Raimon: “A partir dels 80 anys notes que la gent ja t’ha arxivat”

L’últim concert de Raimon va ser el 28 de maig del 2017. Ara, sis anys després, reapareix amb un llibre de gran interès artístic i polític. Personal i transferible (Empúries) és un dietari on l’autor anota durant els anys 1982 i 1983 la rutina i el desordre de l’ofici d’escriure i cantar cançons en català, la lluita per bastir una trajectòria marcada per l’exigència i el compromís. Són els anys de plenitud d’un Raimon que viu amb escepticisme militant els canvis polítics d’aquell temps, d’aquell país, on els seus amics eren Espriu, Fuster, Miró, Manuel Vicent i Vázquez Montalbán.

Al llibre parles molt de Salvador Espriu, de com l’admiraves i de la importància que la seva opinió tenia per a tu. Què diria Salvador Espriu d’aquest últim llibre teu?

— L’Espriu a mi m’estimava molt. I home, jo diria que li podria agradar, perquè quan vaig fer Les hores guanyades ell em va escriure dient que li havia interessat molt. Crec que aquest li hauria interessat més que l’altre.

Una de les coses que apareix a les primeres pàgines és que l’any 1982 tu i Joan Oliver rebutgeu la Creu de Sant Jordi.

— Ah, sí, amb això es varen emprenyar molt, sí.

Expliques que era com a acte de protesta contra la política cultural del govern Pujol.

— Sí, se li’n fotia, la cultura.

¿Si el govern de la Generalitat volgués fer un últim intent de donar-te la Creu de Sant Jordi, l’acceptaries ara?

— No cal, ara, pel que em queda… No ho sé. La veritat és que no m’ho plantejo, i m’imagino que ells tampoc.

El llibre és el teu dietari dels anys 1982 i 1983. Una de les coses que hi apareix és la ressaca del cop d’estat del 23-F de l’any anterior. Quina és l’última vegada, ara, que has pensat: “Escolta’m, potser hi podria haver un altre cop d’estat a Espanya”?

— La situació internacional és diferent. Espanya forma més part d’Europa que en aquell moment. No, no he pensat que hi pogués haver un cop d’estat a Espanya. Seria bastant més complicat de fer ara.

Hi ha un moment que escrius: “A Madrid s’acaben d’inventar una llengua, la valenciana”. ¿Moltes de les coses que estan passant últimament venen d’aquells anys 80?

— Possiblement, sí. Des de Madrid, i des d’un cert sector important de la dreta valenciana, ho han volgut separar, encara ara que estan manant els cabrons aquests fatxes de València. Diuen que el valencià és diferent del català. O sigui, que són llengües diferents, i aleshores s’inventen una ortografia absolutament aberrant. I això ara, eh? El que passa és que la gent està en un altre nivell i hi ha hagut escoles i tot això, i no arriben a manar dins la societat. Però ells ho han intentat. Són fatxes, els qui manen ara a València.

¿Que l’últim conseller de Cultura del País Valencià sigui de Vox i torero, ho veies a venir?

— Home, no, la veritat. S’ha de tenir molta imaginació.

Però no és una broma.

— No és una broma, no. Poca broma. El que no t’expliques és qui collons els ha votat. Com és possible que aquesta mateixa societat, que ha votat socialista fa quatre dies, ara vota aquesta cosa que no són res. No s’entén.

¿Recordes l’última manifestació a la qual vas anar?

— Doncs no ho sé. És que ara ja som molt vellets. Deu fer molts anys, sí. Ara caminem poc. Deu fer ben bé almenys vora vint anys, eh, perquè una cosa és fer acte de presència en un lloc, però posar-te a caminar als 82 anys…

Al llibre també es parla sovint de Països Catalans. Som a l’any 82 o 83. Últimament…

— No en parla ningú, ja, dels Països Catalans. Joan Fuster n’era molt partidari. Jo també n’era molt partidari. La llengua feia els Països Catalans. Però no en parla ningú, ni aquí, ni a València, ni a Mallorca, ni… 

¿Ja ens en podem oblidar, dels Països Catalans?

— No ho sé, però és un desig. És un desig que tenia una fórmula lingüística molt clara. Però la gent no l’usa. La gent diu valencià, diu mallorquí, diu menorquí. Els Països Catalans eren una idea unitària sobre la llengua. El Fuster va fer molt en aquest aspecte, però la gent no s’hi ha apuntat.

¿Si 1982 i 1983, segons l’editorial, són els anys de plenitud de Raimon, aquests últims com els definiries?

— Doncs això, de vulnerable ancià. Quan entres als 80 anys és una època on van desapareixent les amistats. O perquè tenien una miqueta més d’anys, o perquè tenien la teva edat i ja moren. I això ho notes, ho notes molt. La gent ja et veu com un referent, com una cosa que has estat. Ja t’han arxivat, per dir-ho d’alguna manera. I això també ho notes.

Bé, però t’han arxivat per una decisió voluntària teva. Hi ha un moment, fa sis anys, que dius: “Jo ja no canto més”.

— És que no podria. Recordo que vam anar amb el Vázquez Montalbán a Sabadell, on cantava el Leo Ferré. Som allà asseguts i el Leo Ferré surt per l’escenari i tarda un quart d’hora per arribar al micròfon. Anava tan a poc a poc, el pobre home, que vaig pensar: “Antes morir que perder la vida”, que diria el Cantinflas. No? 

Què recordes, d’aquell últim concert?

— Home, va ser bonic, perquè en vàrem fer dotze de comiat. Tots pleníssims abans de començar i van anar bé. Si haguéssim anat arrossegant-nos, com hem vist en alguns col·legues... Bé, cadascú pensa com pensa. Si un ha viscut tota la vida a l’escenari, hi ha qui no pot deixar-lo.

En el món de la cançó hi ha hagut tres referents molt populars a Catalunya: Raimon, Llach i Serrat. No en quedeu ni un en actiu.

— No, cap, esclar, no. El Serrat encara anava fent… però bé, ja està.

Va plegar fa un any, el Serrat.

— Ja recitava.

Ja recitava?

— Ja no cantava, recitava. L’últim va ser allà al Sant Jordi, nosaltres hi vam anar, amb l’Annalisa.

Som al menjador de casa teva, amb quadres de Miró, de Tàpies, amb llibres d’Espriu. Aquests no hi són, però vosaltres ara tampoc hi sou.

— Sí, però no és el mateix. Perquè la gent avui tampoc… És una altra societat, hi ha tot això de les xarxes socials, hi ha un excés d’imatge, de televisió, de moltes històries, és un altre tipus de societat. Llavors no existia tot això. I això també feia que hi hagués més atenció en la mateixa societat al que hi havia, que no ara, que tot està molt dispers, segons el meu criteri.

El llibre també serveix per entendre que el teu compromís amb la llengua i amb el país va més enllà del simple fet d’escriure cançons i cantar-les.

— Sí. Home, com et pots imaginar, des del primer dia a mi m’han ofert molts duros per cantar en qualsevol altra llengua que no siga la meua. Però molts, eh?

En castellà, sobretot.

— En castellà, bàsicament, però en francès… Amb l’anglès no sé si hi van arribar. Castellà, evidentment, era el mercat espanyol, i eren molts duros.

Per què deies que no?

— Per què havia de dir que sí? Per guanyar diners? No. Per guanyar diners no feia jo les cançons. Podia viure, doncs ja està. Jo he cantat en la meua llengua, primer perquè és la llengua que he mamat, que he viscut, que és la meua llengua, i després perquè està minoritzada en molts aspectes. Tingues en compte que, quan faig el primer disc, en català no hi havia res. Hi havia unes traduccions de l’Espinàs que surten el mateix any que jo, el 1963 em sembla que és. D’original, de cançons en català, no n’hi havia. Es comença a fer cançons, entre cometes, modernes, en català, quan comencem l’Espinàs i jo amb el meu primer disc, amb Al vent, Som, La pedra i A colps. 

De què estàs més content del que has fet?

— Que ja ho he fet.

Que no ho has de tornar a fer.

— Que ja està fet! Home, d’haver estat coherent amb mi mateix i amb la gent que m’estimava. He fet dues gires al Japó cantant en català. I després he cantat als Estats Units, a França i a tot arreu en català. He cantat sempre en català, i he anat a molts llocs. He fotut moltes actuacions.

Quin és l’últim servei al país que estaries disposat a fer?

— No estic disposat a fer res. Estic disposat ara a aguantar i punt. No he fet res com a servei per al país, ho he fet perquè pensava que ho havia de fer. No he tingut aquesta sensació de creure que podria ves a saber què. Si és útil, bé, però, si no, tampoc passa res.

Quina és l’última cosa en què t’has notat l’edat?

— Home, em noto que no hi ha coordinació entre cervell i cos. Quan ets al llit dormint penses que pots fer tantes coses i només llevar-te veus que no. Això està mal muntat. El cervell funciona com si el cos funcionés com funcionava. En canvi, hi ha un deteriorament del cos. Afortunadament, perquè en alguns casos també hi ha deteriorament del cervell. En el nostre cas no hi és. Hi ha memòria i aquestes coses importants.

Salvador Espriu, també Joan Fuster, diuen que en Raimon hi ha un escriptor. 

— Sí, sí. L’Espriu i el Fuster, sí. Vaig començar a escriure en català precisament perquè no en sabia. Per aprendre’n. Perquè tota la meua educació, ara sembla mentida, però tota la meua educació ha estat en castellà. Des de la primària fins a la universitat, tot, tot, tot en castellà. Vaig començar a escriure en català per aprendre a escriure en català. He llegit molt en català, que era l’única manera d’aprendre’l. No existia la nostra llengua, no existia.

Quan escrius Al vent, el 1959, tens 19 anys.

— A més, no està ni escrita. La vaig fer sobre la guitarra, la vaig escriure després. 

¿Allà encara no havies escrit en català?

— Res, res absolutament. Em va sortir això i els amics em deien: “Això qui ho ha fet? Ho has fet tu, això? De què? De l’anglès?” Pensant que era una traducció de l’anglès. “No, no, collons!”, els deia.

Completa la frase: últimament...

— Últimament... ja veurem. [riu] Últimament ho veig una miqueta més negre, sobretot perquè t’adones que ja estic a la vuitantena i veus que hi ha una desaparició de les amistats i notes que has entrat a la vuitantena, i que és brutal. És allò que se’n diu llei de vida. Se’n diu llei de vida, però és llei de mort. Estem en aquesta cosa.

M’ha interessat que parles de Joan Miró també molt al llibre, un altre gran amic teu, i dius que ell volia que la seva última paraula abans de morir fos merde, en francès.

— Sí, perquè el merde és molt francès i després Miró va tenir molt contacte amb el francès. El merde, en lloc d’un “me cago en Déu!”

¿Però això t’ho havia dit a tu, que volia que la seva última paraula fos aquesta, o va ser la seva última?

— No ho sé perquè no hi era, però estic segur que seria l’última. Tingues en compte que ell va formar part del moviment surrealista i de tot aquest tipus de gent molt combativa.

¿El seu merde, com a última paraula, seria el teu “Me cago en Déu!”?

— No soc molt de blasfèmia, jo. “A fer la mà” sí que et diria més. Però a casa no es blasfemava.

Al llibre fumes. Quan és l’últim cigarret que t’has fumat?

— Quant de temps fa que no fumo, Annalisa? Des del 1987? Des del 1987, sí, que ella va caure malalteta. Sí. Perquè no li feia bé, a ella. Jo fumava paquet, paquet i mig, eh? Ella no fumava. No em va costar gens, va ser d’un dia per l’altre. Pum, s’ha acabat.

¿I l’última vegada que has conduït un cotxe?

— Poques vegades, perquè l’Annalisa no se’n fia, de mi. Em vaig treure el carnet que ja tenia 40 i escaig anys. Però amb carnet i tot, l’Annalisa no se’n fiava. Està més segura si porta el cotxe ella.

Acabem. ¿Coneixes alguna cançó d’El Último de la Fila?

— No.

Els has escoltat?

— He escoltat les cançons, però no m’hi he fixat.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves, perquè l'acabis com vulguis.

Si t’ha agradat bé i, si no, doncs ja t’apanyaràs [riu].