Oda a la singularitat eterna de Laura Dern

BarcelonaQuan Martin Scorsese va dirigir Alícia ja no viu aquí l’any 1974, Laura Dern ja era allà, amb només set anys, atipant-se de gelats mentre acompanyava la seva mare, l’actriu Diane Ladd, i s’estrenava a la gran pantalla com a extra. De fet, segons la llegenda, Laura Dern ja era allà, en esperit, quan els seus pares, Ladd i Bruce Dern, la van concebre mentre rodaven Els àngels de l’infern, pel·lícula que agermanà el cinema nord-americà amb la contracultura del anys 60. Dues dècades més tard, aquesta actriu totterreny es va guanyar els primers elogis pel seu paper de nena cega a Màscara (1985), de Peter Bogdanovich, mentre que Steven Spielberg, ja al Hollywood dels blockbusters, va aprofitar la seva emotivitat a flor de pell per humanitzar Jurassic Park (1993).

La flamant i alhora discreta trajectòria de Dern encapsula la cara més digna del Hollywood modern, una història fílmica que té com a fita ineludible la recurrent presència de l’actriu en l’univers de David Lynch. De Vellut blau (1986) a Twin Peaks: the return (2017), passant per Cor salvatge (1990) i Inland Empire (2006), el rostre voluble de Dern ha esdevingut el millor reflex de la fascinació de Lynch per la pervivència i la destrucció de la innocència.

És justament la capacitat atlètica de Dern per invocar un amplíssim ventall emocional el que l’ha dut a aconseguir el seu primer Oscar pel paper d’advocada implacable però empàtica d'Historia de un matrimonio, de Noah Baumbach, després d’estar nominada per El preu de l’ambició (1991) i Ànima salvatge (2014). Només cal comparar l’àcid i enfurismat monòleg sobre els mals del patriarcat que pronuncia Dern al film de Baumbach i el seu dolç discurs d’agraïment a la gala dels Oscar –centrat en la superació de les divisions i en l’amor familiar– per captar la grandesa d’una actriu que aquest diumenge ha fet 53 anys acompanyada del “millor regal d’aniversari imaginable”.