Oscar Wilde al descobert

ParísÉs la primera vegada que França ret un homenatge d’aquesta magnitud a Oscar Wilde (1854-1900). De fet, París, on l’autor irlandès va passar els últims dies de la seva vida, ni tan sols va commemorar el centenari de la seva mort el 2000. Ara, i fins al 15 de gener, el Petit Palais -que va construir-se al mateix any que Wilde s’apagava- tira flors a la seva tomba amb l’exposició Oscar Wilde, l’impertinent absolut, un viatge que traça la vida i l’obra de l’autor a través de les seves diferents facetes mitjançant més de 200 objectes entre manuscrits, fotografies i quadres prestats.

“M’agradaria que la gent sabés que darrere del creador d’aforismes s’hi amagava un home amb una educació extraordinària i un pensament filosòfic que no es podia negar”, explica Merlin Holland, conseller científic de l’exposició i nét d’Oscar Wilde, en un document visual que tanca la mostra. Holland hi confessa que la seva àvia, Constance Lloyd, va decidir canviar el cognom als seus dos fills després que Wilde fos condemnat per “delicte d’homosexualitat”.

El crític d’art

Amb l’art per l’art com a màxima, Wilde va debutar com a crític el 1877 amb l’exposició inaugural de la galeria Grosvenor, que acollia i promovia els artistes de l’esteticisme, en què els principis estètics de l’art predominaven per sobre de la moral i dels temes socials. És per això que el Petit Palais consagra més de tres sales a alguns dels quadres prerafaelites que van exposar-se en aquesta galeria entre el 1877 i el 1879, acompanyats de comentaris de Wilde com el de “Ben escollit blau opalí del cel, tan destacat a Grècia”, del quadre Electra sobre la tomba d’Agamèmnon de William Blake Richmond.

L’esteta

Un cop el seu personatge d’esteta va agafar notorietat, Wilde va començar una gira de conferències que el van portar a recórrer els EUA. Però no va tenir l’èxit que s’esperava en la seva primera xerrada, sobre La Renaixença artística a Anglaterra. De fet, el públic preferia que Wilde els donés consells sobre com decorar els seus menjadors. És així com l’escriptor va passar a tractar-hi les arts decoratives. El que no va haver de canviar va ser l’aparença: l’abric de pell, la jaqueta de vellut, els pantalons curts i les mitges de seda van conformar sempre la seva indumentària bàsica. Prova d’això són les fotografies que Wilde va fer-se fer pel llavors fotògraf de renom Napoleon Sarony, i de les quals el Petit Palais en mostra una sèrie de tretze. Va ser tan gran la popularitat dels retrats que l’autor va denunciar una empresa per haver utilitzat les fotografies amb finalitats comercials, i va obligar el Tribunal Suprem a posar les bases del copyright americà. Durant la gira americana, però, Wilde també va veure com els mitjans van rabejar-se amb el moviment que encarnava, caricaturitzant-lo -més a ell que a l’esteticisme- fins a fregar estereotips homòfobs i racistes.

El dramaturg

De totes les obres de teatre que Wilde va escriure, el Petit Palais es capbussa en Salomé, escrita a finals del 1891 en francès. Anglaterra va prohibir la representació de l’obra, així que Wilde només va poder veure-la en escena a París. Malgrat això, la peça es va traduir a l’anglès -ho va fer el seu amant, lord Alfred Douglas- i va publicar-se el 1896 amb il·lustracions d’Aubrey Beardsley. L’editor, però, va fer modificar alguns dels dibuixos per indecents, com el de Salomé al bany fent gestos ambigus acompanyada de personatges “amb els pèls púbics molt visibles” i llibres com Les flors del mal de Baudelaire o La terra de Zola, “escandalosos”.

El màrtir

“Wilde es va adonar ràpidament que allò no era el teatre, sinó un judici suïcida”, explica en un audiovisual de la mostra Robert Badinter, expresident del Consell Constitucional francès i autor del llibre C.3.3 et Oscar Wilde ou l’injustice, sobre la sentència amb què la justícia victoriana va condemnar Wilde per “sodomia”. El 1897 l’irlandès va recuperar la llibertat, però només simbòlicament. Es va veure obligat a utilitzar un pseudònim, Sébastien Melmoth: Sebastià pel màrtir cristià i Melmoth per l’heroi del llibre Melmoth, l’home errant, del seu oncle avi Charles Maturin. Wilde es va exiliar a París i va passar els seus últims dies en una habitació de l’Hotel d’Alsace, al carrer -casualitat o no- de les Belles Arts.