Teatre
Cultura19/01/2019

La paraula que venç “l’impossible”

Crítica de l'obra 'Así que pasen cinco años' de la companyia Atalaya

Santi Fondevila
i Santi Fondevila

‘Así que pasen cinco años’

Teatre Lliure. 17 de gener

17 de gener

Cargando
No hay anuncios

Así que pasen cinco años forma part de la trilogia que Lorca va qualificar de “teatre impossible” i va afegir que, en tot cas, s’entendria passats cinquanta anys, perquè hi albirava els canvis de les formes teatrals que es van produir al llarg del segle XX. Lorca no es referia tant a la impossibilitat de representar-les com a la de rebre-les dels espectadors que havien aplaudit La zapatera prodigiosa i El retablo de Don Cristóbal i que aclamaven els clàssics del Siglo de Oro que representava amb la històrica companyia La Barraca.

Impossible no, però difícil segur, perquè sobre un mínim argument, diria que agermanat amb la comèdia posterior Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín, l’autor deixa volar la imaginació sota la influència surrealista i aplega un seguit de personatges, aparentment accidentals però amb un fort caràcter simbòlic, en un viatge en què es manifesten les constants del teatre lorquià, de l’amor i la mort al pas del temps. De fet, el misteri del pas del temps i la inutilitat de l’espera són l’eix de la comèdia, subtitulada Leyenda del tiempo, com queda més que palès al primer acte, quan el vell diu: “Cal recordar, però recordar abans... cal recordar cap al demà”. O a l’escena final, quan el jove conclou: “No s’ha d’esperar, s’ha de viure”. Tot un al·legat vital de l’alter ego del poeta.

Cargando
No hay anuncios

De les dificultats de representació en parlen les poques posades en escena que se n’han fet al llarg dels anys. No és el cas de la companyia sevillana Atalaya i el seu director, Ricardo Iniesta, que havien visitat l’obra el 1986 i el 1994. En aquesta revisió, Iniesta n’ha fet una lectura gens esteticista sense renunciar a una plàstica suggeridora, un punt freda i fosca, escalfada per la riquesa de les metàfores, per l’engrescadora bellesa de la paraula que flueix amb la música d’un rierol de muntanya, i il·luminada per un inspirat joc coreogràfic. Sobre un espai conceptual i un espai sonor que amplifica els trets filosòfics, el drama humà i la impotència de l’amor, hi ha un excel·lent treball dels nou intèrprets en què destaca la rauxa de les actrius.