La paradoxa i el somni de volar
Barcelona‘Birdie’ SALA HIROSHIMA S 8 DE JULIOL
‘If at all’ TEATRE GREC 9 DE JULIOL
Dos homes juguen tranquil·lament a golf sense adonar-se de la desena de persones -o simplement obviant-les- encimbellades en una alta tanca metàl·lica. Sembla que els mirin. Però no. Són immigrants africans que han pujat a la tanca que envolta de punta a punta la ciutat de Melilla, últim pas per accedir al paradís europeu. Una fotografia de l’octubre del 2014 de José Palazón que va fer la volta al món i sobre la qual la companyia Agrupación Señor Serrano aixeca el seu nou espectacle, Birdie.
En les mans i càmeres de vídeo dels intèrprets la imatge va més enllà de l’impacte, del rebuig inicial que provoca quan es desvela la procedència de les sabates dels golfistes, de les plantes que encerclen el camp, de les dessuadores dels immigrants… El món globalitzat de l’intercanvi focalitzat en aquesta imatge i mostrant-nos la paradoxa que les coses viatgen per tot arreu mentre s’aixequen barreres a les il·lusions dels homes. Ells no poden volar com els ocells que recorren milers de quilòmetres cada any per proclamar que el vol es lliure i, a més, necessari. Bird, ocell en anglès. Birdie, nom d’una jugada de golf.
Seguint la línia creativa d’anteriors espectacles, com el premiat A house of Asia, la companyia ofereix una narració audiovisual que combina la manipulació de ninots en maquetes com la del camp de golf, les imatges pregravades, alguns fragments de la pel·lícula d’Alfred Hitchcock Els ocells i, fins i tot, el fragment d’una entrevista amb el famós director. Ocells o immigrants que atemoreixen. I el green del camp de golf dibuixat a terra com a metàfora d’un model que ho engoleix, que ho tritura tot.
Un relat amb algun problema dramatúrgic però que fascina gràcies a la perfecta combinació de tots els elements, l’esperit poètic que destil·la i el preciosisme en l’execució. Ah, i amb un final alhora senzill i fantàstic que permet als espectadors sentir que poden volar. Que volen. I això és tot un regal.
Dansa al Grec
I un altre regal són els seixanta minuts d’intensa dansa de la Kibbutz Contemporary Dance Company que dirigeix el coreògraf Rami Be’er, deixeble de la fundadora de la companyia Yehudit Arno, amb qui van visitar el festival de Terrassa fa catorze anys. Vuit ballarines i set ballarins de gran nivell tècnic en un espectacle energètic que dibuixa els moviments amb harmonia. If at all és un treball molt coral i, certament, les frases coreogràfiques grupals transmeten un sentiment de comunitat empàtic, una cosa que no vam trobar en la fredor dels pas a dos i els solos que el director intercala. If at all és un exercici brillant, amb una banda sonora contemporània atractiva i molt ben il·luminat, però sense ànima.
