Així vivien els ciutadans més invisibles de Pompeia

BarcelonaPompeia, que es va començar a excavar al segle XVIII, és com una enciclopèdia immensa a la qual cada dia s’afegeixen noves pàgines gràcies a la tasca dels arqueòlegs. Milers i milers d’objectes i elements arquitectònics detallen la vida quotidiana de les classes sovint obviades en els documents escrits i expliquen, per exemple, quan i com van morir els seus habitants. "Durant segles, per les cartes que havia escrit Plini el Jove, 25 anys després de l’erupció, es creia que l’erupció havia tingut lloc el 25 d’agost de l'any 79 dC, però durant unes excavacions que es van fer el 2019 a la Casa del Jardí es va trobar la prova definitiva que en realitat la catàstrofe havia tingut lloc al nostre mes d’octubre", explica l’arqueòleg Rubén Montoya, que al llibre Pompeya. La ciudad romana en 100 objetos (Crítica) recorre la història que amaguen diferents estris i restes guardats als museus i dipòsits.

La prova del dia de l'erupció era un grafit: "XVI k nov in proma sumserunt", que va analitzar l'epigrafista Antonio Varone el 2018. La traducció seria que, setze dies abans de les calendes de novembre [el primer dia de cada mes en el calendari romà], havien agafat oli del rebost. No és l’únic element que indica que el Vesuvi va llançar violentament un núvol mortal de tefra i gasos sobreescalfats a la tardor. Altres troballes ho constaten, com ara les restes carbonitzades de nous, castanyes i figues o brasers amb restes de combustió.

"Quan vaig anar a Pompeia per primera vegada, el 2010, el que més em va cridar l'atenció va ser l'absència d'objectes, que eren als museus o en exposicions itinerants. Els he volgut fer presents i relacionar-los amb la història, perquè ens permet tenir detalls únics sobre, per exemple, les tècniques constructives o sobre com vivien els esclaus", assegura Montoya, que ha treballat al jaciment, n'ha investigat els arxius i va estudiar a la Universitat La Sapienza de Roma (2012-2013). Actualment forma part d'un projecte sobre Pompeia i altres jaciments arqueològics del Reial Institut Neerlandès de Roma.

Entre els molts objectes que il·lustren el llibre hi ha un relleu amb una escena eròtica en què es veu clarament un fal·lus que apunta cap a una dona, procedent del que avui es descriuria com un bar de la Pompeia romana, o escenes que mostren homes jugant una partida de daus i discutint al bar de Salvi. També hi ha cascos de bronze de gladiadors amb decoracions que representen Hèrcules i projectils del setge que va viure la ciutat l’any 89 aC, durant les Guerres Socials, quan diferents pobles itàlics, que fins aleshores havien donat suport a Roma, van revoltar-se per reclamar més drets. Molts altres objectes estan relacionats amb situacions molt més domèstiques, com una escena de mercat que decorava una paret de la vil·la de Júlia Fèlix, un pa de pagès carbonitzat o un setrill d’oli.

El talent poètic dels pompeians

Montoya inclou objectes de molts altres àmbits, com àncores procedents de les excavacions de l’entorn fluvial de la ciutat, una làmpada d’or del santuari de Venus o diferents escultures i escenes que formaven part de la Via de l’Abundància. Hi ha fins i tot fragments de propaganda electoral, anuncis immobiliaris, instrumental mèdic o diferents recipients per a ungüents. Sota les cendres han sobreviscut també exemples del talent poètic dels ciutadans de Pompeia, com els fragments d’un epigrama que firma un ciutadà que es deia Tiburtinos, que es va descobrir el 1883 a l’entrada d’un petit teatre, o les restes d’un poema escrit per diferents ciutadans. Era habitual que algú comencés un vers amb una cita i que altres el continuessin amb reinterpretacions o composicions pròpies. Per exemple, a la casa del banquer Lucius Caecilius Lucundus es va localitzar un vers que deia així: "Salut a qui estimi, mort a qui no sap estimar; es mossegui dues vegades qui prohibeixi estimar". 

Un dels últims descobriments que s'han fet a Pompeia és un forn que mostra les pèssimes condicions en les quals esclaus i animals eren explotats. Pràcticament no hi havia ventilació i les marques a terra servien per indicar la direcció mecànica que havien de seguir persones i animals per moldre el blat. En moltes cases, els esclaus dormien a terra davant del dormitori dels amos o apinyats en petites habitacions. Els esclaus, que són part d'aquesta ciutadania força invisible en la documentació que han deixat els graus autors clàssics, també protagonitzen alguns dels moments més tristos de l’última fotografia de Pompeia abans de ser colgada per la lava: es van trobar les restes d’un esclau a la vil·la de les Columnes de Mosaic que va morir encadenat i sense cap possibilitat de fugir. Un altre esclau sí que va poder córrer, però es va quedar a mig camí: arrossegava unes cadenes de ferro als turmells.

Un bordell excepcional

"Hem pogut saber com funcionaven les tintoreries, la gestió de l’aigua, el sistema hidràulic, la producció del vi o del pa, la gran diversitat de les cases i les diferents maneres d’utilitzar els espais, la prostitució... –detalla Montoya–. A Pompeia es conserva l’únic bordell de tot el món romà identificat amb tota claredat". Té un pati central, amb estances amb llits petits i una latrina. A part de l’estructura, hi ha tota una iconografia de caràcter sexual, un Kamasutra a la romana i molts grafits amb missatges dels clients i dels homes i dones que exercien la prostitució. Hi havia tota mena de relacions, homes i dones, homes i homes, dones i dones. "Una de les coses que ens ha sorprès és que una de cada cinc dones que exercien la prostitució eren dones lliures, cosa que també ens fa plantejar que la pobresa obligava algunes dones a negociar amb el seu cos", diu. En alguns dels grafits s’hi pot llegir: "Aquí em vaig follar moltes dones" o "Sineros folla bé".

Les excavacions també han deixat constància de la importància i la popularitat que tenien els gladiadors a la Pompeia romana. "Pompeia era una ciutat amant de la lluita de gladiadors. Van construir l’amfiteatre l’any 70 aC, i és el primer edifici de pedra que coneixem destinat a espectacles de gladiadors", afirma l’autor. L’edifici tenia capacitat per a 24.000 espectadors. Els gladiadors eren un autèntic fenomen de masses. Alguns espectadors donaven suport a uns gladiadors i d'altres al grup contrari. "Seria com els equips de futbol d’avui", diu Montoya. Alguns combats acabaven amb autèntiques batalles campals entre els seguidors. Per exemple, a la Casa del Laberint es va trobar un grafit que narra alguns dels combats i que parla d’Hereni: "Va lluitar amb 18. Mort". De totes maneres, molt pocs morien. Així ho ha pogut constatar l’autor amb la informació que han anat localitzant. "Si no, no hauria estat un negoci rendible", assenyala Montoya. 

La majoria d’habitants de Pompeia van tenir temps de fugir. S’estima que l’erupció del volcà va matar el 10% de la població de la zona. La resta va sobreviure. "El 2017 es van descobrir a prop de la Porta de Stabia les restes de la fugida dels seus habitants. Sobre les capes de cendra i fang hi havia marques de les rodes dels carruatges i de les petjades dels que anaven a peu. En aquell moment, una pluja de cendres i material volcànic ja havia començat a cobrir la ciutat i els seus habitants s’afanyaven a abandonar-la per les diferents vies d’accés. No sabem la identitat de molts dels supervivents ni on van anar, però sí el destí dels més rics. De totes maneres, no es va poder viure a 10 quilòmetres del Vesuvi durant almenys una generació", assenyala l’arqueòleg.

Aleshores Pompeia tenia una població d’uns 30.000 habitants, i la majoria dels que van morir va ser pel xoc tèrmic, per asfíxia o per traumatisme. "Van morir rics i pobres, alguns van pensar que no passaria res i es resistien a abandonar casa seva, d'altres no van poder, com la família de Julius Polibius, perquè la filla estava embarassada i no es va poder moure". La casa de Polibius és una de les més espectaculars i de les més estudiades de Pompeia. A dins s’hi van trobar 13 esquelets de la mateixa família.