París treu rèdit de la col·lecció del multimilionari François Pinault

ParísDiuen que la tercera és la bona. François Pinault tenia una espina clavada des de feia vint anys, quan el seu projecte museístic per exhibir a París una part de la seva vasta col·lecció personal d’art contemporani va quedar en res. Llavors es va conformar amb el Palazzo Grassi i la Punta della Dogana –dos espais ancorats a Venècia–, que li han donat renom internacional i reputació de prescriptor, amb una col·lecció valorada en 1500 milions d’euros, segons Challenges.

La Borsa de Comerç - Col·lecció Pinault és el tercer museu d’aquest bretó de 84 anys, però és la nineta dels seus ulls. Aquest nou temple artístic, que obre les portes avui, és la culminació d’una vida professional més que satisfactòria, que va començar en el negoci de la fusta a Rennes i ha acabat bastint un imperi familiar que es gestiona a través del hòlding Artémis. Entre les empreses que el conglomerat posseeix hi ha Kering, un grup de diverses marques de luxe, però també el club de futbol de Rennes i la cèlebre casa de subhastes Christie’s, que va comprar el 1998. Aquesta última adquisició va més enllà de la simple inversió d’un multimilionari com monsieur Pinault.

Quan a mitjans dels anys 2000 va passar el relleu del negoci al seu fill François-Henri, Pinault pare es va cabussar completament en el mercat artístic. Un món al qual va iniciar-lo la seva segona esposa, Maryvonne Campbell, antiquària als anys 70. És llavors que el bretó compra la seva primera obra: un quadre de Paul Sérusier (1864-1927), un postimpressionista de l’escola de Pont-Aven.

Una col·lecció molt personal

En l’exposició inaugural, el visitant es podrà fer una idea del seu gust, més alimentat per les emocions que per la bellesa. Més d’un se sorprendrà explorant la selecció que Pinault ha triat personalment del seu fons, constituït per unes 10.000 obres. Entre pintures, escultures, fotografies, vídeos, obres sonores i instal·lacions, a París es poden veure fins al desembre unes 200 obres d’una trentena d’artistes.

En són un exemple les grandioses pintures del nord-americà Kerry James Marshall, que presenta figures negres a través d’arquetips de la història de l’art o bé de la cultura popular de les quals han sigut excloses històricament; o bé la britànica Lynette Yiadom-Boakye, que reprèn les fórmules canòniques del retrat pictòric, substituint nobles i burgesos d’antany per personatges negres, fruit de la seva imaginació. En l’apartat de fotografies, la sèrie Untitled film stills, de la nord-americana Cindy Sherman, qüestiona els estereotips femenins vehiculats per i per als homes. I, encara més: el treball de la també nord-americana Sherrie Levine, amb sèries com After Russell Lee, en les quals s’apropia d’obres d’altres homes –icones d’una història patriarcal de la fotografia– per reivindicar la còpia com una altra manera de crear.

Una tria en sintonia amb els moviments actuals com el Black Lives Matter o bé la lluita feminista. Pinault nega qualsevol voluntat de treure’n rèdit: “Col·lecciono des de fa molt temps les obres d’aquests artistes. Si hagués imaginat que això es podria veure com una concessió a una moda, fins i tot hauria pogut adoptar la visió contrària”, va assegurar a Le Monde en una visita en petit comitè de fa unes setmanes.

L’octogenari concedeix escasses entrevistes, però per a l’ocasió ha hagut de mig cedir. Aquesta no ha sigut l’única visita privada que ha concedit abans de l’obertura al gran públic. Si bé no hi hagut grans celebracions per culpa de la crisi sanitària –que ha obligat a tancar tots els museus del país durant els últims set mesos–, alguns privilegiats hi han tingut accés en avant-première. La visita més discreta l’hauria donat al president del conglomerat multinacional LVMH, Bernard Arnault, competència directa del seu imperi, que ja va fer construir fa sis anys el seu museu, la Fundació Louis Vuitton. La Col·lecció Pinault no té res a envejar-li.

Un edifici espectacular de Tadao Ando

El primer que crida l’atenció, abans que les obres de qualsevol artista, és l’esplendor de l’edifici que les resguarda, inscrit a la llista de monuments històrics. Situat al cèntric barri de Les Halles, entre el Louvre i el Pompidou, aquesta edificació que data del 1889 s’afegeix a una àmplia oferta de museus que fan bategar el cor de París. El japonès Tadao Ando ha liderat la renovació arquitectònica d’aquest immoble de tres plantes que era la seu de la Cambra de Comerç.

La cúpula metàl·lica d’aquest edifici circular sempre havia fascinat els transeünts. Si ara hi entren, encara es quedaran més ullpresos per la magnificència de la tela pintada el 1889 a deu mans i que cobreix uns 1.400 m² de la part inferior de la cúpula. A sota d’aquesta obra que celebra el comerç mundial de mercaderies hi ha tot un altre concepte artístic, el d’Urs Fischer. El suís ocupa l’espai central del museu amb una instal·lació constituïda únicament per escultures de cera –entre les quals hi ha una rèplica d'El rapte de les sabines de Giambologna–, que s’aniran fonent per evidenciar que la destrucció també és creativa. Al voltant de la circumferència hi ha 24 vitrines de l’exposició universal del 1889, on ara llueixen obres del francès Bertrand Lavier.

Menció especial per a la vintena de peces del nord-americà David Hammons, que ha basat la seva obra en la seva identitat afroamericana i la discriminació racial de la qual aquest col·lectiu ha sigut i és víctima. Fa 30 anys, Pinault va haver de fer mans i mànigues perquè aquest artista de 78 anys, contrari al mercantilisme de l’art –al qual s’ha hagut de resignar per viure–, accedís a vendre algunes de les seves peces, que, en definitiva, han contribuït a augmentar el catxet de la col·lecció Pinault.