El Palau Sant Jordi, segona residència d’Estopa

BarcelonaNou vegades al Palau Sant Jordi en vint anys. Els Estopa es passegen per aquest símbol de l’olimpisme barceloní amb la mateixa tranquil·litat que fent un tomb pels carrers del seu barri, Sant Ildefons, a Cornellà. Cap altre artista ha mantingut aquest ritme de convocatòria a casa nostra, perquè no hi ha gaires bandes que tinguin una militància tan extraordinàriament fidel com la seva, que ahir va tornar a omplir la pista barcelonina. Seran 34.000 persones en dues nits consecutives cridades a files pels germans Muñoz: pare, fill i esperit sant del rumba-rock d’aquest segle.

Ho van dir ells mateixos en una entrevista recent en aquest diari: els Estopa no són de pujar a cap carro. S’han mantingut al marge de modes, sense canviar de gèneres, ni anant a viure a Miami, ni fent declaracions alliçonadores. És aquesta senzillesa, honestedat i poca pretensió d’incidir el que els ha donat la preuada credibilitat, tan buscada per altres artistes.

Aquesta nova gira, que ha arribat a Barcelona per partida doble, dissabte i diumenge, serveix per presentar nou disc, Fuego, però també per celebrar les dues dècades de banda, excusa per començar la nit amb un clàssic. Tu calorro, cantada per un públic eixordador, és un símbol que ens recorda que Estopa va ser un dels últims grups en triomfar en època preinternet gràcies a una maqueta rudimentària, l’última gran victòria del boca-orella físic. Un altre clàssic, aquest del seu segon disc, Vino tinto, va donar pas al gruix d’un concert que apuntava al que finalment acabaria passant: una volta per la història del grup, que és també un passeig per una manera d’entendre la música fora de la urgència de les novetats, i amb intermitents incursions als temes més recents.

Foc a Montjuïc

“Vosaltres ens heu vist créixer, gràcies per ser una autèntica família”, va exclamar David Muñoz abans d’atacar Fuego, la cançó emblema del seu nou disc, un elapé que sona a Estopa des de la primera nota, amb totes les coses bones i també les dolentes, implícites a les seves cançons: és un grup que no s’ha mogut un mil·límetre del mateix lloc en vint anys. La banda va dividir el concert en set blocs, intercalant treballs “com una màquina del temps”, com assegurava el José, sense donar especial importància al nou àlbum, que va tenir una rebuda desigual: de la tebiesa d’ Escrita en la frente a l’energia d’Atrapado.

“Les primeres vegades que tocàvem aquí estàvem massa al·lucinats, ara ens ho passem genial”, va dir el David, visiblement emocionat. Després de tres hores de concert, el públic també s’ho havia passat genial, sobretot amb els títols que són himnes de la música catalana: La raja de tu falda, El del medio de Los Chichos, Me falta el aliento o Cacho a cacho, temes que han canviat vides per sempre. Ahir els germans Muñoz van sonar amb la mateixa frescor que l’any 2000. Res sembla haver canviat, tret d’uns quants cabells blancs a l’escenari i a la pista. En acústic van versionar Me’n vaig a peu, de Joan Manuel Serrat i amb Como Camarón van tancar un concert cantat i ballat sense descans per un públic entregat i absolutament heterogeni.