Un gran Pablo Derqui

BarcelonaEl Calígula d’Albert Camus és amb el Ricard III de Shakespeare un dels grans malvats de la història del teatre i un personatge que necessita, com Hamlet, un actor que il·lumini la seva personalitat. Sense un gran actor no hi pot haver Calígula. Pablo Derqui és sens dubte el gran triomfador d’aquesta funció que es pot veure al Teatre Grec de Barcelona fins diumenge.

En aquest Calígula, Pablo Derqui assoleix amb enorme facilitat i extraordinària naturalitat l’imprescindible equilibri entre la lucidesa de qui reconeix la immundícia del poder i la bogeria de fer-lo servir per a les decisions més escabellades, entre les existencials reflexions sobre la felicitat, l’amor i el destí i els actes més salvatges. Que bé que transmet l’actor la desesperació que a la fi guia la vida de Calígula després de la mort de la seva germana i amant Drusil·la. Derqui camina amb fluïdesa i seguretat sobre la desesperació de qui tenint tot el poder sobre els homes no pot aconseguir la lluna, de qui sent un tirà ha d’acceptar la frustració de l’impossible i malviu preparant la seva mort a mans d’aquells que menysprea, els homes.

Mario Gas ha fet una lectura transparent de l’obra de Camus facilitant la circulació de les idees i puntejant hàbilment la funció amb l’humor absurd que viu al text sobre una magnífica façana inclinada d’evocació feixista de Paco Azorín.

Llum de gran actriu

Mario Gas brilla en la intensitat de les escenes íntimes entre el tirà i la seva antiga amant Cesònia, una Mònica López amb llum de gran actriu, amb el confós Escipió (Bernat Quintana), el servil Helicó (Xavier Ripoll) i el poeta Cassi Quèrees (Borja Espinosa). No tan encertat, potser per qüestions de càsting, és el tractament dels corruptes patricis. Gas es permet fins i tot trencar l’academicisme de la seva mirada amb dues escenes tan provocatives com estèrils transvestint l’emperador de David Bowie. Superb, per cert, el vestuari d’Antonio Belart.