Paco Plaza: "Si el Jaume Balagueró vol, jo m'apunto a rodar '[Rec]5'"

BarcelonaUna de les millors pel·lícules d'aquesta edició de Sitges, la britànica Host, conté un homenatge directe al [Rec] de Paco Plaza i Jaume Balagueró, un detall que diu molt de la transcendència d'aquell film en la història recent del cinema de terror. Aquest dissabte Plaza (València, 1973) rep al Festival de Sitges el premi Carrera Méliès, un reconeixement que li arriba un any després d'estrenar la magnífica Quien a hierro mata i amb un nou projecte a punt, La abuela, amb guió de Carlos Vermut.

En la teva filmografia hi ha nou pel·lícules i set són de terror. Què significa Sitges per a tu?

És casa meva. Sitges va ser la meva FP, el meu cicle formatiu de cinema. A mi no em preocupa que m'encasellin com a director de terror, és el cinema que m'agrada veure, el més divertit de rodar i de compartir amb el públic. I el festival és l'únic moment de l'any en què tots els que som aquí no ens sentim rars. Aquí deixes de ser el paio a qui li agrada veure com li tallen el cap a una paia i, simplement, ets un més. Per això intento venir sempre, tingui pel·lícula o no, perquè per a mi és el paradís, un bombolla de normalitat.

Quin va ser el teu primer Sitges?

El del 1991. Tenia 17 anys i vaig dormir al càmping Sitges. Quan vam arribar plovia i vam haver de muntar la tenda sota la pluja. I crec que el catàleg me'l va firmar Carlos Pumares! De pel·lícules recordo Tetsuo, Akira, Delicatessen, Europa i Va succeir a prop de casa teva. No està gens malament. No recordo quina va guanyar, perquè jo aleshores no estava informat, venia un cap de setmana i veia tot el que podia.

¿I el teu record més bèstia de Sitges?

És molt subjectiu, però per a mi va ser la projecció de [Rec] al cinema El Retiro. Va ser inoblidable. Mai he viscut una cosa així a Sitges, crec que ni tan sols amb una pel·lícula d'un altre director. El Jaume [Balagueró] i jo estàvem en un petit balcó molt emocionats per com funcionava la pel·lícula. El públic d'El Retiro és el més hardcore de Sitges i no paraven de cridar i aplaudir durant la pel·lícula, va ser increïble. Ho recordo com si fos una borratxera.

Va ser un moment important perquè el nostre cinema de terror perdés alguns complexos.

És que aquell any Sitges el va inaugurar El orfanato, va ser un any molt especial. La pel·lícula del Jota va arrasar en taquilla mentre nosaltres encara érem a Sitges. Va ser una mena de sacsejada que va generar un cert sentiment d'orgull entre els fans pel nostre cinema de terror semblant al que va significar per a la meva generació veure El dia de la bestia, que ens va fer creure que aquí també es podien fer pel·lícules de gènere molt bones. I espero que algun director jove faci aviat una pel·lícula que sigui la pròxima sacsejada.

Quins han sigut els teus mestres?

Chicho Ibáñez Serrador, per descomptat. I a nivell personal, el Jaume ha sigut company i mestre en moltes coses. Jo l'admirava molt des que vaig veure Alicia, el seu primer curt. Jo també feia curts i pensava: "Collons, aquest xaval català fa uns curts increïbles". Després ens vam fer amics i vam treballar junts i vaig aprendre molt d'ell. Però si hi ha algú a qui considero no ja mestre sinó guru o gairebé un germà gran és Álex de la Iglesia, que és el director que millor ha entès el gènere al servei d'un públic massiu. Repasses la seva filmografia i et cauen els collons a terra. Ell ha sigut sempre una mena de xerpa que ens ha obert camí a tots.

Amb Jaume Balagueró vau dirigir tres pel·lícules junts, els dos primers [Rec] i el documental sobre [Rec]Operación Triunfo

És difícil, però seria molt bonic dirigir [Rec] 5 amb ell. Si avui ve a la gala, que m'ha dit que vindrà, hem de parlar-ne. Ens ho hem passat tan bé rodant junts... Ho trobo a faltar. Si el Jaume vol, jo m'apunto a rodar [Rec] 5. A més, seria molt curiós veure què surt ara que hem tingut carreres diferents i hem treballat molt temps per separat. Amb els dos [Rec] que vam fer junts, especialment el primer, tinc el record de passar-nos-ho molt bé i això es notava en les pel·lícules, tenen una vitalitat molt desacomplexada que s'alimenta de la relació que teníem ell i jo en el rodatge.

Quin pla de la teva filmografia ha sigut el més important per a tu?

N'hi ha molts, però el pla final de Quien a hierro mata era tan important que vaig parlar amb la productora i vaig dir-li que si la pel·lícula no acabava amb aquell pla no la faria. I era conscient que era un pla molt fort i xocant, però per a mi era el resum de la pel·lícula i el volia preservar. Després hi ha plans que són importants per altres motius. A [Rec] 3 hi ha un pla en què els dos protagonistes assumeixen que ella morirà i la Leticia [Dolera] es gira i mira cap al Diego [Martín] i li fa un gest amb el cap que, cada vegada que el veig, m'emociona molt. Em sembla un moment impressionant d'intuïció de la Leticia com a actriu. I potser a tu no et crida l'atenció, però a mi m'emociona.

Què et fa més por en el cinema?

Em fan molta por les pel·lícules que parlen del dimoni de forma seriosa, com una cosa real que existeix. L'exorcista no la puc veure, només a trossos i de dia. És una pel·lícula que està impregnada de maldat, és la que més por m'ha fet a la vida.

És curiós perquè un dels teus pròxims projectes és una adaptació del còmic d'El Torres Roman ritual

És que no és el mateix veure'l que rodar-lo, que d'alguna manera em serveix de teràpia. Veure els mecanismes per dins i entendre com funcionen t'ajuda a desactivar-los. A més, la història és molt original: el Papa Ratzinger està posseït pel dimoni i, segons la tesi del còmic, tot el tinglado de la successió era per amagar-ho. És una pena que el còmic sigui tan minoritari a Espanya i no es reconegui El Torres com el gran fabulador que és.

Tu mateix vas publicar un còmic, Maldito viernes

Sí, allò també va ser un exorcisme. No vaig poder fer la pel·lícula perquè em vaig encallar amb el guió. I estava finançada i tot, però jo no n'estava convençut i això em va generar molta ràbia i frustració. El còmic em va servir almenys per treure la història i que existeixi. Però és un record dolorós, com el d'un fill no nascut. Tinc l'espina clavada i cada dos anys em ve al cap recuperar la història, però no crec que ho faci.

Com va ser que el confinament del març trenqués per la meitat el rodatge de La abuela

D'una banda, un malson que no li desitjo a ningú. De l'altra, una experiència molt enriquidora. Els processos del cinema solen ser tan consecutius que tu filmes i després, en el muntatge, constates el que està rodat i ho analitzes, però sense poder tornar a rodar ni fer canvis. Amb La abuela, durant el confinament vam muntar el que teníem rodat i ja vam poder treure conclusions per repetir escenes i canviar coses. Així que és una barreja de benedicció i desgràcia, però jo no recomanaria a ningú aturar un rodatge quatre mesos, jo no ho penso fer amb la pròxima.

A diferència d'altres companys de generació com Bayona, Rodrigo Cortés o el mateix Jaume Balagueró, mai has fet el salt a dirigir un projecte internacional en anglès. De fet, el teu cinema s'ha anat fent més local amb el temps.

És que cada vegada estic més convençut que com més local és una història, és més universal també. Fa uns anys ens flipàvem amb el cinema coreà perquè menjaven kimchi, parlaven coreà i vèiem Seoul. M'interessa el cinema com una finestra per explorar el món i parlar del que conec. Quan llegeixo guions que transcorren en un altre país i un altre idioma, em sento insegur. I en el fons, també crec que hi ha certes pel·lícules que els americans ja fan bé. Però qui explicarà les nostres històries? Tenim una part de responsabilitat en explicar les nostres històries en la nostra llengua. Quan Verónica va sortir a Netflix, em feia molt feliç que milions de persones estiguessin sentint Héroes del Silencio. Em va escriure gent de l'Índia o Turquia preguntant-me quin grup era aquell i això fa molta il·lusió.

Bunbury et deu un sopar.

Tranquil, ja me l'ha pagat! [riu]