'Parásitos': l'última Palma d'Or de Canes escenifica una lluita de classes que esclata de manera imprevisible

BarcelonaDirecció: Bong Joon-ho Guió: Bong Joon-ho i Han Jin-won. Corea del Sud, 2019. 131 min. Amb Song Kang-ho, Lee Sun-kyun, Cho Yeo-jeong.

De què fa olor la pobresa? Aquesta pregunta impertinent podria ser la clau de Parásitos, ja que l’olfacte, potser el més instintiu dels sentits humans, esdevé l’inesperat catalitzador sinestèsic d’on brolla la fricció de classe, impossibilitant el teatre social que els personatges del film han intentat posar en escena. D’una banda, trobem els Park, un llinatge benestant, incapaç de veure més enllà de les superfícies perfectes de la seva casa de disseny. De l’altra, els Kim, que viuen en un apartament-soterrani i se les han d’empescar per trobar maneres de subsistir –en una de les primeres escenes, veiem tot el clan muntant caixes de pizza a domicili–. La seva gran oportunitat arriba quan al Ki-woo, el fill gran, li cau del cel la feina de tutor particular d’anglès per als Park, a casa dels quals s’aniran infiltrant de manera sibil·lina, convertint-se literalment en paràsits imprescindibles per al bon funcionament de l’estructura domèstica dels rics.

El comentari social no és precisament una novetat en el cinema de Bong Joon-ho, ja que el coreà sempre ha fet pel·lícules sobre la desemparança dels humils. Poc importa si els seus protagonistes investiguen un crim (Memories of murder), fugen d’un monstre mutant (The host), malviuen en un tren distòpic (Snowpiercer) o tracten de salvar la seva mascota de les urpes de la indústria alimentària (Okja); tots ells tenen en comú el fet de ser criatures embolicades en un conflicte que les posa en el punt de mira dels poderosos, marginades o directament amenaçades per les forces que regeixen Corea o, fins i tot, les lleis del mercat globalitzat. A Parásitos, la consciència de classe de què fan gala els personatges activa una evolució interessant en aquest discurs, ja que els més desfavorits ja no són víctimes de la injustícia, sinó antiherois amb moltes capes grises (i alguna de negra), cosa que Buñuel i Chabrol haurien aplaudit gustosament.

N’hi hauria alguns que en tindrien prou amb celebrar la picaresca dels protagonistes per donar per tancada la història, però Bong amaga a les profunditats de l’escenari una bomba de rellotgeria que farà esclatar la proposta, fins a arribar a un punt d’ebullició que mereix ser experimentat en comunitat per assaborir tot el seu sentit catàrtic. El fet que aquests últims instants de violència desfermada semblin l’únic desenllaç possible per a la pel·lícula diu molt del mestratge amb què el director retorça el to dels relats –irregularitat que contrasta amb el control absolut dels elements que disposa cada enquadrament–, acarnissant-se amb la tesi del plantejament per anar a buscar la inestabilitat dramàtica que amaguen les entranyes de tota narració.