Paraules d'amor al cinema d'Emmanuel Mouret

BarcelonaUn dels actes més íntims que poden fer dues persones és compartir les respectives històries d'amor passades; i com més doloroses i entortolligades, més intimitat creen. A això es dediquen la Daphne i el Maxime mentre esperen a Las cosas que decimos, las cosas que hacemos el retorn de la persona que els ha convocat a una idíl·lica casa de camp, parella de la Daphne i cosí del Maxine. Però amb cada gir inesperat de les històries que s'expliquen, amb cada petit drama revelat, els seus cors comencen a sincronitzar els seus batecs, vibrant com un de sol, com si no es volguessin resignar a ser espectadors de les històries i ells també volguessin formar-ne part.

Aquest divendres arriba als cinemes el nou treball d'Emmanuel Mouret, una de les pel·lícules de l'any a França, on ha guanyat el premi Lumière, que atorga la premsa estrangera, i el premi del sindicat de crítics francesos. També va ser nominat a tretze César, dels quals va guanyar-ne només un. Però no sembla que els premis signifiquin molt per al director. “El millor premi és que he dirigit deu pel·lícules, això és el que em fa feliç –comenta en una conversa per Zoom–. Els premis són útils per ajudar el públic menys cinèfil a triar quines pel·lícules veure, però a mi m'importa més la crítica, que és la que pronuncia les primeres paraules sobre les pel·lícules i permet que parlem de cinema”.

Parlar de les coses sembla molt important per a Mouret: als seus films –també a l'últim, esclar– els personatges xerren pels descosits i s'expliquen la vida els uns als altres sense pudor. “Evidentment, crec molt en el poder cinematogràfic de la paraula –diu Mouret–. La meva manera d'escriure no és tan sorprenent si la comparem amb la dels clàssics de Lubitsch o Mankiewicz, en què els personatges parlaven sempre dels seus sentiments i dels problemes de consciència que tenien. Al cinema actual ja no s'estila molt fer això”. En el cinema de Mouret, en resum, és menys habitual fer l'amor que parlar-ne. Per ell, però, no hi ha molta diferència: “Una paraula és una acció i pot ser més efectiva que una punyalada o una carícia”, diu, i reconeix que aquesta idea contradiu la dualitat expressada al títol de la pel·lícula.

L'interès del director per la paraula va lligat al tema amorós que vertebra totes les seves pel·lícules. Ell reconeix que és “una obsessió irracional alimentada pel cinema i la literatura” però que, posats a buscar explicacions racionals de la seva fixació, s'ha adonat que darrere del seu últim film i d'altres com L'art d'estimar o Mademoiselle de Joncquières “sempre hi ha el desig, que és la matèria primera del cinema”. I afegeix: “les històries sobre el desig ens interroguen sobre el problema de viure plegats i, al mateix temps, sobre els costums, la moral i les preguntes sense resposta”.

Una nina russa d'històries

Les coses que decimos, las cosas que hacemos no s'allunya del preciosisme narratiu dels anteriors treballs de Mouret, sempre elegant a l'hora de capturar els vaivens sentimentals i els naufragis amorosos. Per què la pluja de premis, doncs? Una possibilitat és l'intricat joc narratiu de la pel·lícula, que entrelliga unes històries dins les altres en una estructura de nina russa que es desplega de manera lúdica, mai com un impediment per seguir la trama. Per al director és un impuls natural, ja que “som el teixit de les diverses històries que ens constitueixen i que absorbim del cinema, de la literatura i dels altres, però necessitem organitzar els esdeveniments, ser el novel·lista de les nostres pròpies vides”.

El resultat és un melodrama majúscul i torrencial, un homenatge al poder de les històries i a la voluptuositat de les paraules que descriuen emocions al mateix temps que emmascaren uns sentiments que mai s'estan quiets. Mouret amplifica la ressonància de la història amb un repertori de música clàssica més enllà del bé i del mal: els nocturns de Chopen, adagis de Haydn i peces fàcils de reconèixer de Satie, Mozart, Debussy i Vivaldi. “No era la intenció original, sinó un primer muntatge que vaig fer per ajudar el músic que havia de fer la banda sonora per on volia que anés la cosa –explica Mouret–. Però ens vam adonar que funciona molt bé i vam decidir conservar les peces tot i que fossin molt conegudes. És una forma de celebrar-les”.