7Q5: el papir que va canviar la història

BarcelonaEntre el 1947 i el 1956 es van descobrir 25.000 fragments de manuscrits, els més antics que s'han trobat fins ara de la Bíblia. Eren en onze coves de Khirbet Qumran, a la costa nord-occidental del mar Mort i a uns 40 quilòmetres de Jerusalem. Són manuscrits amb més de 2.000 anys d'història i estan escrits sobretot en hebreu, però també n'hi ha en grec i arameu. L'escripturista, paleògraf i papiròleg Josep O'Callaghan i Martínez (Tortosa, 1922-Sant Cugat del Vallès, 2001), va fixar-se sobretot en la cova 7, on els textos són tots en grec, i va voler desxifrar el fragment 7Q5. "Va intentar identificar-lo amb passatges de l'Antic Testament, però al final va trobar l'encaix al Nou Testament i això va tenir una grandíssima repercussió, perquè vol dir que el Nou Testament va ser escrit durant la primera meitat del segle I i no al llarg del segle II", detalla el professor de papirologia Alberto Nodar, que la setmana passada va organitzar unes jornades d'homenatge al jesuïta català a la Universitat Pompeu Fabra. El papir oficialment reconegut com el més antic de l'Evangeli és el P52, que correspon a Sant Joan i que va ser escrit a mitjans del segle II, és a dir, un segle després del 7Q5.

"A la línia 3 es llegeix και, que és la conjunció copulativa «i». A la línia 4 es llegeix ν̣νησ̣ [els punts sota les lletres signifiquen que aquestes no són completament visibles, o que són dubtoses], part de la paraula Γεννεσαρἐτ (Gennesaret), que és el nom del llac que apareix en el Nou Testament després de l'episodi de la multiplicació dels pans i els peixos en el passatge de Marc, 4: 52-53, i que va ser clau per a la proposta d'identificació del pare O'Callaghan", precisa Nodar.

Les proves paleogràfiques

Va ser la dinastia ptolemaica la que va encarregar traduir al grec la Bíblia jueva. "Es va donar a la Bíblia la mateixa categoria que als grans textos grecs i es va constituir un consell amb 70 savis per fer les traduccions de l'hebreu al grec, hi ha fragments en grec de l'Antic Testament des del segle II aC", detalla Nodar. La prova que el 7Q5 s'hauria escrit al segle I dC és paleogràfica: l'escriptura dels fragments es realitza en un estil anomenat Zierstil en alemany, o estile apicato en italià, que es va fer servir entre el segle II aC i el segle I dC. 

Ara bé, què significa avançar més de 100 anys una de les primeres versions del Nou Testament? "Vol dir que va ser escrit pocs anys després de la mort de Jesucrist, per persones que haurien conegut i haurien tingut una relació amb el Jesucrist històric", explica Nodar. Quan O'Callaghan va fer públiques les seves conclusions en un article el 1972, es va desfermar una gran polèmica. El papiròleg jesuïta va rebre un gran suport, però també crítiques irades. "La polèmica no era tant entre papiròlegs com religiosa i política", destaca Nodar. El fet que els Evangelis fossin escrits poc més de 20 anys després de la mort de Jesucrist dona més força als textos com a font històrica i, per tant, el Nou Testament no seria tant una creació literària i folklòrica com molts defensen.

Quan O'Callaghan va fer aquest descobriment, primer ho va comunicar al Vaticà. La resposta va ser que hauria d'identificar més fragments per donar suport a la seva tesi. El papiròleg, aleshores, va identificar el 7Q4 com un fragment dels capítols 3 i 4 de la primera carta de l'apòstol Sant Pau a Timoteu. "En aquests altres fragments hi ha més dubtes, però el 7Q5 és una proposta molt viable en l'àmbit papirològic", assegura Nodar. Tanmateix, presenta algunes dificultats de context històric. "És molt difícil que en 20 anys, al segle I dC, es pogués elaborar un llibre de luxe, seria més raonable que les primeres versions del Nou Testament circulessin en forma de pamflets", detalla Nodar, que també està convençut que la proposta d'O'Callaghan és molt valuosa, perquè tot coneixement del món antic es construeix pas a pas. "Sempre hi ha petites coses i, anys després, se'n descobreixen d'altres que poden relacionar-se i arribar a una nova tesi que qüestiona el que fins aleshores estava assumit com a cert".

Crítiques irades

El Vaticà va considerar que la tesi de jesuïta català tenia prou força per publicar-la a Bíblica, la revista del Pontifici Institut Bíblic amb el títol: ¿Papirs neotestamentaris a la cova 7 de Qumran? Hi va haver moltes reaccions i les més furibundes van ser les que provenien de corrents que defensaven que els Evangelis havien sigut pràcticament inventats i escrits molt després dels fets. En una entrevista que Germán Mckenzie González va fer a O'Callaghan el 1995, el jesuïta tortosí argumentava: "Aquí hi ha un rerefons d'escoles o millor dit de posicions. La gent eminent del món que té una posició científica i altres. ¿Com podia canviar per la proposta d'un jove desconegut en el camp bíblic internacional? En l'àmbit papirològic jo era conegut, però en el camp bíblic no. Si no ets un papiròleg de veritat, veuràs coses o no les veuràs, superficialment parlant". Al final de l'entrevista, el jesuïta opinava sobre la seva "aventura científica": "Hi ha hagut de tot. Ha estat una benedicció, un calvari, glòria, amb moments molt intensos. Però sobretot ha estat un esforç per servir Déu i l'Església". 

"Els que més suport van donar al meu oncle van ser els papiròlegs i va debatre hores i hores amb experts", explica la neboda del papiròleg, Mercedes Palau Ribes O'Callaghan. "Era un home que anava amb peus de plom. El 1971 va escriure una carta als meus pares dient que havia fet una descoberta molt important, però que no en podia dir res. No va ser fins que no va fer un munt de comprovacions i ho va contrastar amb experts", afegeix la neboda. Al principi, O'Callaghan va anar responent i argumentat totes les crítiques, però al final se'n va cansar. Tot va quedar adormit fins que el biblista anglicà Carsten Peter Thiede va revifar la teoria del jesuïta català el 1984, publicant el llibre ¿El manuscrit més antic dels Evangelis? El fragment de Marc a Qumran i els inicis de la tradició escrita del Nou Testament. L'obra, escrita en alemany, es va traduir al castellà, al neerlandès i a l'italià.

El 1991 es va fer un Simposi a la Universitat d'Eichstätt (Alemanya). Alguns es van pronunciar a favor de les tesis d'O'Callaghan i altres en contra. Hi havia treballs de nord-americans, alemanys, francesos, belgues... però cap italià ni espanyol. "El meu oncle no hi va voler anar i va dir que millor que ho discutissin els experts. La majoria de papiròlegs van estar a favor de la seva identificació, i els biblistes en contra. Tots van reconèixer el seu treball i el seu rigor", relata Palau-Ribes. "Va patir força amb tots els atacs personals i sabia que es moriria sense que el seu treball fos totalment acceptat, però no es va enfonsar, va continuar treballant en altres coses i estava molt segur del que havia trobat, que al principi ni ell mateix s'ho creia perquè era impressionant", afegeix Palau-Ribes. La troballa d'O'Callaghan continua plenament actual, segons la seva neboda: "El juliol de l'any passat, el sacerdot Albeiro Rodas Torres va publicar un llibre dedicat a les investigacions del meu oncle, Papiro 7Q5: A medio siglo de la identificación de O'Callaghan. Ja veurem què passa en un futur".

Arguments i contraarguments a la tesi d'O'Callaghan

La mida

• Una de les crítiques era que el fragment identificat era massa insignificant: 3,9 per 2,7 centímetres. El jesuïta català va respondre que en la papirologia aquesta petitesa no és inusual i que s'han identificat peces encara més petites. 

La lletra "n"

• Alguns detractors asseguraven que la lletra "n" era massa borrosa. L'abril del 1992, la Divisió d'Identificació i Ciència Forense de la Policia Nacional d'Israel va analitzar la lletra en qüestió. Quan es van publicar els resultats, fins i tot hi va haver una transmissió en directe a la televisió de Baviera. Els científics israelians van dir que sí, que era una "n".

Podria ser un altre text

• Els més crítics asseguraven que el fragment podria ser d'un altre passatge de l'Antic Testament, de l'apòcrif Llibre d'Henoc. El jesuïta tortosí va presentar proves i va tenir el suport de papiròlegs reconeguts internacionalment com Carsten Peter Thiede, Herber Hunger o Marta Sordi. 

El llegat documental del jesuïta tortosí

O'Callaghan va deixar com a llegat una col·lecció de més de 3.000 textos, la majoria en grec, però també en àrab o copte. La majoria són textos cristians, però també n'hi ha de literatura clàssica. Tenen un gran interès perquè són dels primers segles del cristianisme i actualment es conserven a l'Arxiu Històric de la Companyia de Jesús. 

Les coves de Qumran

Quan es van descobrir les coves, Roland de Vaux, que aleshores era el director de l'Escola Bíblica i Arqueològica Francesa de Jerusalem, va defensar que les coves havien servit de refugi quan hi va haver la revolta contra els romans. Creia que havien amagat els papirs allà per por que fossin destruïts. Actualment, però, es creu que es feien servir com a dipòsit i que allà hi vivia una comunitat, possiblement essenis. No és del tot clar quin ús en feien, de les coves. Els documents parlen de la comunitat, però probablement no només es referien als que van viure a Khirbet Qumran, sinó també a altres grups que vivien a la costa occidental del mar Mort. A Khirbet Qumran es calcula que hi podien viure entre 40 i 150 persones i, una vegada a l'any, els membres s'hi reunien per renovar la seva fidelitat durant la celebració de Pentecosta.