El paradís inassolible d’Antoni Vives

Barcelona.La Teresa, una jove barcelonina de família benestant, vol escapar de la Barcelona grisa dels anys cinquanta, “una ciutat que ens queia al damunt i de la qual tan sols escapàvem a base de catacumbes”, reflexiona la protagonista del llibre I demà, el paradís (RBA), la tercera novel·la d’Antoni Vives (Barcelona, 1965). La Teresa creu que a Guinea, on marxa per viure amb el seu marit, serà lliure.

Les normes, les hores, les obligacions, però, la segueixen. La Teresa tornarà a sentir-se atrapada. “No veus que de mica en mica has anat entrant al bardissar i que quan mires d’escapar-ne és massa tard: s’ha tancat darrere teu, implacable, farcit d’unes espines que fan difícil la fugida”, explica, anys més tard, a la seva filla. L’actual tinent d’alcalde d’Hàbitat Urbà de Barcelona descriu a la seva última novel·la un desfici: la recerca permanent d’un paradís que mai arriba: “L’endemà no existeix. Només hi ha l’avui, el que podem tocar ara -diu-. És un llibre molt dur i molt directe”, afegeix.

‘Ultrapijos’ i progres

L’autor descriu tres mons, a la novel·la: el Cadaqués aïllat dels anys 20 i 30, la Guinea en temps de Fernando Poo, quan era una colònia espanyola, i el Cadaqués dels estiuejants progres i dels artistes trencadors dels anys 60. Un dels principals personatges de la novel·la I demà, el paradís és una classe social: “L’alta societat barcelonina, una de les més cosmopolites del món, però alhora una de les més provincianes”, resumeix l’autor. A aquests barcelonins, segons el polític i escriptor, la Catalunya del segle XXI els deu part de la seva cultura: “Són ultrapijos i progres però han activat part del que som. Com a herència també ens han deixat el cinisme. No van estar a l’altura de les circumstàncies”, reflexiona Vives.

La novel·la salta per diverses èpoques i paisatges. Vives juga amb el lector. Per les seves pàgines, es camuflen, amb altres noms, Josep Pla o Federico García Lorca: “Pla s’amaga darrere Josep Puig. El nom no és gratuït. Pla era un cim. L’únic personatge amb el seu nom real és Salvador Dalí”, detalla l’autor. Vives confessa que ja ha començat a escriure una quarta novel·la. Si la primera, El somni de Farringdon Road (premi Crexells), descrivia els mesos previs a la Guerra Civil, i la segona, Les banderes de l’1 d’abril, se situava als moments inicials de la postguerra espanyola, la pròxima tindrà com a context històric el segle XXI: “Començo a tenir edat per entendre què em passa ara mateix”, explica.

Amb I demà el paradís, Vives s’ha deixat anar: “Em sento escriptor. El que m’impulsa a escriure és com s’enfronten els personatges a un paisatge determinat, i no em refereixo a un espai físic”. Amb la novel·la que acaba de publicar vol deixar enrere el qualificatiu de novel·lista històric: “M’he tret un mort de sobre; és impossible llegir això com una novel·la històrica. Està molt més centrada en les persones que no pas en els escenaris”.

Vives no creu en paradisos, però imagina com seria el seu país ideal: “Aspiro a viure en un país en què la literatura pugui ser una forma de vida. Sóc fusterià de cap a peus. I crec que el mercat literari hauria de ser els Països Catalans”.