La passió italiana per l'anglès

Als anys 30 la Itàlia feixista va declarar la guerra als “barbarismes”. L’italià era una llengua normalitzada feia poc, i un dels objectius del feixisme era completar la construcció nacional afegint-hi terres irredemptes i unificant culturalment i lingüísticament el país. Per això, l’Accademia d’Italia (que el feixisme va crear en paral·lel a l’Accademia della Crusca, la institució històrica que encara avui vetlla per l’italià), va redactar llistes de paraules prohibides, com per exemple dessert, champagne o film, que s’havien de substituir per finepasto, sciampagna i pellicola. Només pellicola s’utilitza avui entre els amants del cinema, però no en la llengua comuna.

Un altre “problema” eren els “dialectes”, encara massa “utilitzats” entre la població. Malgrat tots els esforços, el purisme feixista va fracassar, i llengües i paraules prohibides van ser centrals en el cinema neorealista o en l’obra de poetes com Pasolini. L’italià regional va enriquir molt la llengua, però a partir grosso modo dels 80 la seva evolució ha estat particularment marcada per la influència de l’anglès. No obstant, l’italià no ha desaparegut, ni s’ha corromput irremeiablement. Tot i així, com als anys 30, no falta qui mira el futur amb preocupació. El catastrofisme no és, doncs, una cosa exclusiva del català.

Gran part dels neologismes s’introdueixen i es difonen per les xarxes socials. A part de haters i influencers, l’italià ha adaptat expressions angleses com blastare (fer callar o humiliar algú) o bannare (bloquejar o excloure), i fins tot googlare o whatsappare. Són verbs que han entrat en el llenguatge comú de qui utilitza i social (xarxes socials) i aquí hi ha una gran diferència respecte al català: gairebé sempre s’italianitza la paraula anglesa, no es proposa un substitut ni tampoc s’adapta gaire l’ortografia, per això els italians twittano.

Al costat d’aquestes adaptacions, trobem expressions en anglès que s’assenten com a sinònims o substituts. Aquí els mitjans de comunicació hi tenen una gran responsabilitat, tot i que al costat de les mateixes institucions. Certs anglicismes són benvinguts i útils, però d’altres són ridículs. Com caregiver, és a dir, cuidador, o navigator, un tutor per a joves i aturats que busquen feina. El mateix primer ministre italià, Mario Draghi, en un discurs recent farcit d’expressions com baby sitting o smart working, no va poder no fer ironia sobre aquesta mania de dir-ho tot en anglès. Per a Draghi el pla de rescat postcovid és el recovery plan, la mission principal del seu govern.

D’altra banda, de l’anglès també calquem estructures. Així, per exemple, als programes de cuina, ara tot és andiamo a, per influència del going to. Fa uns anys, això era impensable.

Ara bé, no tot ve de l’anglès. Hi ha un petit espai per al català: remuntada és una paraula molt utilitzada al llenguatge periodístic esportiu. O fins i tot per al castellà, amb movida, sinònim de vida nocturna.

I què fa l’Accademia della Crusca? Protesta, sense èxit. La institució sempre va un pas enrere respecte a la realitat. Les aportacions d’escriptors que s’han inspirat en la riquesa idiomàtica del país –Pirandello, Verga, Trilussa– han sigut cabdals per contrarestar el model purista proposat per l’Accademia. Avui la institució, malgrat criticar l’ús d’estrangerismes, no pot fer altra cosa que dedicar-hi fitxes explicatives a la seva pàgina web. És la fotografia del país: abans els escriptors enriquien el llenguatge inspirant-se en les variants regionals, avui l’anglès sembla la principal font d’inspiració.

Marcel A. Farinelli és doctor en història (UPF), investigador independent, escriptor, traductor i professor al CIEE de Barcelona.