‘OT’ converteix el Palau Sant Jordi en un karaoke col·lectiu

BarcelonaSi algú dubtava que el ressorgiment d’ OT era un fenomen a l’altura de la primera edició, dissabte va haver de sucumbir a la realitat. Els 16 triunfitos van debutar al Palau Sant Jordi amb totes les entrades venudes -17.000-, malgrat que els preus, que oscil·laven entre els 28 i els 95,5 euros, no eren gaire aptes per al seu públic. No contenta d’exhaurir les entrades, l’organització del concert va posar tiquets a la venda per a l’assaig general de divendres, que també va tenir ressò a les xarxes socials, on els usuaris consumien els bocins d’actuació que els espectadors compartien amb l’etiqueta #EnsayOT.

Amb un públic entregat des d’abans de començar el concert -es van corejar els noms dels familiars dels concursants, de la directora de l’acadèmia, Noemí Galera, i de Manu Guix, director musical-, els 16 cantants van saltar junts a l’escenari per fer la primera cançó en grup, una versió de I’m still standing [Continuo dret], el clàssic d’Elton John que gairebé podria funcionar com un prec de futur dels triunfitos : continuar trepitjant escenaris un cop quedi enrere la fama sobtada que ara experimenten. Aquest tema va obrir un concert a mig camí entre un karaoke multitudinari i una catarsi col·lectiva d’un públic que sent els cantants com una part de la seva família, després de seguir-ne el dia a dia durant més de tres mesos a la televisió.

L’encant de la naturalitat

Al llarg de tot el xou, en què els cantants van fer gala d’una naturalitat aclaparadora, es van combinar les actuacions individuals amb els duets més icònics, com el de Raoul i Agoney, que van convertir el tema Manos vacías en un clam a la visibilitat de la comunitat LGTBI, i No puedo vivir sin ti, que va desfermar la passió dels seguidors de Cepeda i Aitana. La catalana, al costat d’Ana Guerra, va convertir el palau en una gegantina pista de ball amb el reggaeton Lo malo, un dels hits de l’edició. Al llarg de la nit van sonar altres grans èxits de l’edició com La Bikina i Invisible, cantada per una Miriam extremadament emocionada que va assegurar que estaven vivint el dia més important de les seves vides.

El Palau va quedar inundat de feixos de llum quan van sonar els primers acords de Que nos sigan las luces, el tema d’Alfred, un dels cantants que va sortir a l’escenari més motivat perquè, com va confessar, jugava a casa. El català va acabar l’actuació entonant algunes estrofes de Meet me on the streets, un tema que va compondre per a Amaia, la guanyadora de l’edició i la seva parella, i que encara no ha enregistrat. Ella va protagonitzar un dels moments més intensos de la nit, quan va seure al piano per interpretar Miedo, de MClan. La parella va tornar a demostrar la seva complicitat amb dos duets: City of stars i Tu canción, tema d’Espanya per a l’edició d’enguany d’Eurovisió que van segellar amb un petó.

El toc final el va posar l’energètica La revolución sexual, de La Casa Azul, convertida en un himne per als alumnes d’ OT, que van fer una defensa de la llibertat sexual mentre s’acomiadaven fent onejar una bandera LGTBI.