Paul B. Preciado: “El que passa a Espanya amb la llei trans em sembla abominable”

BarcelonaEl filòsof Paul B. Preciado (Burgos, 1970) diu d’ell mateix que ha treballat com un “lampista de les polítiques LGTB” desenvolupant instruments polítics i teòrics per a les lluites d'aquest col·lectiu. Però la pandèmia del covid, que el va afectar de ple, ha fet que hagi obert encara més l'objectiu per analitzar l'estat del món d'avui. El fruit és el llibre Dysphoria mundi (Anagrama), probablement el seu text més ambiciós.

El covid el va fer patir molt, i va arribar a perdre temporalment la visió d’un ull. Com es troba?

— Vaig estar força malament, però ara ja estic bé. Vaig tenir un covid llarg, amb un munt de problemes que ni m’imaginava ni m’esperava. El més impactant va ser convertir-me en malalt, ser client de la Seguretat Social en un moment de fallida de l’hospital públic. A França, en un context en què m’esperava que l’hospital estaria en ple funcionament, em vaig trobar que res funcionava; vaig passar tota una nit en una llitera mig nu en un passadís amb un fred increïble... La persona que tenia al costat, que tenia 37 anys, va morir durant el temps en què jo vaig ser a l’hospital; viure aquesta experiència va ser brutal. Va ser quan vaig decidir que abandonaria el projecte en què estava treballant i que em dedicaria a pensar què estava passant.

Quan va començar la pandèmia del covid de seguida se la va voler comparar amb la de la sida. Vostè relaciona les dues pandèmies d’una manera molt reveladora.

— Tinc l’experiència d’haver travessat aquella pandèmia, que estava circumscrita en principi a l’àmbit sobretot gai i de consumidors de drogues. Era un context en què havíem treballat molt, en què hi havia moltes polítiques de les cures i del dol. Amb el covid, de sobte em vaig trobar a l’hospital totalment sol i que ningú podia venir a veure’m. Directament vaig pensar que em moria. Per a mi la sida va ser la pandèmia del canvi de paradigma, i ara és crucial saber llegir el present, perquè cal posicionar-se. Si no fas un bon diagnòstic de què està passant, estàs perdut. Ara estem confrontats a uns discursos la majoria dels quals són complotistes, o apocalíptics o totalment reaccionaris. Quan va arribar la pandèmia del covid em vaig adonar que tot el conjunt de tècniques de gestió de la vida, però sobretot tècniques de gestió de la mort, que s’havien fet servir sobre els cossos minoritaris i que eren objecte de la vigilància i la normalització, com els de les prostitutes, els usuaris de drogues, els gais, els LGTB i també els cossos migrants i els cossos no blancs, de sobte es van estendre a tota la població. Per a mi la pandèmia va ser com un laboratori per entendre les mutacions biopolítiques contemporànies. Tot el que nosaltres vam viure durant anys ara s’està convertint en una necropolítica; és a dir, en una gestió de la gent a través de la violència i la mort, global, a escala planetària.

Rebutja el concepte psiquiàtric tradicional de la disfòria de gènere, i fa servir aquesta condició per definir una situació global. 

— No veig la disfòria com una malaltia mental, sinó com una condició planetària. Els disfòrics ja no són LGTB, sinó el cos viu que intenta resistir davant les tecnologies de la violència, del capitalisme, del capitalisme cibernètic, de l’heteropatriarcat, que és absolutament violent, de la història del feixisme, que pràcticament es remunta al segle XV. Les coses han canviat, els que es pensaven que no necessitaven el conjunt d’instruments i polítiques LGTB perquè creien que estaven fora de perill estan al centre de la graella, són carn de canó. No veig qui no és disfòric ara. La diferència entre jo i els altres és que la majoria de la gent no sap que ho és.

Diu que impera un paradigma pretosexoracial.

— Per poder descriure el que està passant, no puc fer-ho amb les nocions del capitalisme normatiu, i cal inventar unes altres nocions per pensar la relació entre producció i reproducció: producció fòssil, relació heterosexual i taxonomia racial. El que està passant ara és que estem intentant inventar col·lectivament una altra forma de producció i reproducció de la vida. És molt diferent pensar que estem al davant d'una gran revolució epistèmica i que és important reunir-se col·lectivament per pensar com la farem planetàriament i pensar que estem al davant d’una apocalipsi i que aquells que poden definir les preguntes a través de les quals es pot respondre la pregunta de què està passant són l’extrema dreta, que fan preguntes que tenen a veure amb l’emigració i fan d’un cos trans l’últim perill. El que està passant a Espanya amb la llei trans em sembla absolutament abominable.

Precisament li volia preguntar què li sembla aquesta llei.

— Em sembla molt simptomàtic que, en aquest moment de canvi epistèmic que estem travessant, de sobte hi hagi determinats cossos que puguin ser considerats perillosos. Això va passar amb la sífilis fa 500 anys, que va fer que el cos de les dones, que ja estava regulat de diferents maneres, fos percebut com un cos ginecològic, com un úter que ha de ser protegit en l’espai domèstic, mentre que el gran perill van ser les dones proletàries que feien un ús del seu cos com un bé mercantil... Ara, fent una mena de paral·lelisme 500 anys després, estem lluitant per aconseguir els mínims per al cos trans, que és un cos absolutament minoritari i amenaçat, que fins ara no té cap presència en l’àmbit social i polític democràtic com a subjecte polític. Aquesta lluita implica expandir l’àmbit democràtic i que determinats cossos que existeixen com a cossos siguin reconeguts en aquests àmbits. No em sembla que aquesta demanda pugui ser més modesta. La que no ho seria i seria molt més revolucionària és la meva, que és l’abolició de la inscripció de la diferència sexual en el naixement.

Assegura que d'aquí un segle ja estarà abolida.

— Ara l'abolició suposaria preguntar-se col·lectivament què hem de fer amb un conjunt d’institucions que estan pensades per reproduir la diferència sexual des de la infància. Això demandaria gairebé un Parlament col·lectiu en què penséssim seriosament si som cossos vius que hem generat un sistema d’extracció de la nostra pròpia energia que és totalment addictiu, caníbal, necropolític i que ens aboca a la mort. Per a mi aquesta és la gran pregunta d’avui. En lloc de fer-se aquesta pregunta, em sembla inimaginable que les feministes conservadores decideixin fer del cos trans l’emblema del perill de perdre els seus propis drets. A vegades quan llegeixo Amelia Valcárcel em sembla que no ha abandonat el segle XIX. Tenen posicions molt pròximes al PP, a Vox i a la Conferència Episcopal, però no s’adonen que, si vinguessin Vox i la Conferència Episcopal i governessin, les primeres que anirien a la cassola serien elles. És increïble, és una manca de perspectiva total. Una feminista tradicional demana, i el fa servir, l’ús lliure d'un conjunt de tecnologies per redefinir el seu cos, i el nostre cas és el mateix: fem servir les mateixes tecnologies. No hi ha cap diferència entre una dona que pren una pastilla anticonceptiva i una persona trans que decideix prendre hormones per transformar el seu cos; senzillament, els canvis sobre el cos són diferents, però són espais d’agenciament autònom i lliure sobre el teu cos. Aquesta és una lluita històrica del feminisme, i per a mi les lluites històriques trans s’hi inscriuen. Si seguim amb el discurs conservador antitrans de les feministes contemporànies, aquest discurs va cap a l’abolició de l’avortament, perquè implica l’ús de qualsevol tecnologia que modifica el cos, i l’avortament ho és.  

Malgrat tot, és optimista.

— Ho vaig aprendre de les feministes negres als Estats Units. La primera vegada que vaig sentir Angela Davis em va impactar, perquè deia que les coses anaven molt malament i precisament per això estaven plens d'entusiasme. El desig de transformació és el primer que és capturat pel capitalisme, pel règim de govern petrosexoracial. Si tenim la capacitat de canviar el que està passnt, estic ple d'optimisme. Per a mi l'optimisme no és un sentiment psicològic, sinó una metodologia, i si l'abandono no hi ha res a fer. Per a mi la revolució és més fàcil que acceptar la vigilància i la normalització que vivim quotidianament. Hi ha posicions que he pres al llarg de la meva vida que semblava que eren extremes, però m'han semblat més fàcils que les de la gent que portava una vida absolutament normal, perquè estaven més connectades amb el desig, la vida i la possibilitat de transformar la vida. Si creus que no tens cap mena de possibilitat d'acció davant el que està passant, l'únic que pots fer és ser un consumidor passiu i un usuari passiu de les tecnologies de comunicació que jo anomeno d'addicció i contaminació generalitzada. El problema és que som addictes, no estem sota un poder feixista que ens sotmet, ho fem nosaltres mateixos; el primer que fas al matí és mirar l'Instagram, després el Facebook... Com és possible que Elon Musk compri Twitter, decideixi fer un canvi radical a l'empresa i que, per tant, entri en contacte amb els discursos d'extrema dreta més virulents i que els usuaris no en surtin? Si no te'l treus, no et queixis de res. La dissidència és el millor i l'únic que ens pot passar.