“Aquests nens d’aquí poseu-me'ls en mode avió”

BarcelonaAl parc del Turó de la Peira, allà on Barcelona no ensenya el seu skyline de revista d’arquitectura, sinó un mar d’edificis que envaeix turons i humils casetes adossades, una troupe de més de cent pallassos tenen la missió de fer viatjar les famílies que hi arriben a llocs tan exòtics (i conflictius) com el Congo, Burkina Faso i Etiòpia. Pallassos Sense Fronteres s’ocupa de la programació d’aquest parc que –innecessàriament– s’ha tancat del tot al públic per instal·lar-hi sis escenaris escampats que puguin funcionar alhora. Només s’hi pot accedir amb entrada, però aquí sí que admeten que facin cua els que no han sigut previsors i hi entrin si hi ha aforament lliure. “Quinze cap al Congo sense entrada”, sento que organitzen. I tot i aquesta cintura, veurem maleïdes cadires buides.

Mascaretes amb nas vermell es passegen per la muntanya. Senyors amb mallots fent de tomàquet i ballant el bugui-bugui. Camallargs. Peusgrossos. Res no s’assembla a la realitat, i és d’agrair. El lloc és fantàstic i les divuit companyies de pallassos que hi actuaran al llarg del dia saben fer riure a absolutament tothom. Fins i tot amb instruccions covid impossibles: “I ara farem el tren mantenint la bombolla”, diu Pep Callau, i ja veus les famílies donant voltes a les seves cadires... fins que han de passar per sota les xanques d’un pallasso. Fins i tot fa bromes dirigides als pares, saludant en italià el president que era a “l’Alghero”. 

“Aquests nens d’aquí poseu-me'ls en mode avió”, demanen els madrilenys Circo Psikario. Totes les companyies han sigut voluntàries en zones de conflicte o en camps de refugiats en expedicions de Pallassos Sense Fronteres, així que ser aquí deu ser pa sucat amb oli. La seva Mercè va més enllà de la festa: a cada territori-escenari expliquen què hi passa, donen a conèixer la feina d’aquesta ONG sobre el terreny i, al final del recorregut, venen marxandatge per recaptar fons. Els artistes són els primers solidaris: avui cobren per actuar, però donen el 30% del catxet a l’entitat.   

Arriba amb bicicleta en Tortell Poltrona vestit de Jaume Mateu –o és al revés?– i m’explica les ganes que té de tornar a marxar a buscar somriures pel món. El març del 2019 era a Etiòpia actuant davant de refugiats de Sudan del Sud. “És la primera vegada a la vida que veuen un espectacle i per tant som els millors, som boníssims, però és que segurament serà l’última vegada que veuran alguna cosa”, explica. Vist així, el contrast amb qualsevol escenari de la Mercè és gairebé dolorós. “El contrast el vivim cada dia les persones que hem sortit al món per veure com és el món. No és fàcil. Sembla mentida que hi hagi tanta misèria espiritual davant la bellesa del mar, el cel i els arbres”, diu. Per això anima els artistes a anar-hi per valorar “l’aigua, la llum i el menjar” i a tornar aquí per explicar què hi han trobat.

La Mercè volia descentralitzar-se, però amb escenaris com aquest ha anat molt més lluny que a Nou Barris.