Pablo López: "Entenc que a algunes persones els impactés el concert de Raphael"

BarcelonaPablo López és un dels artistes que ha fet més concerts durant l'estiu pandèmic i, a més a més, ha dedicat moltes hores a enllestir el disc Unikornio (Universal). El músic malagueny, que va ser un dels que van participar en els controvertits concerts de Raphael al Wizink Center de Madrid, prepara una gira per al 2021 que inclou set nits al Teatre Coliseum de Barcelona, del 3 al 9 de maig.

Tot i que vas passar el coronavirus a finals de febrer, en el disc nou no s'hi escola cap referència a la pandèmia, oi?

Efectivament, va ser a finals de febrer, però no hi he volgut fer cap referència. D'informació ja n'hi ha a tot arreu. La pandèmia és un drama personal, social, econòmic, però per a mi no és una cosa per cantar-la èpicament. Tampoc m'interessa fer cançons per lluitar contra això o per donar suport a alguna cosa. És la meva opinió, perquè sé que se n'han fet. Jo prefereixo viure, que seria un bon senyal, i poder seguir escrivint coses sobre la gent.

Amb quina ambició vas afrontar el disc Unikornio

Més que amb ambició, amb cert respecte i por, fins i tot. I sobretot donant-me l'oportunitat d'expressar-me al màxim tal com soc, tant musicalment com líricament. Musicalment m'he permès algunes llicències d'estructura i he tocat moltíssim; en alguns temes he tocat tots els instruments. He cregut en mi. L'ambició seria més musical. Pensa que de cançons com Mariposa vaig arribar a fer-ne fins a 43 mescles. L'autoexigència l'he portat a l'extrem, de vegades.

A l'estiu vas fer una gira a piano sol i ja tocaves alguna cançó del disc, com ara Mariposa i MariposaKLPSO

Tota cançó, fins i tot una d'AC/DC, es pot fer només amb un piano. Sí que és veritat que les meves venen amb aquesta lliçó apresa perquè totes són filles de les 220 cordes de piano, i per tant hi surt molt l'essència. També són molt mal·leables, la qual cosa permet que tinguin recorregut a llarg termini, i que en un futur pugui tornar-les a tocar d'una altra manera.

Quina va ser la primera cançó que vas compondre per a aquest disc?

MámaNo.

És una de les que té arranjaments d'orgue.

Sí. Vaig gravar diversos òrgans Hammond a Brooklyn, als estudis Mission Sound. Va ser la meva primera experiència amb un Hammond; jo no soc hammondner perquè això és un art diferent, però a l'estudi vaig tenir l'oportunitat i la fortuna de divertir-me com un nen amb el meu germà Luis. Hi ha orgue a MámaNo, a Tempo, a ImaginaTú, a La niña de la linterna, a Viba... Sí, hi ha molts arranjaments d'orgue, sempre subtils, com un coixí.

¿MámaNo

Em va donar l'oportunitat de creure en la falta de mètode com a mètode per gravar, en la no necessitat de fer una preproducció. MámaNo és la culpable d'això, d'implicar els músics fins al final i de permetre el luxe de gravar amb l'orquestra Metropolitan de Londres i poder dir-li a Andy Brown: "Per què no fem que es trepitgin els primers i segons violins en aquesta part?". No ha sigut un disc d'arribar a les deu del matí a una sessió i repartir partitures i gravar, sinó d'equivocar-nos molt per tenir un resultat que funcioni a llarg termini.

Quan vas publicar Camino, fuego y libertad

Sí, però des d'un lloc segur. A Camino, fuego y libertad vaig caminar cap endins però girant-li l'esquena al món en general, i va ser un camí perillós. Em va aclaparar tanta bellesa com vaig veure, una mica Stendhal, i vaig mirar cap endins però massa: vaig arribar a barris perillosos del meu propi cor. A Unikornio, en canvi, vaig a aquest mateix lloc però des d'un lloc segur, podent visitar-lo amb un salconduit i sortint-ne sense ser absorbit per aquella introspecció tan gran que hi havia a Camino, fuego y libertad.

A la primera cançó del disc, KLPSO2 cantes: "Es tan bello, tiene pinta de doler". I en l'última, titulada precisament Unikornio, admets "KLPSO2Es tan bello, tiene pinta de doleUnikorniolo pesado que es volar

És justament això, i no m'havia adonat que evidencia la construcció cinematogràfica o teatral que té el disc: avisar del que vindrà i acabar acceptant-te, perquè l'onada que et va caure a sobre la vas provocar tu mateix; i no oblidis que volar és pesat i complicat sobretot si a l'esquena portes la càrrega de moltes persones.

Parles de construcció cinematogràfica o teatral. ¿També t'interessen els musicals?

No en soc gaire fan, dels musicals. Bé, quan m'agafa la dèria per un puc arribar a veure'l mil vegades... He vist clàssics, això sí: he vist El rei lleó, Rent, Cats al West End, We will rock you em va encantar i vaig anar quatre vegades a veure'l quan vivia a Londres... El que passa és que el gènere en si em queda curt i no m'atreu tant com la música cinematogràfica de compositors com Hans Zimmer, John Williams, Alan Silvestri, Danny Elfman. Tota aquesta gent m'inspiren força més.

¿Ser pianista t'acosta més a la composició de música cinematogràfica?

Escric molt amb la guitarra, també, tot i que d'un temps ençà no ho faig i això es nota moltíssim. És veritat que el piano ja ho té, això: hi poses les mans, les deixes anar damunt el teclat i passen algunes friccions que consideraries impossibles amb un altre instrument. Hi ha molt temes, com El gato, del disc anterior, o KLPSO2 que són autèntiques caigudes de mans al piano; he arribat a fer una foto de les mans sobre el teclat amb l'iPhone per entendre què estava fent, i això que he estudiat harmonia i tot. El piano, el mateix instrument, et proporciona ràfegues d'inspiració. Això m'està convertint en un boig que busca tota l'estona el miracle.

Vas participar en el primer dels dos concerts de Raphael al Wizink Center de Madrid, el 19 de desembre. ¿També va ser un miracle poder fer un concert per a 5.000 persones en plena pandèmia?

No, no ho crec: no sé quin en va ser el procés, ho ignoro. Entenc que a algunes persones els impactés. Les veus crítiques que han sortit a vegades no tenen gaire fonament. Jo només et puc dir que vaig veure un extremadament pulcre i afinadíssim sentit de la seguretat, de les mesures i de la legalitat, i sobretot amb l'element més potent que hi ha: una tremenda empatia de la gent. Per la gira que he fet aquest any de pandèmia hi han passat 29.000 persones, i en cap concert he vist cap incident, ni un indici. El públic arribava tres hores abans per passar tots els protocols d'entrada, si hi anaven amb la parella havien de separar-se; tothom sense excepció.

En el cas del concert de Raphael, és cert que en la fotografia zenital s'aprecia perfectament una àmplia distància de seguretat que no era tan fàcil de veure en algunes fotografies del públic preses frontalment i sense profunditat de camp.

Cal reconèixer, i que em perdonin perquè ho dic des de l'amabilitat, que de vegades es busca on no hi ha, per desgràcia. Ja no es tracta de Raphael o de mi, sinó de molta gent que té tanta vocació com ell i com jo i que depenen de les gires, i no parlo només econòmicament sinó també emocionalment; aquesta mena de coses els poden deixar fora de joc una altra vegada i em fa una mica de ràbia, ho he de reconèixer.

¿Creus que concerts com els de Raphael al Wizink són rendibles?

Ho desconec. Jo sé la gira que he fet i ja et dic jo que... Tinc la sort que no he tingut la necessitat de tocar per diners, però els números són els que són. Més aviat és un acte sobre la necessitat de tocar, un gran regal perquè es mogui la maquinària. És com el que té un cotxe tres mesos aparcat al garatge, que almenys ha de baixar a engegar-lo. I no és un cotxe, sinó la bellesa de fer trenta concerts, que va ser una passada.

Al Festival de Pedralbes

És que de vegades és com si et fessin una entrevista a les quatre de la matinada: la borratxera més gran que hi ha és la de l'emoció d'estar davant d'un piano. En aquest moment podries demanar-li matrimoni a qui tinguis al costat. Suposo que era broma. De fet, fa temps que no penso en l'apocalipsi, tot i que sí que em va passar durant una època. Tots hem tingut malsons amb el que està passant ara. A mi el que em fa por és que és a nivell mundial, i això sí que té un punt d'apocalipsi.

En la gira del 2021 inclous una setmana sencera al Teatre Coliseum de Barcelona.

És una manera d'adaptar-me a les circumstàncies. I que bé que adaptar-nos-hi ens hagi permès fer coses que sempre havíem somiat. Ara és el moment de fer-les. Quan puguem recuperarem la gira per grans recintes com l'Estadi Olímpic de Sevilla i el Palau Sant Jordi, però quan més ens hem divertit és quan hem fet dos-cents teatres i hem tocat a l'Arriga de Bilbao, al Liceu... Per tant, ja ens agradava tornar als teatres. A més a més, aprofitaré la conjuntura per rescatar cançons. Aquest és el repte dels set dies seguits a Barcelona: fer set concerts diferents. I, per cert, moltes gràcies a la gent, perquè ja estan volant les entrades; em sembla al·lucinant.