Catalunya, amb documentació des del segle IX fins al XVIII. Que aquesta documentació passi a la Generalitat és una reivindicació històrica. A l’ANC hi ha fons privats, tant de l’Edat Mitjana com de la moderna i contemporània, però en manquen d’importants. Per exemple, l’Arxiu Històric de la Generalitat, des del seu origen (XIV) està a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Una altra reclamació històrica són els papers de Salamanca. S’ha aconseguit recuperar-los tots?

— En falta només el 5%, que és la part amb la qual no hi va haver acord i que són documents relatius a la Comissaria d’Ordre Públic, l’Administració de Justícia, les institucions maçòniques catalanes i els 47 ajuntaments de Catalunya. No és un tema tancat, les negociacions es poden reprendre.

A finals de l’any passat es va presentar el Pla d’Arxius i Gestió Documental de Catalunya: Arxius 2030. Quins són els reptes més importants?

— Un dels reptes més importants és posar-se al dia amb el tema de les tecnologies, abordar l’impacte de la transformació digital. Cal digitalitzar al màxim la documentació i que els arxius siguin cada vegada més digitals, més accessibles.

Com es guarda actualment la documentació digital?

— Tenim alguns repositoris, amb la previsió que tota aquesta documentació quedi arxivada en un arxiu històric digital. És un element importantíssim, crear un sistema que serveixi per a tot el país.

Quin percentatge hi ha actualment digitalitzat?

— Tenim un portal, Arxius en Línia, on es poden consultar milions de documents digitalitzats. És impressionant com ha crescut de forma exponencial aquesta consulta. Actualment hi ha en tramitació a la plataforma de serveis digitals 1.259.430 expedients electrònics que contenen 8.138.683 documents.

Hi ha documentació en paper, però actualment tot el que es genera és bàsicament digital. Durant el franquisme hi havia una bústia secreta a l’Arxiu Històric de Barcelona on es tiraven publicacions clandestines, i hi havia un acord perquè es guardés tot sense que ho sabessin les altes instàncies. Què es fa ara amb la documentació més controvertida que es comparteix per les xarxes, com, per exemple, tota la generada durant el Procés?

— Aquesta és una preocupació que tenim els professionals. De quina manera ho capturem? És una de les qüestions que aborda el Pla d’Arxius. Evidentment, no tot es pot conservar, perquè la producció en el món digital s’ha multiplicat per mil.

Quan els historiadors investiguen el passat consulten els arxius. Últimament, a través de les xarxes circula la majoria d’informació i també es crea opinió.

— Sí, per exemple, als Estats Units es preserva tota la documentació que genera la presidència, i es guarden també els tuits o els correus electrònics dels presidents. Aquí hi ha dues visions diferents, perquè hi ha qui considera que la documentació digital no té el mateix valor que la documentació en paper, i que s’ha de posar en dubte perquè, per exemple, hi ha moltes notícies enganyoses.

Els responsables o persones amb càrrecs també ho deuen tenir més fàcil a l’hora d’esborrar el seu rastre.

— Sí, hi ha moltes coses que desapareixen. Per exemple, dels fets de l’1 d’Octubre hi ha molta informació que s'ha perdut. Quan va passar tot, hi va haver una campanya molt forta dels arxivers per guardar aquesta memòria. Ja en aquell moment, hi va haver molta prevenció perquè hi havia elements que podien comprometre persones que hi van participar. Tanmateix, s’ha d’encapsular d’alguna manera perquè amb el temps pugui formar part de la memòria d’aquest país.

Una singularitat dels arxius catalans respecte dels estatals és com s’ha preservat la documentació dels presidents.

— A Catalunya la documentació dels presidents que hi ha hagut des de la restauració de la democràcia després de la dictadura franquista està als arxius nacionals. L’Arxiu Nacional de Catalunya ingressa, d’acord amb el departament de la Presidència, els fons documentals dels presidents de la Generalitat. Aquesta pràctica s’ha dut de forma ininterrompuda amb els presidents Pujol, Maragall, Montilla, Mas i Torra.

I el dels presidents espanyols?

— Cap dels presidents espanyols ha ingressat la documentació produïda durant els seus mandats als arxius estatals. Resta en el seu poder. En alguns casos, com el de Felipe González, la dipositen en una fundació creada per ells mateixos. I la del general Franco encara resta en una fundació privada que du el seu mateix nom.

Hi ha documentació inaccessible?

— No hi ha documentació inaccessible però sí restringida. Per exemple, en el cas dels expedients clínics, els terminis per consultar-los són molt més llargs, o els que tenen a veure amb seguretat. Tanmateix, cada vegada la documentació és més accessible i més fàcil de localitzar. El 2025 volem posar en marxa, amb una prova pilot, el portal d’arxius de Catalunya, que pot ajudar a localitzar documentació.

I hi ha arxius inaccessibles?

— Els privats pot ser que a vegades dificultin l’accés. Per exemple, els arxius eclesiàstics poden tenir les seves particularitats. Pot ser que no sigui tan fàcil accedir-hi, però moltes vegades és perquè no tenen prou recursos per atendre totes les consultes o per tenir arxivers. L’Església té aproximadament un 60% del patrimoni cultural del país. Un tema que ens preocupa són els arxius de diferents congregacions religioses que hi ha repartides pel territori i que s’estan extingint. Molts dels seus arxius se’ls emporten a Madrid i aquest és un dels aspectes que estem treballant, volem trobar la manera de retenir aquests arxius.

¿Com ens perjudica el fet que tinguem una llei de secrets oficials franquista?

— La legislació sobre secrets de l’estat vigent encara és la del 1968. Durant la passada legislatura els ministeris de la Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica; Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació, i Justícia i Defensa van elaborar un avantprojecte de llei d’informació classificada que va decaure, perquè es van convocar eleccions a les Corts. Ens perjudica, perquè hi ha una restricció excessiva de certs temes, com la documentació sobre el 23-F (el cop d’estat de Tejero). En sabem més coses pels arxius de fora que no pels d’aquí

Al principi de l’entrevista comentava que tenim un dels arxius més rics d’Europa. Com ens ha marcat aquest afany per preservar la documentació?

— En el sentit que sempre s’ha considerat important preservar la memòria. De conservar les proves, els testimonis, els drets de les persones.