El Palau, als peus del piano de la doctora Pires

Maria João Pires

Palau de la Música. 22 de febrer

22 de febrerInvestida dimecres doctora honoris causa per la UPF, Maria João Pires va tornar a l’escenari del Palau de la Música per oferir un magnífic recital, dins de la temporada Ibercamera. El ple total feia preveure una vetllada extraordinària, i la pianista portuguesa, lluny de defraudar, va superar amb escreix les expectatives. El programa era tan atractiu com exigent, amb la sonata KV 332 de Mozart, la número 8 o Patètica de Beethoven i, a la segona part, un estol de nocturns i valsos de Chopin.

Els concerts de Maria João Pires sempre estan revestits d’aquell deix de misticisme i d’intimisme propi dels músics que no busquen l’èxit mediàtic i que són feliços de compartir moments artístics únics amb uns quants acòlits. És així com la petitesa física de l’artista lusitana s’erigeix en grandesa davant del teclat, no tant pel domini tècnic -sobrat- com per l’exquisida sensibilitat, que mai esdevé sensibleria de cara a la galeria. A més, amb els anys Pires ha guanyat musculatura en la interpretació d’autors com Mozart, que anys enrere sonava a les seves mans un xic amanerat. Ara resulta molt més proper al patetisme romàntic, sense oblidar els dibuixos que el genial salzburguès obliga a lligar i a estampar de cap a cap del teclat.

Després de Mozart i d’una Patètica beethoveniana que ja va establir càtedra, era el torn de Chopin. Escoltar la precisió en la digitació del Nocturn núm. 2 o les irisacions cromàtiques, quasi impressionistes, del final del Nocturn núm. 3 ja forma part del millor que aquest crític ha escoltat al llarg d’aquesta temporada. Si a això hi sumem el discurs expressiu en la seva justa mesura, el carisma revestit de discreció i una execució amb escassos errors que dotaven d’humanitat una artista completa, la conclusió és fàcil: més que a un concert, vam assistir a una festa.