Un país de nets de minyones

BarcelonaA finals del segle XIX i fins a mitjans del segle XX, milers de dones, la majoria joves i solteres, van abandonar els seus pobles d'origen per anar a nuclis urbans amb l'esperança de millorar les seves condicions de vida. No hi havia gaires opcions laborals i la majoria van entrar a formar part del servei domèstic. Quasi sempre –i al segle XXI les coses no han canviat gaire– en condicions precàries perquè sistemàticament se les ha exclòs de la legislació laboral. La historiografia, fins fa ben poc, tampoc no ha tingut gaire en compte les minyones. Mònica Borrell-Cairol amb la tesi doctoral El servei domèstic a la ciutat de Barcelona, 1900-1950 i Tura Tusell amb el treball final de màster Anar a servir. Una aproximació al servei domèstic i al treball de les minyones a partir de fonts demogràfiques. Catalunya, 1848-1930 analitzen qui eren aquestes dones, d'on venien, com trobaven feina, per què sistemàticament la llei no les ha tingut en compte, en quines condicions treballaven i si realment van trobar en el servei domèstic una via per sortir de la pobresa. Un dels principals problemes que han tingut les dues historiadores són les fonts, que sovint invisibilitzen les treballadores del servei domèstic.

Poques autòctones i moltes immigrants

Entre el 77% i el 100% de les minyones que apareixen als padrons que van des del 1848 fins al 1931 eren solteres i esperaven que servir fos tan sols una cosa transitòria. Tanmateix, casar-se no implicava necessàriament deixar de treballar. Sovint el salari del marit no arribava per alimentar tota la família i, aleshores, les dones tornaven a servir però ho feien per hores i com a serventes externes.

"La majoria de dones que entraven a servir eren immigrants i ho continuen sent ara; al segle XIX podien ser d'un poble proper i al segle XXI són de l'altra banda de l'oceà", diu Tusell. De la totalitat de serventes que ha estudiat Tusell, un 75% eren immigrants. A Vilafranca del Penedès, per exemple, el 1924 tan sols un 6,54% de les actives nascudes a la ciutat eren serventes. En canvi, un 71% de les treballadores immigrants es dedicaven al servei domèstic. Un fenomen semblant passava a Barcelona: el 1930 les serventes nascudes a la capital catalana no arribaven al 10%. La afluència de dones que anaven a servir a Barcelona inquietava alguns diaris pel desequilibri demogràfic que causava. "És excessiva la diferència entre sexe femení i masculí des de l'edat dels 16 anys fins als 30 però segurament aquesta diferència és deguda al gran contingent de dones que immigren a Barcelona per dedicar-se al servei domèstic", es podia llegir l'any 1934 a la Gaseta Municipal de Barcelona.

Les agències que garantien la moral de les serventes

Les minyones trobaven col·locació sobretot amb el boca-orella, els anuncis a la premsa i les agències privades de col·locació. "Els noms d'aquestes agències ja diuen molt sobre quin tipus de perfil es demanava –detalla Borrell-Cairol–. El Modelo, La Verdad, La Moralidad, La Confianza, La Protección... acreditaven a les seves clientes que les dones contractades tenien trajectòries irreprotxables tant en l'àmbit laboral com moral". Hi havia agències que, fins i tot, proporcionaven serveis de detectiu per controlar les minyones, i es van intentar establir oficines municipals de vigilància del servei domèstic.

Al costat d'aquestes agències també hi havia les institucions religioses que formaven les noies i garantien serventes fidels, abnegades i disciplinades. Sovint fer de minyona era l'únic futur que s'oferia a les noies més vulnerables. "Moltes institucions assistencials que recollien orfes educaven les nenes per fer de criades i actuaven com a autèntiques agències de col·locació", explica Tusell.

Al llarg de les primeres dècades del segle XX el servei domèstic va anar perdent l'especialització i els homes van anar desapareixent: xòfers i cuiners, per exemple, van traslladar-se a altres sectors. La feina va continuar feminitzant-se i precaritzant-se i cada vegada s'exigia més funcions a les dones. Es van convertir en noies a tot estar. És difícil saber quant cobraven perquè no hi ha estadístiques oficials, però el seu salari als anys trenta es podia assemblar al d'assistentes, ajudantes o aprenentes del sector industrial. "La diferència és que les del sector industrial tenien possibilitats de millorar i ascendir, i les minyones no", matisa Borrell-Cairol. A canvi se'ls oferia casa i manutenció però ningú garantia que les condicions fossin dignes. El diari Solidaridad Obrera, el febrer del 1936, recollia el testimoni d'una minyona: "A la meva cambra no hi havia higiene ni ventilació. Només una porta. Cap finestra. Com que havien de tancar-me amb clau, quan descansava, perquè el fill dels amos em buscava, m'asfixiava. Per esmorzar una arengada, i per dinar i sopar les sobres dels altres. Molts dies passava gana".

No devia ser una feina gaire atractiva perquè en moments en què s’ampliaven les oportunitats laborals les treballadores abandonaven el servei domèstic i es desplaçaven a una indústria que oferia millors condicions laborals i estava protegida per la legislació social. "Històricament ha sigut un sector precari que no ha sigut atès ni per l'estat ni pel sindicalisme. Hi va haver propostes que no van prosperar; sistemàticament ha sigut exclòs de la legislació laboral per la mateixa concepció del treball domèstic, i perquè s'identifica amb la dona del cap de família –relata Borrell-Cairol–. A més, significava entrar dins l’esfera privada i, per tant, l'estat no hi intervé". El servei domèstic va ser inclòs al Codi de Treball del 1931 per la Segona República però va continuar exclòs de la major part de la resta de normatives. Amb el franquisme es va tornar a les condicions del segle XIX. Actualment, Espanya continua sense haver firmat l'article 189 de l'Organització Internacional del Treball, que regula el treball del servei domèstic. 

El perill de quedar-se embarassada

El 1927 es va decidir no incloure-les en la prestació de maternitat amb l'argument que el clam no era unitari perquè les mestresses de casa s'hi havien manifestat en contra. Excloure-les va perjudicar moltes dones, perquè si una minyona es quedava embarassada sistemàticament se l'acomiadava i se la condemnava, en molts casos, a la marginalitat. "Tan sols he trobat estudis de Madrid o Santiago de Compostel·la en què s'analitza el tema i es constata que hi ha un gruix important de prostitutes que provenen de l'àmbit domèstic, i el discurs que el servei domèstic és font d'immoralitat és molt present. Moltes de les dones solteres que tenien fills a la Casa de Maternitat i Expòsits de Barcelona eren dones que declaraven treballar de minyones", diu Tusell. 

Anar a fer de minyona per a moltes havia de ser una etapa transitòria però no sempre era així ni acabava amb ascens social; a vegades, les condicions podien empitjorar. No totes podien estalviar ni s'aconseguia l'estabilitat anhelada. "Molt sovint qui experimentava aquest ascens era la següent generació", conclou Tusell.