Brad Pitt i les lliçons actorals i humanes d’una icona visual

BarcelonaCom apuntava Manohla Dargis, la crítica de cinema del New York Times, en un elogiós article titulat Brad Pitt i la trampa de la bellesa, ningú posa en dubte que William Bradley Pitt va néixer el 1963 a la petita localitat de Shawnee, a Oklahoma, però tampoc és discutible que Brad Pitt, la icona visual (i sexual), va veure la llum el 1991 en aquella mítica escena de Thelma & Louise on la càmera de Ridley Scott recorria, bavejant, el tors nu del jove intèrpret. 28 anys després, a Érase una vez en... Hollywood, Quentin Tarantino ha regalat als admiradors de Pitt –queda algú que no ho sigui?– una nova estampa apol·línia, ara amb l’actor descamisant-se sobre el terrat d’un xalet de Hollywood. “Un somni californià banyat pel sol”, segons Dargis, però també un comentari irònic sobre el culte a la bellesa imperant a la meca del cinema.

Val la pena recordar que, dins i fora de la pantalla, el sentit crític ha sigut un fidel company de viatge de Pitt, que aquest diumenge, amb el seu segon Oscar a les mans –el primer com a actor (secundari), després de l’aconseguit com a productor de 12 anys d'esclavitud–, va deixar veure la seva cara més política iniciant el seu discurs d’agraïment amb un record al fallit impeachment contra Donald Trump. “M’han dit que només tinc 45 segons, però ja són 45 segons més del que el Senat ha donat aquesta setmana a John Bolton”, l’exassessor de seguretat nacional de la Casa Blanca que acusa Trump d’implicar funcionaris ucraïnesos en la seva cursa presidencial. I és que, més enllà de la seva condició d’Adonis fílmic, Pitt –que hauria d’haver guanyat l’Oscar per la seva colpidora encarnació d’una orfandat turmentada a Ad Astra– ha sabut aprofitar el seu carisma natural per inspirar reflexions. Per exemple, ¿com no seguir la seva crida a la gala dels Oscars de “buscar el millor en les persones, tot i esperar-ne el pitjor”?