Paco Plaza: "Estem convertint la nostra vida en una passarel·la, especialment la gent jove"

BarcelonaA La abuela, el monstre no anuncia la seva presència amb un udol o un rugit eixordador, sinó amb l'arruga que es comença a formar al voltant de la comissura de l'ull. La nova pel·lícula de Paco Plaza (València, 1973), presentada al darrer Festival de Sant Sebastià i des d'aquest divendres als cinemes, aborda la por a envellir i l'obsessió per la joventut a través de la història d'una model, la revelació del cinema espanyol Almudena Amor, que ha de tornar a casa per fer-se càrrec de l'àvia, la seva única família.

La pel·lícula parteix d'un guió d'un altre director, Carlos Vermut, amb qui comparteix productor. Com va sorgir la col·laboració?

— Som íntims amics, cada any anem a Sitges, i a Madrid ens veiem cada setmana. Jo portava un any intentant escriure una pel·lícula de possessions en què el dimoni fos la vellesa però no trobava la manera d'explicar-la. I el Carlos, que havia enllestit el guió de Mantícora –la seva pròxima pel·lícula–, es va oferir a escriure una versió de la història. Em va agradar molt i, a partir d'aquí, ja vam treballar de manera normal com a director i guionista. A més, ell coneix molt bé els meus gustos perquè parlem molt de cinema, així que m'ha fet un vestit molt a mida. El més bonic és que el guió va néixer d'un gest d'amistat i generositat: els directors no solem escriure guions per a altres directors, només per a nosaltres.

Potser ara li escriurà el guió de la seva pròxima pel·lícula.

— Doncs m'encantaria. Mira, potser li proposo fer-ho [riu].

A la pel·lícula parla sobre la vellesa i, més concretament, sobre l'obsessió per fugir-ne. Per què li interessava el tema?

— Perquè tenim pànic a envellir i deixar de ser joves, en part per culpa de la imatge que traslladen les ficcions i la publicitat d'una societat de gent jove i guapa. Avui dia no hi ha millor floreta que dir-li a algú que no sembla que tingui l'edat que té. Mai es posa en valor el fet de complir anys, que és l'única manera de continuar viu. Vivim en una mena de cursa impossible contra l'envelliment, un hedonisme superficial accelerat del qual es desterra tot allò que no sigui la perpetuació artificial d'un ideal de joventut. Tot això també té a veure amb la por a la mort: com més t'allunyes del naixement més t'acostes al final i suposo que tenim un mecanisme de defensa que ens empeny a retrocedir a la casella de sortida per no pensar que tot s'acaba.

La abuela reprèn un dels propòsits genuïns de l'horror: mostrar allò que la societat invisibilitza perquè ho considera monstruós.

— A la pel·lícula hi ha una escena que impacta molt en què una neta dutxa la seva àvia, i és perquè els cossos nus de la gent gran són invisibles. És com si només els joves poguessin estar despullats; els vells, mai. El muntador i jo vam prendre la decisió conscient de fer que l'escena durés una mica més del normal perquè volíem recrear-nos-hi i posar-hi èmfasi. Les coses no deixen d'existir per molt que evitem mirar-les.

¿Conèixer tants actors i haver estat casat amb una actriu l'ha fet més conscient de la pressió que hi ha per fixar una idea de bellesa associada a la joventut?

— Sí, però no és exclusiu del gremi. A Instagram hi ha una cosa fascinant, i no en el bon sentit, i és que ara tots som models. On són aquelles fotos en què sortíem amb els ulls tancats? Ara sempre estem posant. S'ha produït una banalització de la imatge i estem convertint la nostra vida en una passarel·la, especialment la gent jove. En major o menor mesura, tots creem un avatar a les xarxes que és un alter ego nostre, una idealització de la percepció que tenim de nosaltres mateixos i que sempre surt guapo. I l'exhibicionisme de felicitat impostada tard o d'hora ens passarà factura.

Almudena Amor, la protagonista, també apareix a El buen patrón i és una de les revelacions de l'any. Qui la va descobrir abans, Fernando León o vostè?

— Primer va fer La abuela, però tampoc m'atribueixo gaire mèrit perquè es va descobrir ella sola. L'Almudena és una actriu amb una intel·ligència, un carisma i una sensibilitat extraordinàries. De vegades, per descobrir algú només cal obrir els ulls. A mi m'ha passat més d'un cop això de treballar amb gent que no és coneguda i pensar: "Quina sort que ningú s'hi hagi fixat abans". Em va passar amb Enric Auquer a Quien a hierro mata i amb Sandra Escacena a Verónica.

L'altre descobriment del film, si es pot dir així, és Vera Valdez, una actriu de 85 anys que va ser supermodel, musa de Coco Chanel, presonera política al Brasil... ¿Li interessava aquest bagatge per al paper?

— Que hagués sigut model sí, perquè la protagonista ho era i m'anava bé que la seva àvia també ho fos, com si a la família hi hagués una tradició de culte a la bellesa. Però la Vera té un passat que va més enllà de ser model, és gairebé una estrella de rock, una dona fascinant. Haver-la conegut m'ha canviat la percepció de moltes coses.

En quin sentit?

— Que una dona de 85 decideixi travessar l'Atlàntic per fer una pel·lícula de terror amb algú a qui no coneix en un idioma que no parla... A mi, als 48 anys, ja em fan mandra moltes coses, però ella s'aferra al present d'una manera que em fascina. La nostra generació tendeix a una nostàlgia una mica impostada, com si qualsevol temps passat fos millor. M'agrada la gent que fa anys i segueix valorant el present com l'únic real. I crec que té a veure amb el fet que saber que no et queda gaire per viure fa que cada dia sigui especial. La nostàlgia és una trampa perquè recordar és ficcionar, sempre deformem la realitat quan l'evoquem. I no m'agrada que la nostàlgia enfosqueixi el present. "Quan a la Gran Via teníem 25 cinemes...". Doncs mira, ja no hi són, deu ser que no hi anàvem prou. El discurs de pantalla gran contra plataformes és una dialèctica fal·laç. Que molta gent adopti el consum domèstic com a manera principal de relacionar-se amb la ficció no és bo ni dolent, és un fet. I no és que hàgim d'assumir-ho, sinó que hem de gaudir-ho.

Té mèrit que reivindiqui centrar-se en el present precisament en aquests temps que ens han tocat. La abuela, de fet, ha patit moltes vicissituds per culpa la pandèmia: un rodatge interromput, endarreriments successius de l'estrena...

— Sí, però això no és res comparat amb la gent que no ha pogut treballar. Al final, tenim una pel·lícula de la qual estic molt orgullós i que es projectarà en cinemes de tot Espanya. No tinc espai per al lament. L'hem pogut acabar, l'hem acabat bé, l'estem promocionant i tothom qui vulgui la podrà veure. No tenim el present que voldríem, però és el que tenim i hem de viure-hi de la millor manera possible. La pandèmia va interrompre el rodatge de la pel·lícula, però reprendre'l després va ser un regal, com si haguéssim rodat dues pel·lícules. I és cert que l'estrena es va endarrerir, però al final sortim en un moment que no sembla especialment dolent. Realment, no tinc motius per queixar-me.