Oslo, 31 de agosto

Enfront de les grans pel·lícules plenes de continguts insinuats i portes entreobertes a múltiples temes, Oslo, 31 de agosto, una petita gran cinta amb una única idea dominant. Això sí, aquesta idea s'escura fins a les últimes conseqüències. En aquest film de Joachim Trier, el problema de la reinserció en la realitat d'un exheroïnòman es posa en imatges a partir d'una sinopsi ben senzilla: el personatge central acaba el seu tractament de desintoxicació l'últim dia d'estiu i surt per primera vegada al carrer per anar a una entrevista de feina (i quina entrevista! -probablement veurem poques seqüències més tenses aquest any). A partir d'aquesta situació la pel·lícula profunditza en totes les implicacions psicològiques (del personatge que prova d'entrar de nou en la quotidianitat) i sociològiques (com rep la quotidianitat a un exaddicte) que se'n deriven. Un input argumental mínim que genera un output de fondària dramàtica màxim. Si la inspiració d'un film com aquest diuen que ha estat El foc follet de La Rochelle (que va adaptar al cinema Louis Malle), el resultat final no desmereix en cap cas el seu referent.