La glòria de Canes és per a Banderas i Bong Joon-ho

Premien l’actor malagueny i Almodóvar es queda sense una Palma d’Or que guanya la coreana ‘Parasite’

La glòria de Canes és per a Banderas  i Bong Joon-ho
Xavi Serra
25/05/2019
3 min

CanesAlejandro González Iñárritu, president del jurat del Festival de Canes, va dictar sentència repartint la glòria i el dolor entre guanyadors i perdedors d’un palmarès amb absències flagrants. Pedro Almodóvar va perdre una nova oportunitat -ja en són sis- de guanyar la Palma d’Or, que finalment va ser per a la coreana Parasite, de Bong Joon-ho, al·legoria formulada en clau de sàtira divertidíssima amb comentaris socials incisius sobre els desequilibris que sostenen la piràmide de classes. Però no tot van ser llàgrimes a ca n’Almodóvar: Antonio Banderas es va emportar el premi al millor actor pel seu treball a Dolor y gloria, on encarna amb emoció i sensibilitat Salvador Mallo, l’ alter ego fílmic del cineasta manxec.

La victòria de l’actor malagueny de 58 anys va acabar amb les opcions d’Almodóvar, ja que les normes de Canes especifiquen que el film guanyador de la Palma no es pot endur cap altre premi. Banderas, efusiu, va dedicar el seu triomf al director de Dolor y gloria. “El respecto, l’admiro, l’estimo, és el meu mentor -va dir a l’escenari del Grand Theatre Lumière-. M’ha donat tant en la vida que no tinc més remei que dedicar-li aquest premi”. El reconeixement a Banderas és el més important de la carrera de l’actor, que tot i les seves cinc nominacions als Goya només el va guanyar quan l’hi van concedir el 2015 a títol honorífic. El premi de Canes el situa en una molt bona posició per entrar en la cursa de l’Oscar i aconseguir la seva primera nominació.

Sàtira social ovacionada

Els primers indicis de la Palma d’Or de Parasite es podrien haver intuït veient la reacció del públic durant la projecció de premsa del film, l’única de la competició amb rialles a dojo i ovacions espontànies a seqüències concretes. Bong Joon-ho ja havia abordat el tema de la desigualtat a les magistrals Snowpiercer i Memories of murder, però aquí el mecanisme narratiu està a prop de la comèdia, tot i que tan negra que en el tram final s’escora cap a la tragèdia. El film comença una mica com l’anterior Palma d’Or de Canes, la japonesa Un assumpte de família, mostrant com una família pobra subsisteix gràcies a la picaresca dels seus membres i algunes feines precàries. Quan el fill es converteix en tutor d’una nena rica, la família aprofita el cop de sort per infiltrar-se en la majestuosa casa de la nena substituint els empleats domèstics mitjançant un pla maquiavèl·lic. Entre l’humanisme pervers de Buñuel i la precisió narrativa de Hithcock, Parasite construeix una metàfora esfereïdora del preu de pujar en l’escala social a costa dels que són a l’escalafó més baix.

Molta recompensa va ser el Gran Premi del Jurat (el segon en importància) per al debut de Mati Diop, Atlantique, que explora el drama dels joves que marxen en pastera del Senegal però observant les imatges dels que es queden, aquí una noia promesa en matrimoni però enamorada d’un altre noi desaparegut sota les aigües ominoses de l’Atlàntic que torna en forma d’esperit errant a rematar afers pendents, un recurs enginyós que no maquilla les limitacions del film. Tampoc s’entén el premi de direcció per als germans Dardenne per la que és segurament la seva pel·lícula més tosca i desafortunada, que tracta el tema de l’extremisme islàmic a través del retrat d’un adolescent d’origen àrab radicalitzat que ataca la seva pròpia mestra. Coherent amb el seu cinema, és un film directe i sense lliçons didàctiques, però tan tancat en ell mateix que la redempció final és ridícula de tan forçada.

Sobta per excessiu el premi de la interpretació a Emily Beecham per Little Joe, i per insuficient el de millor guió a Céline Sciamma per Portrait de la jeune fille en feu, el meravellós drama històric sobre l’amor condemnat de dues dones del segle XVIII. I, a part de la menció d’honor a Elia Suleiman per It must be heaven, el palmarès el tanquen les dues pel·lícules igual d’emprenyades amb la injustícia del seu entorn, la brasilera Bacarau i la francesa Les misérables, que es van repartir ex aequo el Premi del Jurat.

stats