Els papers desconeguts de Teresa Pàmies contra la censura i els premis
Una professora italiana rescata articles de l'escriptora publicats a Roma
Barcelona“D’equanimitat, independència i rigor en tenen la majoria d’homes i dones que componen els jurats literaris comercials, però els mecenes procuraran que l’obra premiada pugui passar la censura. A l’hora de la veritat allò que decideix -a l’hora Fraga- no és la qualitat de l’obra i la roentor del tema, sinó dos factors que, en essència, són només un: allò político-comercial”, escrivia Teresa Pàmies, amb el nom de Teresa P. Bertrán, a la revista Realidad. Revista de cultura y política el 1966. La revista es va publicar a Roma sota el paraigua del partit comunista italià entre el 1963 i el 1966, i entre el 1967 i el 1973. “Estava preparant un congrés que farem sobre la revista quan vaig trobar aquests articles. No duien la firma de Pàmies, però sí el seu segon cognom i, pel contingut, vaig creure que podia ser ella. L’IEC i la comissària de l’Any Pàmies, Montse Barderi, m’ho van confirmar”, assegura Carla Perugini, professora jubilada de la Universitat de Salern.
L’escriptora Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 - Granada, 2012), de la qual enguany se celebra el centenari del naixement, va titular l’article sobre el morrió de la censura Los premios literarios a la hora Fraga. En el mateix article, Pàmies comentava els premis Nadal del 1965 que va guanyar l’escriptor colombià Eduardo Caballero Calderón: “Durant dues hores el jurat del Nadal va estar debatent sobre sis obres, entre les quals una de titulada Perpetua, de Teresa P. Bertrán, o sigui: una servidora”. Perpetua Cadenas és la protagonista de La chivata, el nom amb què Pàmies va optar al premi Planeta, molts més anys després: el 1986. Tampoc es va emportar el guardó; ho va fer Terenci Moix amb No digas que fue un sueño. Tanmateix, Planeta va decidir publicar-li l’obra.
Represàlies i traïcions
“Perpetua i La chivata són la mateixa novel·la, la qual cosa desmenteix aquells que diuen que Pàmies escrivia a raig, perquè va publicar molts llibres quan va tornar a Catalunya: molts els havia escrit ja a l’exili -assegura la comissària de l’Any Pàmies, Montse Barderi-. La chivata parla de les represàlies i la traïció a persones que van denunciar companys mentre eren torturats o van decidir desertar, un tema cabdal de la seva literatura”.
A Los premios literarios a la hora Fraga, Pàmies menciona un article publicat a La Vanguardia, l’endemà del veredicte del Nadal, en què un membre del jurat assegura: “Entenc que el terreny relliscós no ha valgut una puntuació més alta a aquesta novel·la de Teresa Bertrán”. I Pàmies respon: “A l’hora Fraga, terreny relliscós és aquell a partir del qual es parli de política, no de qualsevol política, sinó d’una de ben concreta: la que a Fraga no li agrada. En definitiva, és en Fraga qui ha de donar el disc verd a l’obra destinada a ser publicada a Espanya. És el caid”. Pàmies acabava dient que sabia que Perpetua no podia guanyar un premi literari, però havia decidit enviar-lo al Nadal i no se’n penedia: “Set senyors que mereixen tot el meu respecte [es refereix al jurat] han conegut la Perpetua i han hagut d’escoltar-la”.
Una altra prova bastant irrefutable és un dels altres articles publicats per Pàmies a Realidad. Revista de cultura y política, Juglares y trobadores modernos, que neix a partir del concert de Raimon a l’Olympia de París del 7 de juny del 1966, i en el qual Pàmies recorda haver ressenyat un altre concert del cantautor a la revista Serra d’Or. En un altre article, La enfermedad del libro español, Pàmies reflexiona sobre per què els llibres espanyols tenen dificultats per seduir el mercat d’Amèrica Llatina. “L’interès per Espanya existeix, viu i actiu. Però els llibres editats a Espanya no parlen -o ho desvirtuen- d’allò que interessa els lectors de l’Amèrica Llatina”. Altra vegada l’escriptora assenyala la censura i Fraga com a grans responsables d’aquest desinterès.
Finalment, a Habla la mujer... Pàmiescritica dues obres que als anys 60 analitzaven “els problemes” de la dona espanyola. Les dues obres -una de les quals la firma Maria Aurèlia Capmany i l’altra un grup d’intel·lectuals madrilenyes liderat per María Campo Alange- fracassen, segons l’escriptora. L’error de Capmany, segons Pàmies, va ser només escoltar “estudiants inquietes”. Per part de les intel·lectuals madrilenyes, l’equivocació va ser només tenir en compte dones “mimades i protegides”. En resum, les obreres i els seus problemes no apareixien enlloc.
