ValènciaEl cementiri de Paterna, una localitat que s’alça en un petit turó a tocar de la ciutat de València, és un miratge. El visitant primerenc pot deixar-se embolcallar per la seva tranquil·litat, netedat i ordre, o ser entabanat per la pulcritud i el sempre comprensible anhel d’harmonia. Però tot és una il·lusió, un joc d’aparences que amaga un turment dolorós: el que pateixen les famílies que des de la primavera de l’any 1939 visiten les 55 fosses comunes que amaguen els cossos de 2.238 afusellats per la repressió franquista. Un règim que no va estalviar esforços per fer del fossar valencià un autèntic laberint, però que no va aconseguir doblegar la determinació de les dones, germanes i filles de les víctimes. Perquè han sigut sobretot les dones les que han transitat aquest calvari, entestades a espigolar testimonis, sempre dits en veu baixa, sempre escoltats d’amagat. A les palpentes han il·luminat la foscor que van teixir les execucions i la desaparició del llibre de soterrament del cementiri. Han identificat les fosses i aquells que s’amunteguen a dins seu i, any rere any, han dipositat petites rajoles amb el nom de les víctimes. Han resistit i han perseverat, amb la boca tancada i un nus a la gola.
La mateixa constància que van mostrar les culates dels fusells de la Guàrdia Civil, obstinades a trencar totes les humils manissetes -ceràmiques tradicionals valencianes- que les famílies deixaven damunt dels anònims monticles de terra.
L’horror no és, però, patrimoni del cementiri de Paterna: és compartit amb el conjunt del País Valencià. A tot el territori la xifra de fosses comunes catalogades actualment és de 299, tot i que el director arqueològic de l’Associació Científica ArqueoAntro, Miguel Mezquida, assegura que és “un nombre substancialment inferior al real, com també passa a Paterna”. S’hi amaguen els cossos de prop de 5.000 persones, una xifra que puja “fins a les 12.000 víctimes si se sumen els morts registrats a la rereguarda durant la Guerra Civil”, segons assenyala Vicent Gabarda, doctor en història de la Universitat de València.
Un autèntic genocidi ideològic
Les primeres escletxes en el mur de silenci que va erigir el franquisme van arribar amb la Transició. Es van col·locar els taulells amb els noms i cognoms i es van alçar monòlits i memorials en homenatge als jornalers, sindicalistes, regidors i alcaldes que, un cop acabada la Guerra Civil, van ser víctimes dels judicis sumaríssims. Ho denuncia amargament Santi Vallés, portaveu de l’Associació de Familiars de Víctimes de la Fossa 113, que busca el germà de la seva àvia. Vallés subratlla que els afusellaments es van produir “entre els anys 1939 i 1956, quan la guerra ja s’havia acabat”. “Estem parlant de repressió contra civils, d’un autèntic genocidi ideològic”, afegeix.
Les famílies de les víctimes van llaurar el 2012 una nova esquerda en l’estratègia franquista de la desmemòria: la de l’exhumació de les fosses comunes. La primera que es va obrir va ser la 126, tot i que parcialment: només es pretenia recuperar els cossos que eren en taüts a la part superior. Aquesta deferència, la dels fèretres, era del tot excepcional i va ser aconseguida gràcies a les negociacions amb el fosser, dutes a terme d’amagat i a correcuita pels familiars. En total es van recuperar 12 persones, de les quals, i després de les proves d’ADN, únicament se’n van poder identificar quatre. La resta dels represaliats de la fossa, un mínim de 167, encara dormen amuntegats entre clapes de calç i silenci.
L’exhumació de la fossa 126 va estar acompanyada per les de les localitats de Benaixeve (a la comarca dels Serrans), Albalat dels Tarongers i Sogorb (al Camp de Morvedre), Torrent (a l’Horta Sud), el Toro (a l’Alt Palància) i la ciutat de València entre els anys 2010 i 2012, on es van exhumar 35 persones. A més, en aquest període -oasi d’esperança per a les famílies- també es van obrir 25 fosses comunes a l’àrea de l’agrupació guerrillera de Llevant i Aragó, on es van recuperar 45 cossos de maquis. La majoria de les actuacions van estar emparades per les ajudes del govern de l’Estat encapçalat per Rodríguez Zapatero i la llei de memòria històrica aprovada el desembre del 2007. Amb l’arribada del Partit Popular de Mariano Rajoy aquest suport va desaparèixer. De fet, el 2013 els impulsors de l’exhumació d’una fossa a Borriol (la Plana Alta) amb dos afusellats a dins van haver de recórrer a una campanya de micromecenatge per recaptar 6.850 euros. En van recollir 9.000 en 12 dies. Per al coordinador del Grup de Recuperació de la Memòria Històrica, Matías Alonso, “el ràpid suport aconseguit demostra que les actuacions sí que tenien el favor de la ciutadania”. L’excavació de Borriol no va trobar els dos cossos previstos, però sí una fossa amb 72 soldats del bàndol franquista que, tot i la difusió de les seves identitats, no van ser reclamats per cap familiar: a hores d’ara encara segueixen en aquesta la localitat de la Plana Alta.
La represa de les exhumacions
Cinc anys després de l’exhumació de la fossa 126, aquest 2017, i gràcies al suport econòmic de l’àrea de memòria històrica de la Diputació de València, un organisme creat el 2005 arran del canvi polític viscut a la institució i impulsat per Esquerra Unida, s’ha reprès la recuperació dels cossos del cementiri de Paterna. Amb aquest objectiu, l’organisme provincial va aprovar el 2016 una partida de 233.000 euros que, davant de l’allau de peticions, s’ha ampliat aquest juliol fins als 500.000. Un increment que Miguel Mezquida ja avança que “es quedarà curt”. Aquests diners han permès obrir cinc fosses comunes i recuperar les restes de 61 víctimes, a les quals durant els pròxims mesos se’ls faran les proves d’ADN. El resultat de les exhumacions no ha sigut el que s’esperava, ja que la previsió era trobar els cossos de 80 represaliats. El director arqueològic d’ArqueoAntro explica que l’absència de les restes té l’origen “en les excavacions clandestines que s’han dut a terme durant el franquisme”. “Els familiars venien a les nits i, d’amagat, com podien, exhumaven els cossos per endur-se’ls als seus municipis. També cal sumar-hi alguns trasllats autoritzats que desconeixem per la desaparició del llibre de soterrament”, afegeix.
El balanç agredolç de les exhumacions accentua l’angoixa que viuen els familiars, com el cas d’Eduardo Ortuño, que va començar a buscar el seu avi fa 12 anys: “Ma mare m’ho va demanar. Ell només era un jornaler que van matar perquè estava afiliat a la CNT. En aquest temps hem estat pelegrinant pel desert. Primer anava als ajuntaments i em deien que ho deixés estar, que no aconseguiria res. Després preguntava a la gent més gran, que m’explicaven que el cementiri de Paterna és un laberint concebut perquè no s’hi trobi ningú”.
La feina d’Ortuño o Vallés, així com la de la resta de membres de les associacions de familiars de víctimes, ha propiciat una creixent presència de les tasques dutes a terme a Paterna en els mitjans de comunicació, una visibilitat que, alhora, ha provocat la incorporació de nous afectats. Un exemple és el cas de Núria Cubero, que busca el seu oncle, afusellat un cop acabada la guerra per haver sigut voluntari a l’exèrcit republicà. Cubero explica que “deixar les coses com estan, com molta gent defensa”, lluny de facilitar el dol el dificulta. “Jo ho he portat molt malament. La meva mare va perdre el seu pare i el seu germà -diu-. Hem patit vergonya i silenci. De menuda jo no entenia perquè vivíem amb tanta pena i tristesa, ara sí”.
“Incomprensió” de la justícia
El dolor de les famílies es veu accentuat pel que qualifiquen “d’incomprensió de la justícia”. En el cas de la fossa 113, l’única investigada judicialment, el procés va durar sis dies, el que va necessitar el forense per confirmar que “els cossos poden tenir una data superior als 20 anys i correspondre a represaliats de la dictadura”, una circumstància que, segons la magistrada, evidencia que les morts han superat “amb escreix el temps de prescripció”.
Per a Miguel Esteve, a qui li van matar l’avi, venedor ambulant, per “la seva adhesió a la rebel·lió”, la decisió de la jutge va ser “un cop molt dur”. “Per primera vegada havíem pensat que teníem el suport de l’Estat, però no, la il·lusió ens va durar sis dies”, explica.
Igual de crítica es mostra la diputada provincial i delegada de Memòria Històrica Rosa Pérez, que explica que “per tancar les investigacions els tribunals sempre al·leguen la llei d’amnistia i la prescripció dels crims, però el que obliden és que estem parlant de delictes de lesa humanitat que no prescriuen, i que estan inclosos en el dret internacional, que és una norma de rang superior”. “Però en un país on la separació de poders no és real, doncs passa el que passa”, conclou.
Un centre per a la memòria històrica i d’interpretació de la Guerra Civil
L’actuació decidida de la Diputació de València en l’exhumació de les fosses del cementiri de Paterna contrasta amb el ritme relaxat mostrat pel govern valencià i el Parlament autonòmic, que el 5 de juliol, dos anys després de l’inici de la legislatura, va aprovar continuar amb el tràmit de la llei de memòria democràtica i per a la convivència. Tot i que la normativa preveu finançament públic per a l’exhumació i la identificació de víctimes del franquisme, els terminis inherents al debat legislatiu podrien propiciar que la norma no s’aprovés fins al segon semestre del 2018 i, en conseqüència, la convocatòria d’ajudes per a l’excavació de fosses es retardi fins al 2019.
A mig camí entre la Diputació de València i la Generalitat Valenciana es troba l’Ajuntament de Paterna, que el 27 de juliol va aprovar una moció que reclama la construcció a la localitat d’un centre per a la memòria històrica i d’interpretació de la Guerra Civil i la posterior repressió franquista. La iniciativa també sol·licita que es declari Bé d’Interès Cultural el Terrer, el monticle on es van afusellar els 2.238 represaliats, i el Camí de la Sang, el recorregut de prop de 800 metres que feien els camions o carros per transportar els cossos fins al cementiri.