CINEMA

Pasolini: la provocació benèfica

Se celebra el 40è aniversari de la mort del cineasta

Paolo Pasolini en la presentació del seu film Decameró al Festival Internacional de Berlín el 1971.
Jordi Balló
02/11/2015
3 min

BarcelonaPer què la mort de Pasolini ens commou tant? Potser perquè escapça d’arrel una actitud identificable, una encarnació de la dissidència de pensament, de creació i d’acció. Un poeta que diu la veritat és assassinat. I sobre aquest cadàver solitari en un descampat a tocar de la platja d’Òstia, es construeix una part de la consciència europea.

32 processos judicials

Aquesta agressió final, encara obscura, significava la culminació d’una persecució sistemàtica a la veu de la diferència. Pràcticament la totalitat de les seves pel·lícules i novel·les van ser denunciades, cosa que va convertir la seva agenda judicial en una part essencial de la seva vida quotidiana. Mai va anar als jutjats tot sol, perquè la comunitat cultural romana sempre li va donar suport, sabent que en aquesta lluita contra la moral i la política italiana s’hi dirimia el més profund de la llibertat d’expressió.

El discurs elegíac que va fer l'escriptor Alberto Moravia a l'enterrament de Pasolini. El vídeo és el document que culminava l'exposició 'Pasolini Roma' del CCCB.

Pasolini entenia aquesta violència sostinguda com un preu que havia de pagar pel fet d’exercir una postura que considerava natural: cada generació ha d’enfrontar-se al poder que li pertoca. Però aquest poder responia: fins i tot després de la seva mort, van continuar els processos judicials arran de la prohibició de la seva última pel·lícula, Salò, que no va veure estrenada. En una entrevista a la televisió francesa realitzada pocs dies abans del seu assassinat, Pasolini reflexionava sobre la necessitat de desagradar. Quan el periodista li preguntava si enyorava els temps en què l’insultaven pel carrer, el cineasta li va respondre: “M’insulten encara”.

Tota mort és injusta, però ho és encara més si el desaparegut estava en la seva plenitud creativa, implicat en la necessitat de denunciar les injustícies, de constatar un dels principis més clarividents sobre la societat italiana i europea: que els valors del feixisme havien triomfat sota la capa de la democràcia capitalista. I les mostres d’aquesta victòria apareixien arreu: matar la diferència, aconseguir l’homogeneïtzació de cossos, de cultures, de llengües; crear un braç executor de l’estat sense cap control democràtic; imposar els valors del consumisme; confondre progrés amb desenvolupament.

Un any prodigiós

Les seves obres de l’any 1974 i 1975 destil·laven aquest avís en tots els seus formats, en els seus articles corsaris, en la seva novel·la assagística Petroli, que va deixar inacabada, i en la pel·lícula més extrema mai rodada a la història del cinema, Salò, en què denunciava explícitament el substrat feixista i violent del poder contemporani i implicava l’espectador, que no podia defugir la seva responsabilitat en aquesta ocultació.

Però que un artista faci una obra desesperançada no vol dir que ell ho estigui, de desesperançat. Els testimonis més íntims que l’acompanyaven en aquella època coincideixen a mostrar la seva vitalitat, els projectes de futur, el més immediat dels quals una pel·lícula quixotesca amb Eduardo De Filippo. Una sensació totalment allunyada del que els mitjans de comunicació de l’època van donar en el moment del seu assassinat, tant a Itàlia com també a Espanya: com si ell s’ho hagués buscat a causa d’un suposat esperit autodestructiu. Un darrer intent de desprestigiar-lo que no ha fet fortuna.

L’elegia de Moravia

El 5 de novembre de 1975 es va celebrar un funeral massiu al Campo de’ Fiori de Roma. En aquest acte l’escriptor Alberto Moravia, un amic permanent, va pronunciar un dels discursos elegíacs més intensos que jo he sentit mai, establint ja el paper que hauria de jugar Pasolini en la posteritat. En primer lloc, Moravia destacava la seva bondat: un home tendre, amable, que odiava la violència, la mateixa que l’havia abatut. Però aquesta bondat era també la seva singularitat, la seva diferència que era també el que el feia un semblant. Deia Moravia: “Hem perdut un testimoni diferent, que intentava provocar reaccions actives i benèfiques en el cos inert de la societat italiana. La seva diferència consistia precisament en aquesta provocació benèfica deguda a una absoluta falta de càlcul, de compromisos, de prudència. Era diferent en la mesura que era, justament, desinteressat”.

Aquestes paraules mereixen ser païdes, sentides, interioritzades, perquè diuen molt de tots nosaltres, de com actuar. Segueix Moravia: “Hem perdut un poeta. I de poetes en neixen només tres o quatre cada segle!” Una manera de sintetitzar el seu valor civil: “Qualsevol societat hauria d’estar contenta de tenir Pasolini en els seus rengles”. La persistència del seu llegat es basa en aquesta consciència: saber reivindicar la necessitat de dir el que no convé, radicalment, desinteressadament.

stats