Passola i Delpierre: les dues productores que arrasen als Gaudí

BarcelonaDues pel·lícules sumen 30 nominacions de cara als premis Gaudí que se celebren demà. Són Estiu 1993 i Incerta glòria, les grans favorites, que al darrere no només tenen Carla Simón i Agustí Villaronga, sinó també dues productores ben diferents, totes dues amb molta personalitat i una mirada personal sobre el cinema que volen fer. Tret que hi hagi una sorpresa majúscula, una d’elles pujarà a l’escenari per recollir l’últim premi de la nit, el de millor pel·lícula. Si guanya Incerta glòria serà Isona Passola (Barcelona, 1953); si triomfa Estiu 1993, els focus il·luminaran Valérie Delpierre (Mònaco, 1971). Són dues dones que han treballat durant anys per fer-se un lloc en un món tradicionalment tan masculí com el del cinema.

Passola no necessita presentació: és l’actual presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català i el seu nom està associat a l’èxit més gran de la història del cinema en català, Pa negre. Delpierre, en canvi, encara s’està fent un nom en la indústria, però sens dubte és la productora del moment, tant pel fenomen Estiu 1993 com pel curtmetratge català més premiat de l’any, Los desheredados, de Laura Ferrés, també nominat als Gaudí. Totes dues van entrar en la cursa dels Oscars i van caure abans d’aconseguir la nominació; de joves van flirtejar amb el teatre -Passola amb Dagoll Dagom i Delpierre en un taller amateur- i no van passar per cap escola de cinema però van viure el gran enlluernament amb el cinema quan ja eren adultes: Passola, gràcies a un curs sobre llenguatge audiovisual a l’Institut de Teatre, i Delpierre a través de la pantalla i d’amics amb inquietuds cinèfiles.

Dos models i dos ritmes

Les diferències entre l’una i l’altra es fan més evidents en els ritmes. Passola va debutar el 1990 amb una producció que feia història: Despertaferro va ser la primera pel·lícula d’animació catalana en català, en la qual van treballar prop de 360 animadors al llarg de tres anys. L’acostament de Delpierre a la producció, en canvi, va ser molt més gradual i va coincidir amb la seva arribada a Barcelona, on es va traslladar després d’estudiar relacions internacionals a la Sorbona i fer un Erasmus a Madrid. A Catalunya, Delpierre treballa en productores com Oberon, InVitro i Eddie Saeta i comença a adonar-se que, més que els rodatges, el que més li interessa és desenvolupar projectes.

Per triar els seus propis projectes, Delpierre crea la seva productora, Inicia Films, que durant molt temps es dedica als documentals. “Són projectes menys arriscats i pots controlar millor els tempos i les històries -explica ella-. Sempre he tingut por de créixer massa ràpid, d’equivocar-me”. Aquesta prudència la va ajudar a sobreviure a la crisi econòmica. “Érem tan petits que podíem aguantar millor”, resumeix. Mentrestant, Passola vivia l’època més intensa de la seva carrera: l’èxit de Pa negre, la candidatura a l’Oscar, el micromecenatge de L’endemà, la presidència de l’Acadèmia... El seu repte més gran, confessa, va ser la producció de Pa negre. “Però també va ser molt dur estar a l’altura de les expectatives dels mecenes de L’endemà -afegeix-. I el projecte més arriscat que he fet és Incerta glòria ”. La relació artística més important que ha tingut ha sigut amb Agustí Villaronga. El seu primer treball conjunt va ser El mar, de l’any 2000. “L’Agustí no passava un bon moment professional i el vaig anar a buscar perquè no podia permetre que es perdés el seu talent”, diu.

Delpierre va conèixer la directora d’ Estiu 1993 a través d’una col·lega que havia coincidit amb Carla Simón quan la directora feia pràctiques a Oberon. “La Carla ens va explicar el seu projecte de final de carrera, Las pequeñas cosas, que vam acabar produint -recorda-. I després em va parlar d’un projecte de llarg que tenia i em va fascinar”. Abans d’ Estiu 1993, tanmateix, Delpierre es va involucrar en un altre llarg de ficció del qual està molt orgullosa, B, adaptació de l’obra de Jordi Casanovas que recrea la compareixença de Luis Bárcenas davant del jutge Ruz. És curiós que totes les seves obres de ficció també estiguin tan a prop de la realitat. “Suposo que és perquè em crec més les històries que m’expliquen les persones que saben del que parlen”, diu.

Directores i llengua

Que les últimes produccions de Delpierre estiguin dirigides per dones no és “una decisió política, sinó emocional”. “M’agrada la seva manera de mirar el món”, diu. Passola, en canvi, assegura que mai triarà una dona per dirigir “pel sol fet de ser dona, sinó perquè és bona”. Fins ara no ha trobat l’oportunitat i totes les seves produccions han estat liderades per homes, però l’any que ve produirà a la seva primera directora, Laura Jou. El que no és negociable és la llengua: totes les seves pel·lícules són en versió original catalana, fins i tot l’adaptació d’ El pianista de Vázquez Montalbán que va dirigir Mario Gas. “És una de les meves prioritats, cal normalitzar el català”, defensa. Per a Delpierre es tracta de respectar la llengua que funciona millor per a cada història. “Només es va qüestionar que Estiu 1993 es rodés en català quan vam tenir un dubte de càsting -diu-. Però era la llengua més natural per a la història de la Carla”.