'Nomadland' redimeix uns Globus d'Or convertits en acte de contrició

BarcelonaÉs costum que el president de l'Associació de Premsa Estrangera de Hollywood pugi a l'escenari durant la gala anual dels premis per pronunciar unes paraules que, bàsicament, intenten desviar l'atenció sobre el fet que l'organització és un minúscul lobby acusat reiteradament de pràctiques corruptes i poc transparent en les seves finances, un club privat amb regles d'admissió opaques format en alguns casos per persones que ni tan sols exerceixen de periodistes i en què no hi ha normes clares per evitar que les votacions siguin adulterades pels regals que fan les productores als socis. Però en la gala dels Globus d'Or que es va celebrar aquest diumenge van ser tres els membres de l'associació els que van pujar a l'escenari, i no per parlar de les seves bones accions al llarg de l'any, sinó per entonar un mea culpa: “Com en les pel·lícules i les sèries, la diversitat és vital. Reconeixem que necessitem més membres negres a l'organització i hi treballem”.

Tanmateix, a ningú li van estranyar aquestes paraules, perquè els Globus d'Or s'han celebrat aquest any en un clima de crítiques furibundes a l'associació que els organitza per no haver nominat a millor drama o millor comèdia cap pel·lícula amb directors afroamericans, crítiques que assenyalaven com a únic motiu l'absència de membres negres a l'associació. No importa que tinguin membres indis, turcs o àrabs, ni que la majoria de socis siguin europeus, on la població afrodescendent és de l'1,6%: el Hollywood actual pot tolerar la corrupció i la negligència reiterada d'una organització, però no l'incompliment de la quota simbòlica de nominacions negres.

Punyalades contra els organitzadors

Han sigut, per tant, uns Globus d'Or estranys i descafeïnats, celebrats en dues ciutats, Los Angeles i Nova York, i amb connexions per videotrucada a les cases dels nominats. Una gala marcada per la pandèmia però també, i molt, per les crítiques explicitades per les mateixes presentadores de la gala, Tina Fey i Amy Poehler, que al monòleg inicial han descrit els organitzadors dels premis com “prop de 90 periodistes no negres d'arreu del món que venen als junkets de premsa a la recerca d'una vida millor” tot afegint que “un parell d'ells podrien ser fantasmes i, segons alguns rumors, l'alemany és simplement una salsitxa a la qual han pintat una cara”.

Davant l'absència de celebritats entre el públic, les punyalades més esmolades de Fey i Poehler tenien un sol objectiu. “Tothom està enfadat amb l'Associació de la Premsa Estrangera. I és cert que han nominat molta porqueria, però això ho fan cada any, és el seu rotllo”, deia Poehler, i Fey continuava: “Però també han passat per alt un munt de pel·lícules liderades per persones negres. I tots sabem que les gales de premis són estúpides. Oh, sí, són estúpides. Però fins i tot les coses estúpides han de ser inclusives. Potser no heu rebut el memoràndum perquè treballeu a la part del darrere d'un McDonald's francès, però això ho heu de canviar”. No és estrany que poc després del monòleg la presidenta de l'associació fes el seu discurs autocrític, que no estava previst a l'escaleta. I com a acte de contrició es podrien llegir també part dels premis de la nit, que han privilegiat nominats negres com Daniel Kaluuya com a millor actor secundari per Judah and the black mesiah, Andra Day com a millor actriu de drama per The United States vs. Billie Holiday, Jon Baptiste per la música de Soul (compartit amb Trent Reznor i Atticus Ros) i el previsible premi pòstum a Chadwick Boseman per La madre del blues.

Triomf a contracorrent

Però el que ha redimit aquesta edició dels Globus d'Or de la irrellevància no han sigut les bromes de Poehler i Fey sobre el fetitxisme de Tarantino pels peus femenins ni el parell de gags protagonitzats per còmics del planter del Saturday Night Live –especialment brillant la paròdia d'un discurs d'agraïment caòtic de Maya Rudolph i Kenan Thompson–, ni tan sols els glops d'alcohol que bevia David Fincher cada cop que perdia un premi o el desacomplexat concepte d'etiqueta de Jason Sudeikis i la dona de Jodie Foster. Al final, la cosa que importa d'aquests Globus d'Or és que s'ha premiat una bona pel·lícula, Nomadland, premi al millor drama i a la millor direcció de Chloé Zao, segona directora en guanyar el Globus d'Or després de Barbara Streisand.

L'èxit de Nomadland ja es en si un gest a la contra, perquè es tracta d'una de les últimes pel·lícules de Fox Searchlight, el braç de qualité de Twentieth Century Fox, absorbit per Disney i de futur incert. Un drama d'autor amarat de realisme i consciència social que contempla els efectes de la crisi del 2008 a través del retrat d'una viuda que viu i viatja amb la seva furgoneta pels Estats Units a la recerca de feina. Una dona amb gran coratge i dignitat, una mena d'heroïna fins i tot, però no exactament del tipus que protagonitza pel·lícules a Disney. La interpreta una actriu immensa, Frances McDormand, ignorada en favor de la jove Andra Day.

Baron Cohen, premi a la millor dedicatòria

L'altra bona notícia dels Globus d'Or és el reconeixement del talent còmic de Sacha Baron Cohen, premiat com a actor de comèdia per la seqüela de Borat, que també va triomfar com a millor pel·lícula de comèdia o musical. El còmic també es podria haver endut el premi al millor agraïment: “Aquesta pel·lícula no hauria sigut possible sense l'altra estrella de la pel·lícula, un talent nou i fresc que es va revelar com un geni de la comèdia”, va dir al rebre el primer Globus d'Or de la nit. “Em refereixo, esclar, a Rudy Giulani. Quantes rialles només per abaixar-se la bragueta”. També va estar agut quan, després del premi a la millor comèdia, va dir: “Un moment, Donald Trump afirma que l'elecció no és vàlida perquè molts vots eren de gent morta”. I va afegir, tot seguit: “Donald, és molt lleig dir això de l'Associació de Premsa Estrangera”. El premi a Soul com a millor film animat, el de millor actriu de comèdia per a Rosamund Pike per I care a lot i el de millor secundària per a Jodie Foster per The mauritanian completen un palmarès en què l'anècdota ha sigut el premi a la millor pel·lícula de parla no anglesa per a un film nord-americà però parlat en coreà, el drama Minari.