La madura joventut de Larson i Vikander conquereix Hollywood

BarcelonaÉs una imatge força habitual en les gales dels Oscars: un actor o actriu jove puja a l’escenari a recollir el premi que li obre de bat a bat les portes de Hollywood... i no pot contenir l’emoció. Se li mig talla la respiració, no recorda el discurs que tenia preparat, és possible que fins i tot plori. En els Oscars d’aquest any, el més a prop que vam estar de veure una escena així va ser quan Alicia Vikander va recollir el premi a la millor actriu secundària per La chica danesa. Entre algun esbufec ocasional i amb la mirada vidriosa, l’actriu sueca va pronunciar un discurs impecablement pautat per la fórmula habitual: agraïments a l’Acadèmia, a l’equip, al director (Tom Hooper), als productors, al company de repartiment (Eddie Redmayne) i als pares. Per la seva banda, l’aparició de Brie Larson va ser encara més professional: després d’emportar-se tots els premis previs als Oscars (Globus d’Or, Bafta, Sindicat d’Actors), la recollida de l’estatueta daurada va semblar una pura formalitat.

Aquestes qüestions de forma podrien semblar una pura anècdota si no fos perquè denoten una cosa present en els papers que han portat Larson (26 anys) i Vikander (27) fins al punt més alt de la galàxia de Hollywood: el domini de l’escena, una certa perfecció, uns evidents símptomes de maduresa. La tasca de Larson com la mare engabiada a La habitación és un exemple perfecte d’un tipus d’interpretació pirotècnica, aparentment visceral, però fortament controlada. Amb el seu personatge sotmès a un salvatge viacrucis existencial, la futura protagonista de Kong: Skull Island (una nova superproducció sobre King Kong ) exhibeix un variat arsenal de fiblades dramàtiques: ara jugant amb la contenció, ara explotant amb l’ajuda del seu prodigiós partenaire (el petit Jacob Tremblay), ara insinuant una possible salvació. Tot molt espectacular, però també ben reconeixible.

Larson, nascuda a Sacramento, Califòrnia, i filla d’una parella de quiropràctics, ja va mostrar-se còmoda, en el terreny interpretatiu, entre els abusos sexuals i trastorns psicològics de Les vides de la Grace (2013), un petit èxit indie que va acabar obrint-li les portes a La habitación, un fenomen popular des de la seva primera projecció al Festival de Toronto. Conscient d’això, Larson va tenir unes paraules d’agraïment al certamen canadenc des de l’escenari dels Oscars. Una mostra més de professionalitat.

Alicia Vikander sembla que conservi encara un halo d’espontaneïtat en el seu treball a La chica danesa, on interpreta la pintora Gerda Wegener. La frescor de Vikander es veu inevitablement accentuada pel desplegament de precisió i afectació d’Eddie Redmayne, que dóna vida a la també pintora Lili Elbe. Però, en tot cas, a la jove actriu nascuda a Göteborg se li ha de reconèixer el mèrit de resoldre una missió gairebé impossible: injectar vida a un personatge danès que parla en anglès i és interpretat per una sueca.

Esperit camaleònic

Vikander és un veritable talent, com demostra l’esperit camaleònic que impregna les seves últimes interpretacions: una reina danesa a Un afer reial (2012), un enigmàtic androide a Ex machina (2015) i la filla d’un suposat científic nazi a Operació U.N.C.L.E. (2015). La desimboltura de Vikander damunt l’escenari del Dolby Theatre de Los Angeles durant la gala dels Oscars ens porta fins als seus inicis com a actriu de musicals a l’Òpera de Göteborg i a la seva carrera de ballarina frustrada per les lesions.

Pel que fa a Brie Larson, cal destacar la seva trajectòria com a cantautora, que la va portar fins i tot a publicar un àlbum l’any 2005 titulat Finally out of P.E. i a sortir de gira pels Estats Units. Ja centrada en la interpretació -on ha destacat tant a la televisió, a la sèrie United States of Tara, com al cinema, al film de Judd Apatow Trainwreck -, Larson va fer la seva última aparició musical el 2010, com a part de la banda Metric de la pel·lícula Scott Pilgrim vs. the world.