Paco de Lucía, rigor i màgia del flamenc
El guitarrista d’Algesires mor a Mèxic als 66 anys
Barcelona“Ens va oferir una llar”, va dir ahir el guitarrista sabadellenc Juan Manuel Cañizares sobre Paco de Lucía. “És la brúixola que ens guia cap al bon nord”, va afegir, en present, per fer notar que el seu llegat “estarà sempre viu”, que sobreviurà a la mort que ahir va sorprendre Paco de Lucía a Tulum (Mèxic). Era a la platja jugant amb dos dels seus fills quan es va començar a trobar malament, i va morir d’un atac de cor a l’hospital. Mai més podrà tornar a Mallorca, l’illa on es va refugiar amb la seva segona dona, la mexicana Gabriela Carrasco, i on ha deixat enllestit un disc sobre copla, segons explica el productor Toni Noguera.
Un dels propòsits de l’art és la suspensió del judici. Es tracta de monopolitzar tota l’atenció de l’espectador o de l’oient, que s’hi entrega entre fascinat i commogut i acaba vivint a la llar que proposa l’artista. Paco de Lucía ho aconseguia amb la guitarra, quan tocava Entre dos aguas, quan acompanyava Fosforito o Camarón, quan dialogava amb John McLaughlin, quan buscava l’alè de Falla i Albéniz. Però sobretot ho aconseguia perquè concebia la música com a llenguatge imprevisible i mutant. Dominava cal·ligrafies antigues, arrelades en la fusta flamenca, i les confrontava amb grafies d’altres mons. Tenia les mans ensenyades de ben petit i podia haver sigut un mestre dedicat a comunicar les lliçons dels mestres antics. Tanmateix, es va estimar més ser un alumne etern, obsessionat a trobar nous camins, perseguint la màgia amb rigor perfeccionista. I així, endinsant-se en una espiral de reptes, va esdevenir un geni més enllà dels gèneres. Com va recordar ahir Tomatito, Paco de Lucía era “l’amo de la guitarra”. I alhora, com diu Cañizares, s’hi barallava abocant “tot el cor en cada nota”.
Una oïda prodigiosa
A Francisco Sánchez Gómez l’art l’ha conegut com a Paco de Lucía. Va néixer a Algesires el 21 de desembre del 1947, fill de Luzía Gómez, la Portuguesa, i Antonio Sánchez, un guitarrista que de seguida va identificar la prodigiosa oïda musical del seu fill. El pare va ser el mestre que va injectar la disciplina. Paco de Lucía i el seu germà Ramón tocaven la guitarra durant hores, aprenent dels savis antics i reproduint les falsetas del Niño Ricardo, que era amic de la família. Van ser els anys que van donar musculatura a la memòria dels dits de De Lucía. Aquell aprenentatge gairebé obsessiu el va acompanyar tota la vida. Cañizares, que des del 1989 i durant una dècada va compartir gires amb ell arreu del món, el recorda “mirant cada nota amb el microscopi, amb rigor i esperit crític”. Cañizares també destaca el compromís ètic d’un “amic que compartia una ampolla d’oli i pa en un aeroport” i que sempre era “molt solidari amb tots els músics”.
Quan tenia 14 anys, De Lucía va enregistrar un disc amb el seu germà Pepe, de 16 anys, al cant. Es feien dir Los Chiquitos de Algeciras. Després tots dos van formar part de la companyia del ballarí José Greco, i van participar en diferents gires per Amèrica. A Nova York va conèixer Sabicas, i s’hi va emmirallar. “Amb Sabicas vaig descobrir una so net que mai no havia sentit, una velocitat desconeguda i una manera diferent de tocar”, explicava De Lucía al llibre Paco de Lucía y familia. El plan maestro, de Donn E. Phoren.
A Madrid, on s’havia instal·lat la família, Antonio Sánchez va ajuntar el seu fill amb Camarón de la Isla. Guitarrista i cantaor van començar a finals dels 60 la revolució que capgiraria el flamenc. Van treballar plegats en una desena de discos, sempre amb Sánchez tutelant dos genis que des del coneixement íntim de la tradició anaven canviant la música a cop de curiositat. Paral·lelament, De Lucía va anar publicant discos de guitarra i l’èxit va arribar amb l’àlbum Fuente y caudal (1973), punt d’inflexió per a una carrera que va créixer repte a repte.
A la recerca de la bellesa
La magnitud d’aquests reptes l’explica Lluís Cabrera, president de la Fundació Taller de Músics, quan assegura que “Paco de Lucía, Enrique Morente i Camarón han sigut tres revolucionaris a la recerca de la bellesa en l’art”. Eren “tres lliurepensadors” que van eixamplar les frontreres del flamenc i que es van rebel·lar contra el purisme de l’ortodòxia alhora que aprenien a prendre decisions i a no reprimir determinats impulsos.
Paco de Lucía “va picar pedra, va treballar amb rigor, esforç i curiositat, i va lluitar per dominar la guitarra, un instrument que no es pot dominar”, recorda Cabrera. Quan estava enregistrant Fuente y caudal va improvisar una rumba a partir de la melodia d’un tema de Las Grecas. El resultat va ser Entre dos aguas, una de les composicions més populars de De Lucía. Va triomfar, però determinats sectors del flamenc el van criticar “per incorporar un gènere menor com la rumba” que es feia a Madrid a principis dels 70. Encara hi havia una altra diana de les crítiques: la integració del baix elèctric i de la percussió afrocubana, que De Lucía va acabar convertint en elements habituals del flamenc.
Mai se sabrà què haurien pogut fer plegats Morente i De Lucía. “Eren amics i parlaven sovint de fer alguna cosa junts, però no va poder ser”, diu Cabrera. Sí que es coneix perfectament el que van aconseguir Camarón i el guitarrista d’Algesires, sobretot en directe. La feina conjunta d’aquells dos joves ha deixat per a la història discos com Canastera (1972) i Castillo de arena (1977), i una paradoxa: Paco de Lucía no va participar a La leyenda del tiempo (1979), el disc de Camarón al qual els anys han concedit la glòria de ser un punt d’inflexió en la música espanyola.
Tanmateix, l’ànima d’aquell treball llegendari anava vestida amb el mateix art que De Lucía i Camarón havien cosit abans, quan van decidir que l’art no consistia a fer contents els puristes de les penyes flamenques. I si encreuava les cames per tocar la guitarra, les creuava, encara que això signifiqués trencar una mena de llei sagrada.
El guitarrista, més aviat tímid, “venia del bressol de la dignitat”, en paraules de Cabrera, i per tant feia el que pensava que havia de fer, i també deia el que pensava. En una entrevista televisiva del 1976, el periodista Jesús Quintero li va preguntar quina mà era més important per tocar la guitarra. “L’esquerra és la que busca, la intel·ligent, i la dreta és la que executa”, va contestar De Lucía, que uns dies després va ser agredit a Madrid per un grup ultradretà que volia destrossar-li les mans.
El sextet i les harmonies del jazz
Una altra de les grans innovacions de Paco de Lucía va ser la creació del sextet, una formació amb dues guitarres, una veu, un baix elèctric, una flauta i un caixó, un instrument peruà de percussió que avui sembla tan flamenc com la guitarra però que llavors era un nouvingut. “Ell era una llum que guiava el camí i quan feia alguna cosa de seguida hi havia altres músics que el seguien”, diu Cabrera. Amb el sextet va fer discos com Solo quiero caminar (1981) i sobretot va voltar per mig món, mentre seguia investigant en el jazz, mirant de dur al flamenc les harmonies improvisades a partir de les melodies característiques de guitarristes com Al Di Meola i John McLaughlin, amb els quals va col·laborar durant els anys 80.
Només volia caminar, però sense tancar camins. Va combinar el sextet i el jazz amb treballs més amarats de classicisme flamenc com Siroco (1987), i va seguir aprenent dels mestres antics i de joves com Cañizares, amb qui va muntar un trio que completava José Maria Bandera. “Va ser un gran encert”, recorda Cabrera. Tampoc va oblidar el repte de la música clàssica, que ja havia afrontat el 1978 quan va interpretar obres de Falla. Hi va tornar el 1991, per tocar el Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo i tres peces de la suite Iberia d’Albéniz.
El final d’una etapa marcada per tres genis
La inesperada mort de Paco de Lucía tanca un període de glòria per al flamenc marcat també per la contribució artística de Camarón de la Isla i Enrique Morente. Sense ells, costa veure un recanvi amb la mateixa potència. Lluís Cabrera considera que “no cal buscar una alternativa en el món del cante ni en el del toque ” sinó en el del ball, amb noms com Israel Galván. De tota manera, la mort de De Lucía també pot ser vista com una oportunitat perquè molts guitarristes es treguin del damunt el pes que inconscientment ha exercit la influència d’un músic irrepetible, que ha marcat totes les generacions posteriors.