Patricia Aibar:“Per a una dona és més fàcil entrar en un museu despullada que vestida”
Tot i que sempre ha sigut autodidacta, la barcelonina Patricia Aibar pinta des que tenia sis anys, quan els seus pares li van regalar una caixa d’aquarel·les. Però va esperar a tenir-ne 30 -ara fa dos anys- per deixar la feina que tenia i mostrar els seus quadres al món. Ho va fer a través d’Instagram. “Primer no deia que eren meus, però a poc a poc vaig veure que agradaven i llavors vaig començar a confiar-hi”. Pocs mesos després ja feia la primera exposició, Fragile, que va ser tot un èxit.
Perdre el tacte
Utilitza tècniques com el carbó, la tinta i l’aquarel·la, i els seus quadres, que parteixen del fotorealisme, retraten nus o parts del cos amb petites imperfeccions. L’efecte és provocador i inquietant. Segons Aibar, són fotogrames de la seva vida i per això li va costar ensenyar-los. “Sentia com si arrenquessin les pàgines del meu diari i les pengessin a la paret”, diu l’artista, que explica que quan tenia 17 anys li van diagnosticar la malaltia de Charcot-Marie-Tooth, un trastorn neurològic que afecta el sistema nerviós i fa perdre el tacte i el moviment. “Des de llavors la meva vida ha canviat. M’he de cuidar molt i dormo amb ortopèdies per protegir les mans -explica-. La pintura em serveix per fer catarsi”.
Pintura visceral
La malaltia explica per què firma les obres com a Marie Tooth. “Vaig decidir que si havia de conviure-hi, ella també havia de pagar el lloguer i que a partir de llavors firmaria els quadres”, diu fent broma, i afegeix que el fet de pintar a través d’aquesta malaltia li dona molta llibertat. “Em faria molta vergonya dir-li a algú el que sento, però a través seu ho puc fer -confessa-. Quan un artista crea un personatge, normalment li va afegint complements. En el meu cas és el contrari. Jo com a Patricia em tenyeixo els cabells i em faig tatuatges. Però, en canvi, quan em presento al món ho faig despullada. Pinto amb les tripes. És com si em tragués les tripes i les posés damunt la taula”.
Feminisme
La seva pintura també és reivindicativa. “Per a una dona és més fàcil entrar en un museu despullada que vestida. Les dones són protagonistes del 85% dels nus i autores del 5% de les obres -exposa l’artista-. Ens inculquen que el cos bonic és el de la dona, per això faig retrats de cossos d’homes. Ells també poden ser muses”. L’artista denuncia que ha rebut comentaris com “Quina llàstima que sent tan bonica pintis aquestes porcades”, o “Tu hi deus entendre molt de polles, no? Com que et passes el dia pintant-ne”. “Això vol dir que no han entès res. Els meus quadres no són eròtics”. L’artista opina que ara es pinten molts nus per provocar, però no és el seu objectiu. “El que vull és fer pensar”.